Benvolguts Reis de l?Orient: No oblideu als vostres nens i nenes
La vida és molt estreta però l’esperança és més àmplia. Amb aquesta expressió, els iraquians i les iraquianes comencem el dia, amb una gran esperança perquè millori la situació tot i les dificultats de la vida.
més…
És sorprenent, quan les coses es posen pitjor comences a necessitar, cada vegada menys coses. La bibi sempre repeteix la mateix dita: si veus la mort, et conformes amb un refredat. Mai m’hauria pensat que es pogués viure sense televisor o sense música; bo, sense tantes altres coses que jo abans creia imprescindibles. Triar la roba cada matí ja no era cap dilema, a penes tenia roba per a vestir-me, i la poca que tenia era gràcies a les veïnes que passaven a la mare la que ja no anava bona a les filles. Aquesta tenia diverses temporades i alguns pedaços, ja que l’aprofitaven al màxim. Però jo donava gràcies a Déu per poder vestir-me cada matí. Els meus jocs ja no eren davant una pantalla, tampoc amb ninots de piles i bateries, ni tan sols tenia una bicicleta. Ara la imaginació era la principal eina, amb ella ens podíem evadir ni que només fos per uns instants de la guerra i de la vida que ens havia tocat viure. Tenia noves amigues, nenes com jo que abans també havien tingut una altra vida; però mai parlàvem del passat, com tampoc del futur, vivíem el present i agraíem a Al·là despertar cada dia.
Jugàvem a les casetes amagades, barrejàvem sorra i aigua i amb això fèiem casetes de fang. Després hi introduíem granadura de collarets de bijuteria, que el Murtada trobava regirant entre les runes de les cases derruïdes on hi havia infinitat de tresors. Qui aconseguia endevinar el nombre de grans enterrats en el fang els guanyava tots. Jo tenia molta intuïció per a aquest joc i sempre aconseguia un munt de grans de tots els colors, verds, vermells, grocs, etc.
Fragment de Llàgrimes sobre Bagdad (Ed. Barcanova) de Gemma Pasqual i Escrivà