La síndrome de Stendhal

Fa un parell de mesos Albert Pla Nualart, cap d’edició de l’Avui, va dir al programa L’Oracle de Catalunya Ràdio que el català no aconseguirà augmentar el reconeixement i l’ús social si no és mitjançant imposicions, i com a exemple, posava la llei del cinema, que obliga les distribuïdores a lliurar la meitat de còpies de cada pel·lícula en català a Catalunya. Té tota la raó. Com més deixem passar la situació actual de passotisme, més imposicions haurem de fer en el futur.

D’altra banda, fa pocs dies llegia la notícia del resultat de les eleccions a Bèlgica, que s’il·lustrava amb un reportatge sobre la situació lingüística a la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde, la perifèria de la capital, on la minoria francòfona copa el 85% del domini lingüístic del territori. Per redreçar aquest desequilibri, les autoritats municipals havien decidit prendre mesures, una de les quals era deixar de subvencionar les biblioteques públiques que no tinguessin el 75% dels títols en neerlandès.
Aquesta mesura em sembla intel·ligent i brillant, i la podríem aplicar amb facilitat a casa nostra.

Per començar, la Diputació podria exigir que el 50% dels llibres de les biblioteques fossin en català, i l’altre 50% en altres llengües, potenciant molt especialment l’anglès. Seria una imposició subtil i efectiva. Caldria fer una selecció molt acurada dels títols, i, per exemple, d’una novel·la comprar-ne un exemplar en castellà per cada cinc en català. No caldria gastar ni un euro més en el pressupost; simplement, distribuir-ho d’una altra manera en clar desequilibri a favor del català.
Al capdavall, les biblioteques públiques, avui dia molt ben assortides, són per als estudiants de batxillerat la seva font d’informació, en tant que succedani de la Biblioteca de Catalunya, a la qual no poden -o no haurien de poder- accedir, perquè és una institució destinada a l’alta investigació i a la conservació del patrimoni bibliogràfic.

El català no el salvarem amb campanyes progres tipus “Dóna corda al català” o “Encomana el català”, sinó amb imposicions, subtils o explícites. Altrament, com s’han imposat la resta de llengües al món, castellà, anglès, francès…? A més, nosaltres no volem imposar res a ningú, simplement volem estendre a tots els estrats socials la llengua pròpia de Catalunya. Com pot ser que algú amb mentalitat no colonial pugui discutir-ho? Per què hem d’acceptar el bilingüisme, si us plau per força? No sóc sociolingüista, però el bilingüisme és insostenible quan una de les llengües està en inferioritat de condicions respecte l’altra. I el català ho està perquè no té un Estat que el protegeixi, sinó un que li va a la contra i que el voldria exterminar -subtilment, això sí.

També cal tenir clara una altra idea: l’avenç del català es farà sempre en detriment del castellà perquè les persones no som bilingües simultàniament sinó diacrònicament. Ja que no tenim Estat -de moment-, la Generalitat s’hauria d’implicar fins al fons en el foment del català, i això implica deixar de subvencionar mitjans de comunicació en castellà, per exemple. Quan es va celebrar la Feria de Abril, Pilar Rahola es queixava de les subvencions que rebia perquè que era un negoci privat. Toni Bolaño, cap de premsa d’aquest esdeveniment folklòric, li replicava que a veure per què s’hauria de deixar de subvencionar un acte cultural pel fet de no ser català. Ho trobava aberrant. Doncs a mi em semblaria la cosa més lògica del món. Si no tinguéssim el cap tan colonitzat i empetitit per tres segles d’opressió, veuríem que el que diu aquest senyor és un disbarat insostenible.

Ras i curt, el català és la llengua de Catalunya, és l’element principal de la seva definició, i no hi podem renunciar, o el nacionalisme banal haurà guanyat la partida.

Abans-d’ahir a la tertúlia de can Cuní, el catedràtic de dret Joan Queralt, amb qui sempre discrepo, va dir un parell de coses que em van agradar i em van fer reflexionar. L’una, que es va posicionar radicalment en contra, no només del burca i del niqab, sinó també del hijab, atès que, encara que sigui menys agressiu, té el mateix significat: el de la submissió de la dona a l’home. L’altra, sobre la qual escriuré dos apunts, que la idea que tenim avui dia dels Estats encara és l’hereva de la francesa, és a dir: l’Estat-nació.

L’embrió territorial de Catalunya és la Marca Hispànica, ço és, el tros de la Península Ibèrica que va quedar a mans dels carolingis a finals del s. VIII, després de la conquesta de Barcelona (800) i de la capitulació de Girona i La Seu d’Urgell (785). L’altre territori peninsular que no estava sota domini àrab era el regne d’Astúries. La Marca Hispànica, amb límit fronterer al Llobregat, grosso modo, vindria a ser el que avui són les províncies (sí, províncies, no deixaran de ser-ho encara que les rebategem per ‘demarcacions’ o altres cursileries) de Girona i Barcelona. Però encara no es pot parlar de Catalunya, i no només perquè sigui una part de l’Imperi Carolingi, sinó perquè es tractava d’un conglomerat de comtats desunits.

L’any 843 l’Imperi Carolingi es va desfer i el 988, el comte de Barcelona, Girona i Osona, Borrell II, es va declarar independent del poder franc que havia quedat del vell imperi. Va ser a mitjan s. XI, que Ramon Berenguer I va crear les estructures d’Estat a Catalunya: fisc, justícia i la preeminència del comtat de Barcelona per damunt dels altres. Cal recordar que la divisió de poders és un invent modern, del s. XVIII, i per tant, el nostre atans a èpoques anteriors no es pot fer amb els ulls d’avui.

Al s. XII s’institueix la divisió territorial en vegueries com a administracions al servei dels senyors jurisdiccionals, ja fossin laics o eclesiàstics. Era la vertebració d’un Estat emergent. Al s. XII va ser també quan es va produir la unió amb Aragó, el 1137, i va néixer així la Confederació catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. Catalunya mai no va reconèixer un rei per al seu territori, ja que els comtats eren molt poderosos. Al s. XIII, Jaume I va conquerir els territoris de València i les Illes Balears, amb la qual cosa es va configurar una confederació constituïda per quatre Estats semiindependents, units gairebé només per la figura del rei. A més a més, cal recordar que era una administració originalíssima a la seva època, puix que el rei s’havia de sotmetre a les Corts per dur a terme moltes accions, especialment la guerra.

Al s. XVI, la Confederació catalanoaragonesa va perdre el seu sobirà propi i va passar a integrar una confederació més gran: la Monarquia Hispànica, integrada per les corones d’Aragó i de Castella. Tot i que internament es van mantenir les vegueries i les batllies i en general l’administració municipal va seguir funcionant amb normalitat, les Corts es van veure molt afeblides, puix que les havia de convocar el rei, que ara era a 600 quilòmetres i al seu lloc hi delegava el lloctinent. En dos segles només es van convocar corts dues vegades: el 1599 i el 1626. Decididament, el comte-duc d’Olivares va posar els fonaments de l’Estat espanyol tal com el coneixem avui, i va intentar amb tots els mitjans al seu abast diluir la Corona d’Aragó dins l’Espanya castellana, no perquè s’estimés més aquesta, sinó perquè el model castellà era d’absolutisme i d’obediència cega al rei, mentre que el català era pactista.

Al s. XVIII va venir la Guerra de Successió, amb el resultat que tots coneixem: manu militari, la unificació política de les dues corones sota l’Estat espanyol, i l’assimilació total de Catalunya a Castella, mitjançant l’abolició dels furs i de tot el dret públic (Decret de Nova Planta). La història a partir d’aquí continuarà la setmana vinent.

Fa deu dies Patrícia Gabancho publicava un article a l’Avui, memorable, com tot el que escriu aquesta senyora, en què dibuixava una diagnosi acurada i precisa de la situació del català en l’actualitat i les condicions històriques que l’hi han portat. Avui, l’endemà de les eleccions a Bèlgica, m’agradaria fer algunes reflexions sobre la situació particular del català.

Cada estiu, quan viatjo per Europa, veig una cosa que m’agradaria molt veure a casa nostra: que la llengua que parla la gent al carrer, la de l’Administració pública, la dels mitjans de comunicació i la de l’etiquetatge dels productes, és la mateixa. Com que, igualment com Joan B. Culla, professo una gran admiració pels països nòrdics i protestants, tan bon punt poso els peus a Catalunya, penso que m’hauria agradat quedar-me a viure al lloc on he passat les vacances. Uns dies després, però, baixo del núvol i m’adono que és una utopia.

A Catalunya, d’ençà de la Transició els polítics i bona part de la societat han entronitzat el bilingüisme com una panacea, com un bé superior intocable que ens ha de satisfer a tots, si us plau per força. Però qualsevol que pensi una mica, sap que la realitat no és gens afalagadora per al català, perquè el terreny no és pla sinó que fa baixada a favor del castellà, que és la llengua de l’Estat que no ens vol deixar ser nació. Aneu a qualsevol quiosc: quantes publicacions hi ha en català i quantes en castellà? La mateixa pregunta la podem aplicar a les televisions, i no cal dir-ho, al cinema, cavall de batalla ja tronat. I a sobre ens diuen que hem de ser tolerants i que el català no s’ha d’imposar a ningú. Que el castellà no ens l’han imposat a nosaltres, des de Felip V fins a Franco? O és que això es veu normal, i en canvi, voler la meitat de pel·lícules en català no? -incís: ahir vaig anar al cinema i el primer anunci que van fer, així que es va il·luminar la pantalla, va ser el de la revolta dels exhibidors contra la llei del cinema de la Generalitat.

Avui llegia que la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde malda per fer-hi perviure el neerlandès, que actualment està molt en reculada per l’avenç imparable del francès. Els governants flamencs estan prenent mesures dràstiques per redreçar la situació, però no sé si se’n sortiran: en aquesta regió no deixen que els funcionaris -bilingües tots- es dirigeixin als ciutadans en francès, es deixen de subvencionar biblioteques públiques si el 75% de la seva col·lecció no és en neerlandès, o bé s’envien inspectors a controlar que els plens municipals de la regió es facin en neerlandès. Aquesta darrera mesura és estrambòtica, però segurament necessària per garantir la pervivència del neerlandès a la perifèria de Brussel·les.

Ara fem un paral·lelisme amb Catalunya. Algú s’imagina que les autoritats municipals, o la Generalitat, apliquessin aquestes mesures a la perifèria de Barcelona perquè el català hi és en clara reculada? Em sembla que el resultat seria una batalla campal amb morts i tot. Als catalans ens dirien que som xenòfobs, feixistes, autoritaris i indignes de dir-nos persones. El català, a més a més, té una diferència molt grossa respecte el neerlandès que l’en fa inferior: l’idioma dels flamencs compta amb un Estat que el protegeix perquè n’és l’idioma oficial, que és Holanda, i això dóna a la llengua un estatus que el català no té. Algú em dirà que el català és oficial a Andorra, però vist que ni allà no és la llengua dominant, és com si no existís.

Fa molt de temps que penso que la solució, independència a banda, fóra que el català es declarés única llengua oficial a Catalunya, fins i tot en el marc d’un Estat espanyol confedral (és un oxímoron, però és el que pretén per a Bèlgica el partit que ha guanyat les eleccions, l’N-VA). D’altra banda, a Bèlgica les dues comunitats, lingüístiques i polítiques, estan clarament diferenciades: Flandes i Valònia. A Espanya això com s’hauria de traduir? La clau per diluir la personalitat nacional de Catalunya i el País Basc va ser la creació de l’Estat de les autonomies, tal com igualment molts personatges van exposar al documental El laberint, que TV3 va emetre dijous passat. Per mi s’haurien d’haver restituït els Països Catalans, Euskal Herria i Castella com a estats independents dins d’una confederació. Dins Bèlgica parlem de Flandes i Valònia. Dins Espanya, de què parlem? Catalunya i Espanya? No és clar, nítid, i això és el que interessa als espanyols, diluir-nos en el magma centralista per tal que renunciem a les nostres aspiracions nacionals, polítiques, lingüístiques i culturals. Però l’independentisme és més viu que mai.

Fa setmanes que es parla a bastament de la prohibició del burca en el marc de la societat occidental, i més concretament, europea. A Catalunya hi ha diversos consistoris que han decidit legislar el tema i prohibir burca i niqab en espais públics, tret del carrer.

S’han vessat molts rius de tinta sobre el simbolisme d’aquestes peces de roba i sobre la llibertat dels individus. Personalment, cada vegada que veig una dona que duu el cap cobert amb un mocador, penso que si tingués una engruna de dignitat i d’autoestima, se’l llevaria ràpidament. Els partits d’esquerres fan una demagògia brutal adduint que les dones han de ser lliures per vestir com vulguin, però això és una fal·làcia. En primer lloc, no crec que les dones musulmanes siguin conscients que tenen la llibertat amputada per pares, marits o germans. Hi ha moltes maneres subtils de dissuadir una persona feble perquè actuï tal com vol el fort.

En segon lloc, la presència de l’islam a Catalunya és fruit de la immigració. Hauria de ser un principi acceptat arreu que allà on vas, has de fer com veus que fan els autòctons; en això rau la integració en un territori diferent del propi. El forà en cap cas no ha d’imposar la seva cultura a la del país on migra, per més que ho faci forçat per les circumstàncies, i no voluntàriament. Voler imposar la cultura pròpia en un altre territori és allò que se’n diu ‘colonització’. Si a sobre, els autòctons, per un multiculturalisme estúpid, ens deixem trepitjar el que és nostre, estem adobant el terreny per a la colonització.

I en tercer lloc, tal com va dir Jordi Barbeta fa temps, la cultura occidental és superior a l’islam perquè ha passat per la Il·lustració. Dit així, ras i curt, pot sonar tallant, però ho comparteixo del tot. Durant els ss. XVI i XVII a Europa va haver-hi guerres de religió molt cruentes, i al sud hi havia el Tribunal de la Inquisició, que condemnava a mort o a tortures infernals tots aquells que no combregaven amb el catolicisme i que gosaven fer-ho públic d’una manera o altra. Aquest obscurantisme irracional va quedar esborrat al s. XVIII amb la Il·lustració, que va proclamar que tot s’havia d’explicar mitjançant la raó, s’havia d’argumentar sobre bases racionals. Aquest és l’origen de la ciència moderna i va ser el principi que va permetre relegar la religió a un pla metafísic, a l’àmbit de la creença, però que en cap cas no pogués qüestionar els avenços científics.

El rostre cobert d’una dona no té altre significat que el de la submissió a l’home, encara que elles mateixes diguin que és un acte d’obediència a Déu. Dolors Bramon, especialista en cultura islàmica, va dir que l’Alcorà no diu enlloc que la dona s’hagi de cobrir completament el rostre. Però encara que ho digués, és un acte que atempta contra la llibertat i contra la dignitat de la dona perquè la condemna a la submissió. No entenc com els partits d’esquerres, dels quals el feminisme és un valor important, poden negar-se a prohibir el burca i el niqab adduint que les dones han de ser lliures de vestir com vulguin. Com es menja que una noia de setze anys pugui avortar sense consentiment dels pares i en canvi una dona immigrant hagi de viure sotmesa als capricis del marit?

Només una darrera apreciació: actualment som a l’any 1430 del calendari islàmic. A Europa, el 1430 era edat mitjana. Potser l’islam també ha de superar l’edat mitjana, la primera part de la moderna i arribar a una Il·lustració pròpia, per tal que puguin obrir els ulls a la llum i a la raó.

Aquest títol no és cap referència religiosa, sinó que és el sobrenom amb què es coneix la segona simfonia de Mahler. Aquest diumenge vaig assistir al darrer concert de la temporada de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el darrer que dirigia el seu titular fins ara, el japonès Eiji Oue. Mahler va compondre deu simfonies amb les quals pretenia crear deu mons diferents i complets, autoabastits. Certament, encara que només sigui per les dimensions, cada simfonia mahleriana és tot un món.

La majoria de simfonies de Mahler tenen intervencions vocals, tant de solistes com de cor, i la segona n’és una. Hi ha soprano, contralt i cor mixt. El text que canten és un poema de Friedrich Gottlieb Klopstock, anomenat Resurrecció, que sembla que va impactar molt Mahler quan el va escoltar recitat. El que és impactant de debò, però, és la “Resurrecció” de Mahler. És un viatge iniciàtic al més enllà, a l’inefable.

Al llarg de l’obra hi ha una tensió constant, que es tensa i es destensa, però que va creixent, i que esclata de manera dilatada al darrer moviment, on hi ha les parts cantades. El tremp de l’obra aconsegueix captivar i abduir l’oïdor, tant en els moments lírics com en els dramàtics, intercalats magistralment i amb una orquestració plena de matisos.

El cinquè moviment és espectacular. Comença sense remoure gaire res, les intervencions del cor són constants però testimonials. Tot plegat és un no-res que es va desplegant fins arribar a un esclat de música instrumental i vocal. Vaig observar que aquestes primeres intervencions, l’Orfeó Català les feia amb els cantants asseguts, mentre que quan ja cantaven a pulmó ple, es van aixecar per sonar a plena veu, com qualsevol cor. Cal afegir que en aquests instants inicials del cinquè moviment, un grup d’instruments de vent de metall tenia molt de protagonisme des d’un lloc llunyà de l’escenari, amb la qual cosa es pretenia que el so també se sentís llunyà. Tot plegat, a mi em va recordar una pel·lícula de romans, amb les trompetes anunciant l’arribada del Cèsar o qualsevol altra cosa, però especialment em va recordar Quo vadis, perquè el cor cantant fluix, discret i mig amagat, recordava l’escena en què els primers cristians feien els seus càntics des de les catacombes. Per tant, de ressons cristians per anomenar-se “Resurrecció”, no li’n falten.

Però per mi la grandesa i el significat del sobrenom d’aquesta simfonia va més enllà de l’aparent motiu religiós. És un camí ascendent cap al fet de sortir d’un mateix per fusionar-se amb la música, amb l’art, o sigui que torna a ser una obra apta -com Tristan und Isolde– per aplicar-hi la filosofia de Schopenhauer d’anul·lació de la voluntat. La “Resurrecció” de Mahler ens transporta i ens transtorna, és un bàlsam per a un mal no terrenal ni corporal, sinó per arribar, no tant a l’èxtasi com al nirvana, ja que no és el punt de plaer màxim sinó la dissolució en el no-res, la desaparició de la consciència d’existir.

Un dia d’aquests vaig trobar un vell amic pel carrer, amb qui havia anat a col·legi i posteriorment vaig coincidir a la facultat d’història. Es va doctorar fa un parell o tres d’anys i està ficat en projectes acadèmics a la universitat. Li vaig preguntar com li anaven les coses i em va respondre que al cap de poc temps se n’aniria en una universitat anglesa durant dos anys a fer-hi recerca i docència. Me’n vaig alegrar molt i quan li vaig demanar en quin idioma impartiria les classes, em va dir, amb un pèl de recança, que el primer mig any miraria que les hi deixessin fer en castellà i que després ja les faria en anglès.

Sé que més d’un cop i més de dos he parlat de la necessitat imperiosa que tenim els catalans de dominar l’anglès tan bé com la nostra llengua, però em sembla que aquesta insistència serà necessària fins que això no esdevingui realitat. Aquest noi és intel·ligent i treballador i per tant, hom només pot concloure que si no sap prou anglès és a causa d’un dèficit en el sistema educatiu català, però també de la nostra mentalitat d’esclau, segons la qual pensem que, si bé la nostra llengua és petita, en tenim una altra, que també dominem, i que és la que ens permet arribar a tot arreu: és la llengua del dominador.

Aquest sil·logisme pervers, desitjat pel colonitzador, però sembla que també per nosaltres, no ens durà mai res de bo. Dominar l’anglès per a nosaltres és vital, no només per ser més cultes, sinó per sobreviure nacionalment i internacionalitzar-nos. Tots els països amb llengües minoritàries ho tenen clar i per això llurs governs es preocupen perquè els ciutadans aprenguin bé l’anglès com la seva llengua materna, per tal que puguin desenvolupar-se amb normalitat en els àmbits acadèmic, professional i laboral, i també, per què no, turístic.

Els catalans tenim tan interioritzada la síndrome de l’esclau que no som conscients d’aquesta necessitat. En puc donar fe pel que fa a l’àmbit universitari, on els estudiants no saben més de quatre paraules d’anglès, cosa que els impedeix llegir la bibliografia de qualsevol assignatura una mica especialitzada. I parlo del camp de les lletres, que és el que conec, perquè tinc entès que en ciències, ja s’ha de saber anglès a primer si es vol captar alguna cosa. Recordo que a principi de curs els professors repartien unes fitxes que els alumnnes havíem d’omplir amb les nostres dades personals, per tal que es poguessin fer una idea del perfil de l’alumnat a qui feien classe. Una de les dades que se sol·licitava era la dels idiomes que es parlaven, i molta gent responia, amb normalitat, “català i castellà”. Una professora de prehistòria ens va manifestar el seu horror davant d’aquesta resposta i ens va dir que ningú no arribava a segon cicle només amb català i castellà.

Desconec els motius pels quals l’ensenyament d’idiomes és tan deficient a casa nostra, però també sé que la gent no està conscienciada de fins a quin punt és important l’anglès per la supervivència del català. N’hi ha molts que aprenen idiomes per hobby, o per viatjar, i alguns, per negocis, però ningú no pensa que els hagi de necessitar vitalment -sobretot l’anglès. Tal com va dir Salvador Cardús no fa gaire en una entrevista a can Cuní, “l’independentisme ha de ser intel·ligent, rigorós, i ha de parlar anglès”. Doncs això: mentre ens seguim creient que amb el castellà podem arribar a tot arreu i no canviem de xip, serem provincians, i no cosmopolites, contràriament al que voldria l’Ajuntament de Barcelona, que potser pensa que ens en farem només a base de les múltiples campanyes que fa pel carrer.

El programa va ser deliciós: el preludi i mort d’Isolda -en versió orquestral, la peça titulada Aerial, d’H. K. Huber (compositor nascut el 1943), i la simfonia núm. 7 de Dvórak. No parlaré de la segona perquè de música contemporània no en tinc ni idea i penso que després de R. Strauss ja no hi ha més genialitat en música dita clàssica.

Tan bon punt va començar a sonar Tristan und Isolde, tota jo em vaig envolar cap al mes de febrer d’enguany, quan vaig fer un descobriment inesperat de mi mateixa en sentir aquesta òpera al Liceu: que, malgrat ser una mozartiana de pro, Tristan und Isolde és la meva òpera predilecta. La força que té, tant a nivell musical com conceptual, és brutal, inabastable, abassegadora. La manera com l’LSO va fer brollar el doll de passió i de desencís que conté em va corprendre, em va abduir. És una música que tradueix a la perfecció la filosofia de Schopenhauer: la voluntat és un monstre que se’ns menja per dins i del qual tan sols ens poden alliberar dues coses: la mort o la música. Doncs aquesta música només pot ser la de Tristan und Isolde, perquè darrere seu ho arrossega tot, perquè, com deia un professor d’història de la música, l’acord de sèptima disminuïda resumeix tota l’òpera, ja que expressa la passió i el desencís dels personatges davant d’un amor encès i prohibit. Definitivament, és la mostra que l’art arriba allà on s’acaben les paraules -amb perdó per la literatura, que també és art- perquè toca l’inefable. Costa de creure que aquesta música l’hagi escrita una persona de carn i ossos -i no obro una porta a les teories esotèriques sinó que em faig una interrogació retòrica.

En aquest punt us deixo amb el preludi de l’òpera, i al quart so que sentiu hi escoltareu aquest acord de sèptima disminuïda, que expressa la passió i el desencís que va fins i tot més enllà dels personatges, i que resumeix tota l’òpera.

L’altra obra va ser la simfonia núm. 7 de Dvórak, el compositor txec més cèlebre, especialment per la simfonia del Nou Món, la núm. 9. Sempre he cregut que les altres simfonies són l’estela d’aquesta, i és que totes elles tenen concomitàncies en els temes musicals que les agermanen. És una música que expressa melangia i alhora recull foklore txec, convertit en una obra d’alta volada. La música de Dvórak flueix amb la frescor i la valentia d’un riu clar i net, que en moltes ocasions es converteix en un torrent de foc i de passió que es desborda i esclata de manera lluminosa.

En definitiva, va ser un dels millors concerts que he sentit mai, i fins i tot penso que encara pot superar el que va oferir l’orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt, fa uns anys a l’Auditori. Vaig quedar amb els ulls esbatanats. I per cert, el Concertgebouw torna el gener de l’any vinent al Palau de la Música. 

He de dir que el llibre encara no l’he acabat, però em sembla un plantejament molt interessant i, sobretot, cinematogràfic. A propòsit d’això, també n’han estrenat la pel·lícula no fa gaire, que aniré a veure tan bon punt hagi acabat la novel·la. L’ambient d’un poble petit, fred i fosc (molts mesos és perennement de nit perquè Kiruna és un poble molt al nord de Suècia), sumat al control per part d’una congregació religiosa, dóna molt de joc. De fet, fins i tot podria ser comparable, salvant totes les distàncies, a les Aigües encantades de Puig i Ferreter.

L’aire que es respira és asfixiant, un poble petit amb una església molt tancada que vol mantenir els vilatans en la inòpia, i qui gosa anar més enllà, com és el cas de l’advocada Rebecka Martinsson, és mal vist i vilipendiat. No recorda l’obra puigiferreteriana? En tot aquest ambient s’hi produeix un crim i les investigacions per part de l’advocada i de la policia, molesten els pastors, que veuen qüestionat el seu negoci i la seva capacitat de domini sobre la gent del poble. Tots aquests elements fan una novel·la trepidant i engrescadora, però també angoixant i basardosa. Els vilatans semblen fantasmes que apareixen i desapareixen de la història, mentre l’advocada protagonista ha de lluitar contracorrent per poder ajudar la seva amiga i alhora salvar-se a si mateixa dels perills que l’envolten.

És potser, dels millors thrillers escandinaus que hi ha avui dia. Fa poc en vaig llegir un altre de Mari Jungstedt, i no arribava al grau de complexitat d’aquest i dels de l’altre Larsson, que és allò que jo més aprecio en una novel·la d’intriga. Les trames lineals i senzilles amb pocs personatges no em diuen res. I com que aquesta deu formar part d’un cicle anomenat “Els crims del Cercle Polar”, tal com consta a la coberta del llibre, restarem amatents a les properes publicacions d’aquesta autora. De moment n’hi ha una altra al mercat titulada Sang vessada. Tant aquesta com Aurora boreal les podeu llegir a Columna.

Semblava que hagués arribat al cel tan bon punt l’orquestra va començar a sonar. El so de la corda, perfecte i brillant, es complementava a la perfecció amb el del vent. Un equilibri immaculat per fer sonar l’explosió creativa d’un Schubert adolescent (la primera simfonia data de 1813, quan el compositor tenia 16 anys). És una simfonia que gairebé podríem titllar de clàssica, sobretot quant a les formes, ja que compta amb quatre moviments molt ben definits i contrastats entre si (aquest Andante sí que ho era de debò, i no el de la simfonia del Rellotge de Haydn de l’anterior concert que vaig comentar!). El caràcter, fins i tot, té arrels en el classicisme, tot i que, recordant Beethoven, ja deixa entreveure el romanticisme incipient. Tampoc no és, però, cap simfonia del corrent Sturm und Drang (Tempesta i passió), que tant havia conreat Haydn, influït per Goethe. L’Sturm und Drang havia estat un classicisme desfermat, desbocat, però sense deixar de ser classicisme. Schubert ja fa romanticisme.

Mendelssohn, dotze anys més jove que Schubert, fa un romanticisme més extens, més consolidat, tot i que, ara que hi penso, la seva primera simfonia sí que té un regust molt intens de Sturm und Drang, dut a les darreres conseqüències, perquè ja és una obra romàntica amb totes les de la llei. Però aquí parlaré de la segona simfonia, l’anomenada Lobgesang (Cant de lloança), que va compondre per encàrrec per a un acte de celebració del 400 aniversari de la invenció de la impremta. El compositor escriu un cant de lloança a Déu, que és el principi de totes les coses. A més, estava fermament convençut que gràcies a la impremta s’havia pogut difondre millor la paraula sagrada arreu del món. Desconec el grau de religiositat de Mendelssohn; només sé que era jueu i, doncs, els textos del seu Cant de lloança estan extrets de l’Antic Testament.

La simfonia és tota ella espectacular i sovint se l’ha comparada amb la simfonia núm. 9, Coral, de Beethoven, per les seves dimensions i per la intervenció de cor i solistes al darrer moviment. El nom li escau com oli en un llum, l’entrada del cor és un esclat lluminós i orgàsmic. Tota la simfonia respira un aire indescriptible d’optimisme, d’alegria, de llum, en definitiva, d’èxtasi. Les parts dels solistes, menys espectaculars i més íntimes, també fan tocar el cel amb els dits. La interpretació va ser, no cal repetir-ho, immaculada, dotada de la mateixa claredat diàfana que imbueix l’obra. Em va semblar com si estigués escoltant l’orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt, probablement, la millor orquestra del món. Un concert per deixar-se anar pel camí del plaer i de l’èxtasi.

Quan vaig començar-ne la lectura vaig pensar que una novel·la que no es deixa rellegir no es mereix un premi tan important com el Sant Jordi. Ben aviat, però, vaig copsar la qualitat literària de Xavier Bosch, el primer llibre del qual no és precisament aquest -malgrat que jo sí que és el primer que li llegeixo. L’ús de paraules i expressions tan oblidades com “grimpaire”, “fer beure (algú) a galet” o “a la gatzoneta” denoten algú amb un domini important de la llengua, cosa que sempre és d’agrair en una novel·la “lleugera”.

A banda d’això, la trama és molt llaminera i, a parer meu, original. De fet, té més similituds amb el Citizen Kane d’Orson Welles que no pas amb la trilogia Millennium. Les relacions envitricollades, florentines i emmetzinades entre polítics i periodistes són alhora l’argument i el rerefons de la novel·la. A més a més, com a element de modernitat que indubtablement situa l’acció als nostres dies, hi ha la presència d’immigrants musulmans i d’Al-Qaida, cosa impensable en els thrillers clàssics.

Tot aquest conjunt d’elements, juntament amb uns periodistes que es juguen la vida i una cap dels mossos d’esquadra ben particular, conformen una novel·la fresca, àgil, interessant i, sobretot, gràcies a la traça narrativa de Bosch, ben escrita. És, en definitiva, un llibre a l’alçada de qualsevol dels best-sellers actualment tan de moda com els escandinaus. He sentit a dir a l’autor mateix que n’estan preparant l’adaptació cinematogràfica, cosa que celebro, a veure si obrim els ulls i ens adonem que la nostra literatura també produeix best-sellers de qualitat.

Va ser un concert correcte. El programa, certament, generava molta expectativa, perquè era, no només conegut, sinó brillant. El concert núm. 20 de Mozart és el més bonic i el més difícil, i també el més turmentat. La música descriu amb gran precisió les turbulències anímiques i també les estretors econòmiques per les quals passava Mozart quan el va compondre. A mi és el que més m’agrada de tots, per damunt del 23 i del 27. Pels qui no el conegueu, aneu a la pel·lícula Amadeus i cerqueu el fragment on Mozart està escrivint, abans que se li presenti la màscara negra per primer cop. Milos Forman el va situar en aquest punt de manera molt idònia.

La segona part del concert fou la simfonia núm. 101 de Haydn, anomenada “El rellotge”, no precisament per Haydn, sinó a posteriori, pel ritme del segon moviment, l’Andante, que sembla ben bé el tic-tac d’un pèndol. Si hom pensa en un rellotge, sap quin n’és el ritme. Dic això per referir-me a la velocitat desmesuradament ràpida a què el director va dur aquest Andante. Malgrat que el sobrenom de la simfonia no el va donar Haydn, un Andante no és un Allegro, sinó precisament un ritme per anar caminant -tal com diu la paraula, sense deambular però sense apressar el pas. Vaig quedar ben estupefacta quan va començar a sonar el “tic-tac” de l’orquestra a un ritme que hauria trencat les busques de qualsevol rellotge.

A banda d’això, Haydn és molt clàssic en tot i els quatre moviments de les seves simfonies estan perfectament contrastats els uns amb els altres. Normalment es componen d’un Allegro, un Andante, un Menuetto-Trio i un Allegro o Presto. Són quatre moviments ben diferenciats que fan contrast i que componen les simfonies de Haydn. Com dirien en cuina, no barreja textures. Això ja ho faran els romàntics. Per tant, em sembla del tot erroni portar un Andante com si fos un Allegretto, precisament perquè no fa contrast amb el moviment anterior, l’Allegro. El director podria adduir que Haydn no va donar indicacions de metrònom, però a mi això no em serveix. El que compta és el caràcter de cada moviment i de l’obra en conjunt.

Per acabar, us deixo amb aquest segon moviment, el del rellotge, del qual tant he parlat.

Personalment, no em sembla gens malament. No sóc gens partidària de la gratuïtat dels serveis públics perquè, tal com diu la dita, allò que res no costa, res no val, i sembla que amb tanta socialdemocràcia ho haguem oblidat i pensem que el poder públic ens ho ha de resoldre tot, com si els ciutadans fóssim menors d’edat que necessitem tutela. Per anar bé, cadascú s’ha de guanyar amb esforç tot allò que vol, i no esperar que li plogui del cel. El poder públic ha de ser al darrere del ciutadà com la xarxa és a sota del trapezista, per si de cas, però mai actuant de manera preventiva. Qui ha de prendre la iniciativa sempre és el ciutadà, i ser responsable de tots els seus actes. La llibertat comporta intrínsecament responsabilitat.

Fa molt de temps que penso que el fet que anar al metge no tingui cap cost és una aberració. La prova és que els CAPs estan col·lapsats de gent que, només que haguessin de pagar dos euros per visita, es trobarien bé de cop. Fins i tot abans d’arribar al copagament, es podria aplicar un control sever sobre l’ús que fem els ciutadans de la targeta sanitària que ens permet visitar-nos il·limitadament. Qui en fes un ús abusiu o fraudulent se l’hauria de sancionar, tal com es fa a les biblioteques públiques amb l’ús indegut del carnet. A l’era d’internet, en què tot està informatitzat, no costaria gens fer això. Però a les latituds meridionals ens pensem que tot ha de ser gratuït i il·limitat. No hi ha responsabilitat.

El copagament en matèria d’ensenyament no l’havia sentit formular a ningú. Personalment em sembla una idea lògica, racional i plena de sentit comú. Més enllà de la viabilitat econòmica de mantenir un sistema d’ensenyament públic, hi ha un tema de valors de la persona. Què ho fa que hi hagi pares que duguin els fills a una escola pública -gratuïta- i que, en canvi, s’estimin més gastar-se els diners a mantenir un cotxe o anant a sopar? Quan dues persones posen una criatura al món ja saben a què s’atenen, saben que els comportarà despeses, però no pensen que la primera prioritat és l’educació que rebi. Què hi ha de més important per a un pare que l’ensenyament que rebin els seus fills perquè puguin ser persones de profit a la vida i s’espavilin i es puguin guanyar bé la vida, a banda de tenir un cervell ben estructurat? Deixar de gastar-se diners en l’escola per gastar-se’ls en altres coses, que per força han de ser menys importants, em sembla una inversió de valors.

L’escola pública ha de ser de qualitat, però en tant que vol escolaritzar tothom, aquest objectiu esdevé inassolible si el govern no hi destina una gran quantitat de recursos. Tant en sanitat com en ensenyament, el copagament no ha de ser una mesura que ajudi a recaptar recursos per a les arques públiques, sinó una mesura, d’una banda dissuassòria perquè, en sanitat, hi vagi la gent que realment ho necessita, i de l’altra, de conscienciació, tant en sanitat com en ensenyament, perquè les persones que en fan ús sàpiguen el que aquests serveis ens costen a tots els ciutadans, també a aquells que no els utilitzem, i actuïn en conseqüència.

Es tracta d’una comèdia que es desenvolupa com una calúmnia. Això és una picada d’ullet a Rossini. M’explico. A l’òpera Il Barbiere di Siviglia, el personatge de Don Basilio, el mestre de música, canta una ària anomenada “La calunnia” en la qual descriu un procés que comença del no-res i que lentament va prenent força fins a esclatar. Ell descriu la creació d’una calúmnia construïda a base de rumors falsos, però en el cas d’Un déu salvatge parlaríem de com l’obra comença amb l’aparença de ser seriosa, amb uns personatges aparentment normals, però que, de mica en mica, es va complicant, els personatges es van desfent de les normes de cortesia i la cosa esclata en mil bocins.

Yasmina Reza és una autora de teatre contemporani brillant. Per mi, brillant és que escrigui històries aparentment intranscendents, però que creiï uns personatges i unes situacions als quals es pot anar fent voltes. Els diàlegs són sempre intel·ligents, i l’in crescendo de la trama li confereix un aire original i fresc. A diferència del teatre contemporani que ens vol fer empassar segons qui, Yasmina Reza sap escriure històries i sap construir diàlegs.

Fa temps que les comèdies i l’humor en general m’avorreixen, però aquesta és diferent. Em costa molt riure al teatre, i en aquesta obra no vaig començar a fer-ho fins que la situació ja era completament hilarant i desgavellada. La mestria de Reza rau a no passar de la hilaritat a la xaronada, entre les quals hi ha una frontera molt prima. Els personatges, que al principi semblen seriosos, a poc a poc van ensenyant les seves febleses i esdevenen grotescos als ulls de l’espectador. L’accentuació dels defectes els converteix en caricatures de si mateixos. I tot passa pel fet d’anar deixant de banda les formes, l’aparença i les convencions socials, primer només subtilment, fins arribar a convertir-se en salvatges que per la diferència més petita amb el veí, li arrencarien la pell a tires. 

La interpretació dels quatre actors és molt bona, d’acord amb allò que l’autora requereix dels personatges. Vicenta Ndongo i Jordi Boixaderas formen un matrimoni amb bona posició social i ben relacionat però que no poden ocupar-se del seu fill, mentre que Roser Camí i Ramon Madaula són un matrimoni més modest, més humil, que estima amb devoció als seus fills (exceptuant l’episodi del hàmster). Els uns, més estirats; els altres, més progres. En definitiva, una comèdia del tot recomanable. Això sí que és alta comèdia contemporània, amb majúscules. La podeu veure al Teatre Goya de Barcelona.

A can PSC no es cansen de dir que són federalistes. Molt bé. Avui tinc intenció de fer una translació a l’Estat espanyol de la política lingüística d’un Estat federal de debò: Bèlgica.

A Espanya hi ha quatre llengües oficials: castellà, català, èuscar i gallec. Primer cal acotar els territoris on es parla cadascun. El castellà a Castella, Extremadura, Andalusia, Canàries, Aragó, Múrcia i el nord Atlàntic, llevat del País Basc, Navarra i Galícia. El català als Països Catalans. L’èuscar al País Basc i Navarra. El gallec, a Galícia. Les dimensions de cadascun d’aquests quatre territoris són desiguals, però no hi fa res. Totes quatre llengües han de ser oficials a tot l’Estat.

El govern central -federal- ha de tenir ministres castellanoparlants, catalanoparlants, euscoparlants i galaicoparlants, a parts iguals, i el primer ministre ha de parlar totes quatre llengües amb fluïdesa i correcció. Els membres de la monarquia també.

La justícia s’ha d’impartir a cada territori en la llengua que toqui: en català als PPCC, en èuscar a Euskalherria, en gallec a Galícia i en castellà a la resta de l’Estat. Si una persona acusada no coneix l’idioma del lloc on s’imparteix justícia, hi ha tres opcions: o s’hi conforma, o demana un traductor -pagat per l’Estat, o el jutge mira de traslladar el judici en un territori de parla que l’acusat pugui entendre. 

Els governs autonòmics han d’emetre totes les seves comunicacions únicament en la llengua del seu territori, i el govern central -federal- ha d’emetre tots els documents en les quatre llengües, així com totes les lleis han d’estar redactades en les quatre llengües per poder entrar en vigor.

La senyalització de carreteres s’ha de fer en l’idioma de cada territori, dins dels topònims traduïbles -podem traduir ‘Girona’ per ‘Gerona’, però no podem traduir ‘Sant Jaume d’Enveja’, per exemple.

L’etiquetatge dels productes es farà en la llengua de cada territori, o bé en les quatre llengües oficials de l’Estat. En aquest sentit, actualment els productes de les marques Eroski i Consum, ja són així, per tant, els hem de felicitar entusiàsticament. Els establiments comercials retolaran només en la llengua del territori on estiguin radicats. Així mateix, les comunicacions emeses per les empreses privades es faran també en la llengua del territori.

A més a més, hi haurà una Comissió permanent de control lingüístic, amb la missió d’observar l’aplicació de la legislació lingüística. Aquesta comissió només disposarà de competències consultives, però.

Aquest és el veritable federalisme lingüístic. Si els espanyols s’avinguessin a entendre-ho, jo també em declaro federalista. Però un poble amb mentalitat colonial no es pot tornar fedralista per art d’encantament. Aquest és un motiu més per adonar-nos que ens cal la independència, en aquest cas, perquè el català sobrevisqui i no estigui sotmès a vituperis constants. 

Ho escric entre cometes perquè veig que les notícies més importants de Catalunya no són en aquest quadern sinó a la secció “España” del diari habitual. Així doncs, què hi ha al suplement sobre Catalunya i en català? Sobretot notícies de societat, locals i de cultura i espectacles, més una pàgina d’opinió. O sigui, el contingut de qualsevol diari gratuït amb què ens inunden cada dia les empreses editorials que hi ha al darrere. Em quedo amb la definició que fa el mateix diari d’aquest suplement: “quadern sobre Catalunya i en català”.

Les paraules són ben explícites: en català només s’hi poden escriure notícies sobre Catalunya. Això és exactament diglòssia. Sé que el diari és en castellà, i precisament per això, tracta Catalunya i el català com una cosa foklòrica, d’estar per casa, una llengua menor que només serveix per explicar-hi fets i gent, però no coses serioses. No sóc lectora d’aquest diari, però per dignitat, m’hauria estimat més que aquest suplement no existís, perquè només contribuirà a fer creure als seus lectors que el català no és apte per a tot, sinó tan sols per a coses de poca importància, per fer literatura de canya i cordill, com es deia abans.

El català, com qualsevol altra llengua, és apta per dir-ho tot i adreçar-se a tothom. Ara bé, per aconseguir això, cal una implicació molt forta dels poders públics, un esforç que en el cas del català ha de ser multiplicat per quatre i per cinc, atès que no tenim un Estat que ens faciliti les coses. No entenc per què el nostre govern atorga subvencions a mitjans en castellà, i en canvi, no dóna ajuts perquè els diaris gratuïts es facin en català. Aquests pseudodiaris per mi són una gasòfia, però ja que són els més llegits per tot tipus de públic, seria un èxit extraordinari que es fessin en català (tots i íntegrament). Seria un flanc molt important, vital, a abordar per part de la Secretaria de Política Lingüística, que hauria de tenir un pressupost molt més elevat del que té.

No podem permetre que el català vagi quedant relegat als temes només de Catalunya. El català ha de servir per explicar tot el món. El mateix passa amb els llibres d’assaig: de temes de Catalunya, en català, n’hi ha un futral, però quan es tracta d’altres temes -filosofia, ciència, política, ciències socials, art, fins i tot autoajuda-, el català recula moltíssim, malgrat que amb els anys anem avançant amb les traduccions. La nostra llengua és petita i no depassa les nostres fronteres, en som ben conscients, però aleshores, hauríem de fer com fan els altres països amb aquestes característiques, Holanda o els països escandinaus: fer de l’anglès la nostra segona llengua, aquella amb la qual arribarem on no podem arribar amb el català, o sia a tot arreu. Amb l’avantatge que l’anglès no amenaça el català, com sí que ho fa el castellà.

Com més se segueixi perpetuant la situació actual de diglòssia, més gran es farà l’abisme entre català i castellà, fins que arribarà a un punt en què serà insalvable si no s’hi apliquen mesures dràstiques com la prohibició del bilingüisme o la declaració del català com a única llengua oficial de Catalunya.