Gemma Pasqual i Escrivà

@GemmaPasqual

Mines Antipersona

La Kinta no era la mateixa dona que recordava l’àvia, havia perdut la cama dreta mentre caminava per un sender minat. Els últims trenta anys, Casa­mance havia estat en guerra per independitzar-se del Senegal. La Kinta ara esperava rebre una cama ortopèdica que li permetera reprendre la seua vida normal.

Només feia uns mesos d’aquesta desgràcia, ho tenia molt recent. A penes sortia i se sentia molt incòmoda amb les visites, però no amb nosaltres, que érem família. Era una dona amable i de seguida ens va acollir, volia saber coses de l’àvia. Portava el cap embolicat amb un mocador, seia al diminut pati de la casa i veia el món per sobre del petit mur que l’envoltava. Immòbil darrere de la paret de ciment que l’ocultava de l’esquena cap avall, la Kinta somreia amb timidesa, com si el fet que els altres veieren només una part del seu cos la fera sentir-se millor per un moment, com si, als ulls dels altres, poguera encara ser la jove d’abans, que caminava normalment amb les dues cames, sense les crosses que avui l’acompanyaven constantment.

més…

La Kinta vivia en una petita casa de fang i xapes arrugades. Tot i això, ens va acollir sense proble­mes a tots tres. Les dones de Casamance tenen un estatus i un rol especial que els atorga una certa quantitat de poder dins la família i en la societat. Elles són sacerdotesses i guardianes de la tradició. La Kinta ens va obrir de bat a bat les portes de la seua llar i ens va convidar a prendre el te. Tot un ritual. Per tradició se serveixen tres gots: el primer i més amarg significa fort com la vida; el segon, més dolç com l’amor; i el tercer, lleuger com la mort.

La Kinta no era la mateixa dona que recordava l’àvia, havia perdut la cama dreta mentre caminava per un sender minat. Els últims trenta anys, Casa­mance havia estat en guerra per independitzar-se del Senegal. La Kinta ara esperava rebre una cama ortopèdica que li permetera reprendre la seua vida normal.

Només feia uns mesos d’aquesta desgràcia, ho tenia molt recent. A penes sortia i se sentia molt incòmoda amb les visites, però no amb nosaltres, que érem família. Era una dona amable i de seguida ens va acollir, volia saber coses de l’àvia. Portava el cap embolicat amb un mocador, seia al diminut pati de la casa i veia el món per sobre del petit mur que l’envoltava. Immòbil darrere de la paret de ciment que l’ocultava de l’esquena cap avall, la Kinta somreia amb timidesa, com si el fet que els altres veieren només una part del seu cos la fera sentir-se millor per un moment, com si, als ulls dels altres, poguera encara ser la jove d’abans, que caminava normalment amb les dues cames, sense les crosses que avui l’acompanyaven constantment.

La Kinta tenia 36 anys i era mare de dos nens. A més, tenia al seu càrrec els seus deu germans i germanes. No podia permetre’s el luxe de trepitjar una mina, ella es protegia amb el gris gris i anava molt amb compte, fins que un dia la sort la va abandonar.

–Va succeir a Koureng, el poble on vaig nàixer –ens explicava la Kinta mentre preníem un te–. Vo­líem tornar allà per quedar-nos. Aquell dia, el meu avi tallava llenya al bosc per construir una cabana. Hi havia molta fusta; per a ell era difícil carregar-la i vaig anar a ajudar-lo. –Kinta va fer una pausa. Amb la mirada absent va fer un petit glop de te, després va reprendre la narració:– Era a menys de cent metres de les cases. Tothom feia servir aquest sender, fins i tot els soldats. Mai no se’ns va acudir que podia estar minat. No puc deixar de pensar en el que va passar.

La Kinta va perdre el peu dret i una part de la cama. L’altra cama estava inflada per les cremades.

–Mireu! N’he trobat un altre fragment –ens va dir mentre aixecava una mica la falda del seu bubú i passava amb cura els dits sobre la pell sota del genoll, detenint-se en un petit bony dur.

El palpava minuciosament amb expressió pre­ocupada. El seu propi cos li resultava estrany.

–Els meus germans diuen que m’oblide de l’ac­cident, que tot anirà millorant amb el temps. Altres víctimes de mines diuen el mateix. Però no puc traure-m’ho del cap.

El pare dels seus dos fills venia de tant en tant de Dakar a visitar-la. Però, encara que els seus és­sers estimats l’encoratjaven i ella tenia cura del seu aspecte, per a la Kinta encara era difícil tornar a sentir-se com una dona, sobretot perquè persistien en ella els reflexos de la seua vida anterior.

–De vegades tinc l’impuls d’alçar-me d’un bot i creuar l’habitació corrent, i la meua mare exclama: «compte, no caigues!» –la Kinta va sospirar i els ulls se li van ennuvolar, se li va glaçar el somriure en mirar de cua d’ull, cap avall, el que quedava de les seues il·lusions–. L’accident em va arruïnar la vida. Ja no puc fer res, res de res.

Des d’aleshores, la Kinta va començar a viure en el passat. Tot el dia pensava en la vida, en els plans i els desitjos que tenia abans de l’accident. Passava el temps asseguda en una petita habitació, on només hi havia un llit, una tauleta de nit i un llum. S’havia acabat la feina als arrossars, s’ha­vien acabat els ingressos addicionals que obtenia netejant en els hotels de Cap Skirring durant la temporada turística. No podia guanyar prou per a alimentar els seus germans i germanes i enviar-los a escola. Això era el que més l’afectava.

–La meua mare i jo podíem guanyar-nos la vida, fins i tot després de la mort del meu pare. Però, ara, ella està sola i ha d’ocupar-se de tota la família. Ja no podem llogar la casa del costat, i tots hem de dormir aquí. Però no patiu que ja us fem lloc.

–Ja veuràs com comences a treballar de nou –va intentar infondre-li ànims el Mabale.

–Potser. Si tinguera una cama ortopèdica, pot­ser podria fer-ho –la Kinta volia creure que ho acon­seguiria i hi havia esperança en el seu rostre–. Però no podré tornar a córrer –es va tornar a lamentar.

–No coneixes el conte de la llebre i la Terra? –li va preguntar l’Umm, que era ben igual que l’àvia.

–No –va dir la Kinta, encuriosida.

Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn –va començar el seu relat l’Umm–. Un dia la llebre presumia davant la Terra:

»–Jo córrec tan de pressa com el vent, però tu no avances més que una polzada per dia. Per què et quedes sempre al mateix lloc?

»–Però… què dius? Jo no em quede al mateix lloc! Jo córrec més de pressa que tu! –va respondre la Terra.

»La llebre va deixar anar una riallada i va afegir:

»–M’agradaria veure-ho!

»Abans que acabara de dir-ho, la llebre es va posar a córrer a tota velocitat, tractant de guanyar. Corria i corria sense descansar fins a perdre l’alè; però, cada vegada que s’aturava per veure si s’havia allunyat prou, veia l’ombra de la Terra sota les seues potes. Aleshores tornava a córrer a més velocitat, sempre sense aturar-se un segon; però la Terra, sota les seues potes, corria a la mateixa velocitat que ella. De tant de córrer, la pobra llebre va acabar esgotada, sense haver aconseguit distanciar-se ni tan sols una mica de la Terra.

» Ja ho veus, Kinta, no cal anar tan de pressa. Tu ets la Terra forta i segura, el recer de la teua família.54

L’Umm, ben igual que l’àvia, sempre tenia una història per a cada moment. Però la realitat era que la Kinta havia passat a engrossir la llarga llista de víctimes causades per les mines durant els vora trenta anys de conflicte a Casamance.

Encara hi ha camps, parcs naturals i camins sembrats de mines que, al seu dia, un bàndol o un altre van col·locar com a mètode per a tallar el pas de l’adversari. I sembla que aquesta sembra encara no ha acabat.

Per a mi era un argument més per a embar­car-me cap a Europa.

 

Fragment Barça ou Barzakh! (Ed. Bromera) Gemma Pasqual i Escrivà

http://www.bromera.com/fitxa-llibre-coleccions/items/barca_ou_barzakh.html



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per gemmapasqual | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent