Lobgesang (Cant de lloança)
Semblava que hagués arribat al cel tan bon punt l’orquestra va començar a sonar. El so de la corda, perfecte i brillant, es complementava a la perfecció amb el del vent. Un equilibri immaculat per fer sonar l’explosió creativa d’un Schubert adolescent (la primera simfonia data de 1813, quan el compositor tenia 16 anys). És una simfonia que gairebé podríem titllar de clàssica, sobretot quant a les formes, ja que compta amb quatre moviments molt ben definits i contrastats entre si (aquest Andante sí que ho era de debò, i no el de la simfonia del Rellotge de Haydn de l’anterior concert que vaig comentar!). El caràcter, fins i tot, té arrels en el classicisme, tot i que, recordant Beethoven, ja deixa entreveure el romanticisme incipient. Tampoc no és, però, cap simfonia del corrent Sturm und Drang (Tempesta i passió), que tant havia conreat Haydn, influït per Goethe. L’Sturm und Drang havia estat un classicisme desfermat, desbocat, però sense deixar de ser classicisme. Schubert ja fa romanticisme.
Mendelssohn, dotze anys més jove que Schubert, fa un romanticisme més extens, més consolidat, tot i que, ara que hi penso, la seva primera simfonia sí que té un regust molt intens de Sturm und Drang, dut a les darreres conseqüències, perquè ja és una obra romàntica amb totes les de la llei. Però aquí parlaré de la segona simfonia, l’anomenada Lobgesang (Cant de lloança), que va compondre per encàrrec per a un acte de celebració del 400 aniversari de la invenció de la impremta. El compositor escriu un cant de lloança a Déu, que és el principi de totes les coses. A més, estava fermament convençut que gràcies a la impremta s’havia pogut difondre millor la paraula sagrada arreu del món. Desconec el grau de religiositat de Mendelssohn; només sé que era jueu i, doncs, els textos del seu Cant de lloança estan extrets de l’Antic Testament.
La simfonia és tota ella espectacular i sovint se l’ha comparada amb la simfonia núm. 9, Coral, de Beethoven, per les seves dimensions i per la intervenció de cor i solistes al darrer moviment. El nom li escau com oli en un llum, l’entrada del cor és un esclat lluminós i orgàsmic. Tota la simfonia respira un aire indescriptible d’optimisme, d’alegria, de llum, en definitiva, d’èxtasi. Les parts dels solistes, menys espectaculars i més íntimes, també fan tocar el cel amb els dits. La interpretació va ser, no cal repetir-ho, immaculada, dotada de la mateixa claredat diàfana que imbueix l’obra. Em va semblar com si estigués escoltant l’orquestra del Concertgebouw d’Amsterdam dirigida per Nikolaus Harnoncourt, probablement, la millor orquestra del món. Un concert per deixar-se anar pel camí del plaer i de l’èxtasi.