Els feréstecs
Títol: Els feréstecs
Autor: Carlo Goldoni
Traductor i director: Lluís Pasqual
Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz, Rosa Vila
Escenografia: Paco Azorín
Lloc: Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver)
Dates: del 10 d’abril al 19 de maig
Veritablement ens hem de felicitar per la programació que aquesta temporada ens ofereix el Teatre Lliure. Malgrat la crisi i les retallades de pressupost, hi hem pogut veure un reguitzell d’obres extraordinàries, i aquesta de Goldoni n’és una altra. A més a més, en aquesta ocasió, Lluís Pasqual signa una adaptació de l’obra traslladada en el temps i en l’espai. Si l’original passa a la Venècia de la segona meitat del XVIII, la versió de Pasqual se situa a la Catalunya de la I República. Val a dir que l’adaptació és absolutament magistral a tots nivells.
D’antuvi, les quatre famílies que apareixen a la història reflecteixen els quatre dialectes principals del català: central, nord-occidental, valencià i balear. Tots els actors fan un esforç ben reeixit perquè sembli una parla espontània. L’altre element a destacar és un muntatge originalíssim: al bell mig de la sala hi ha una grada que va girant i l’obra es desenvolupa als cantons, sense escenografia, només amb els personatges que entren i surten, es belluguen i ballen, amb uns vestits folklòrics preciosos. Els actors sols, amb la caracterització del vestit i de la parla, interpreten tan bé els seus personatges, que no calen decorats perquè l’espectador se submergeixi en aquesta deliciosa comèdia d’embolics.
És teatre clàssic del bo, amb un argument senzillíssim, que retrata la societat més reaccionària, encapçalada pels anomenats feréstecs (rusteghi en italià), els homes que s’aferren als costums i no volen que res canviï. Com a contrapunt, les seves dones són molt més obertes de mires i ho veuen tot amb racionalitat i sentit comú. Un pare que vol casar la filla sense deixar-li veure abans el promès, després d’una sèrie de malentesos, acaba per cedir i els joves poden veure’s i agradar-se. És d’aquell tipus d’obres que se cenyeixen a les regles del teatre clàssic: unitat d’acció, de lloc i de temps. Una sola acció, un sol lloc, i una sola jornada perquè la història es desenvolupi.
Tots els actors fan unes interpretacions esplèndides, i si bé la crítica ha destacat especialment Laura Conejero, he de dir que és la que parla amb menys naturalitat el dialecte del seu personatge: el mallorquí. Això no invalida el fet que és una actriu magnífica i que en aquesta obra està pletòrica, en bona part perquè li ha tocat el paper més agraït de tots: el de la dona liberal que fa anar per on vol un marit calçasses. Tot l’elenc d’actors està radiant: Jordi Bosch, Rosa Renom, Rosa Vila, Andreu Benito, Xicu Masó i Boris Ruiz.
Però per damunt de tot, cal felicitar i agrair a Lluís Pasqual la tria, la traducció, l’adaptació i la direcció d’aquesta obra que ha portat al Lliure. El català prefabrià, amb castellanismes incorporats, és una troballa esplèndida que és molt adient per retratar el conservadorisme extrem d’una societat tancada. En contraposició, l’obra és fresca i divertidíssima, amb uns protagonistes grotescos que són caricatures i que en l’adaptació de Pasqual representen la resistència al canvi liberal a la Catalunya del XIX. Imprescindible!