L’administració territorial de Catalunya i l’Espanya confederal (I)
Abans-d’ahir a la tertúlia de can Cuní, el catedràtic de dret Joan Queralt, amb qui sempre discrepo, va dir un parell de coses que em van agradar i em van fer reflexionar. L’una, que es va posicionar radicalment en contra, no només del burca i del niqab, sinó també del hijab, atès que, encara que sigui menys agressiu, té el mateix significat: el de la submissió de la dona a l’home. L’altra, sobre la qual escriuré dos apunts, que la idea que tenim avui dia dels Estats encara és l’hereva de la francesa, és a dir: l’Estat-nació.
L’embrió territorial de Catalunya és la Marca Hispànica, ço és, el tros de la Península Ibèrica que va quedar a mans dels carolingis a finals del s. VIII, després de la conquesta de Barcelona (800) i de la capitulació de Girona i La Seu d’Urgell (785). L’altre territori peninsular que no estava sota domini àrab era el regne d’Astúries. La Marca Hispànica, amb límit fronterer al Llobregat, grosso modo, vindria a ser el que avui són les províncies (sí, províncies, no deixaran de ser-ho encara que les rebategem per ‘demarcacions’ o altres cursileries) de Girona i Barcelona. Però encara no es pot parlar de Catalunya, i no només perquè sigui una part de l’Imperi Carolingi, sinó perquè es tractava d’un conglomerat de comtats desunits.
L’any 843 l’Imperi Carolingi es va desfer i el 988, el comte de Barcelona, Girona i Osona, Borrell II, es va declarar independent del poder franc que havia quedat del vell imperi. Va ser a mitjan s. XI, que Ramon Berenguer I va crear les estructures d’Estat a Catalunya: fisc, justícia i la preeminència del comtat de Barcelona per damunt dels altres. Cal recordar que la divisió de poders és un invent modern, del s. XVIII, i per tant, el nostre atans a èpoques anteriors no es pot fer amb els ulls d’avui.
Al s. XII s’institueix la divisió territorial en vegueries com a administracions al servei dels senyors jurisdiccionals, ja fossin laics o eclesiàstics. Era la vertebració d’un Estat emergent. Al s. XII va ser també quan es va produir la unió amb Aragó, el 1137, i va néixer així la Confederació catalanoaragonesa o Corona d’Aragó. Catalunya mai no va reconèixer un rei per al seu territori, ja que els comtats eren molt poderosos. Al s. XIII, Jaume I va conquerir els territoris de València i les Illes Balears, amb la qual cosa es va configurar una confederació constituïda per quatre Estats semiindependents, units gairebé només per la figura del rei. A més a més, cal recordar que era una administració originalíssima a la seva època, puix que el rei s’havia de sotmetre a les Corts per dur a terme moltes accions, especialment la guerra.
Al s. XVI, la Confederació catalanoaragonesa va perdre el seu sobirà propi i va passar a integrar una confederació més gran: la Monarquia Hispànica, integrada per les corones d’Aragó i de Castella. Tot i que internament es van mantenir les vegueries i les batllies i en general l’administració municipal va seguir funcionant amb normalitat, les Corts es van veure molt afeblides, puix que les havia de convocar el rei, que ara era a 600 quilòmetres i al seu lloc hi delegava el lloctinent. En dos segles només es van convocar corts dues vegades: el 1599 i el 1626. Decididament, el comte-duc d’Olivares va posar els fonaments de l’Estat espanyol tal com el coneixem avui, i va intentar amb tots els mitjans al seu abast diluir la Corona d’Aragó dins l’Espanya castellana, no perquè s’estimés més aquesta, sinó perquè el model castellà era d’absolutisme i d’obediència cega al rei, mentre que el català era pactista.
Al s. XVIII va venir la Guerra de Successió, amb el resultat que tots coneixem: manu militari, la unificació política de les dues corones sota l’Estat espanyol, i l’assimilació total de Catalunya a Castella, mitjançant l’abolició dels furs i de tot el dret públic (Decret de Nova Planta). La història a partir d’aquí continuarà la setmana vinent.