La música i el rellotge
Va ser un concert correcte. El programa, certament, generava molta expectativa, perquè era, no només conegut, sinó brillant. El concert núm. 20 de Mozart és el més bonic i el més difícil, i també el més turmentat. La música descriu amb gran precisió les turbulències anímiques i també les estretors econòmiques per les quals passava Mozart quan el va compondre. A mi és el que més m’agrada de tots, per damunt del 23 i del 27. Pels qui no el conegueu, aneu a la pel·lícula Amadeus i cerqueu el fragment on Mozart està escrivint, abans que se li presenti la màscara negra per primer cop. Milos Forman el va situar en aquest punt de manera molt idònia.
La segona part del concert fou la simfonia núm. 101 de Haydn, anomenada “El rellotge”, no precisament per Haydn, sinó a posteriori, pel ritme del segon moviment, l’Andante, que sembla ben bé el tic-tac d’un pèndol. Si hom pensa en un rellotge, sap quin n’és el ritme. Dic això per referir-me a la velocitat desmesuradament ràpida a què el director va dur aquest Andante. Malgrat que el sobrenom de la simfonia no el va donar Haydn, un Andante no és un Allegro, sinó precisament un ritme per anar caminant -tal com diu la paraula, sense deambular però sense apressar el pas. Vaig quedar ben estupefacta quan va començar a sonar el “tic-tac” de l’orquestra a un ritme que hauria trencat les busques de qualsevol rellotge.
A banda d’això, Haydn és molt clàssic en tot i els quatre moviments de les seves simfonies estan perfectament contrastats els uns amb els altres. Normalment es componen d’un Allegro, un Andante, un Menuetto-Trio i un Allegro o Presto. Són quatre moviments ben diferenciats que fan contrast i que componen les simfonies de Haydn. Com dirien en cuina, no barreja textures. Això ja ho faran els romàntics. Per tant, em sembla del tot erroni portar un Andante com si fos un Allegretto, precisament perquè no fa contrast amb el moviment anterior, l’Allegro. El director podria adduir que Haydn no va donar indicacions de metrònom, però a mi això no em serveix. El que compta és el caràcter de cada moviment i de l’obra en conjunt.
Per acabar, us deixo amb aquest segon moviment, el del rellotge, del qual tant he parlat.