No parlis amb estranys
Títol: No parlis amb estranys (fragments de memòria)
Autora i directora: Helena Tornero
Repartiment: Òscar Castellví, Oriol Genís, Nuria Legarda, Mireia Gubianas, Olga Cercós, Maria Casellas, David Vert, Àngels Poch
Lloc: TNC (Sala Petita)
Dates: del 3 al 14 d’abril
Aquesta és la penúltima obra del projecte T6, no d’enguany sinó potser en total, atès que Belbel l’aparca temporalment per problemes de pressupost. És una obra que ha passat de la sala Tallers a la Petita i a la qual li han escurçat notablement els dies de representació. Es tracta d’una obra un pèl enigmàtica, aparentment dispersa, amb una escenografia minimalista, però divertida i punyent alhora. A través d’històries que semblen independents, l’autora enfila el relat de la nostra història recent: la del franquisme i les seqüeles que ha deixat.
Vuit actors en un escenari absolutament sobri interpreten nou històries en principi inconnexes i que abasten èpoques diferents, que a mesura que avança l’obra veiem com queden perfectament entrellaçades, no tan sols perquè hi ha personatges que es repeteixen amb més anys al damunt, sinó perquè a tots ells els uneix un lligam familiar que volen recuperar. No parlis amb estranys és un petit mosaic d’històries quotidianes viscudes durant el franquisme on queden reflectits tots els seus protagonistes: la mestressa de casa abnegada, la família burgesa, els perdedors i fins i tot l’encarnació del mateix Franco (de fet, a mi l’actor em semblava que imitava Cristóbal Montoro). És una obra molt ben construïda, reflexiva però divertida alhora, on potser fan més mal els personatges del present que no pas els del passat. Hem de preservar la memòria per damunt de tot o hem de tirar terra sobre el passat? L’autora no jutja res ni ningú, només fa rumiar sobre els nostres avantpassats, els qui ens van precedir i es van veure condemnats a l’exili o a la grisor. Per això porta com a subtítol Fragments de memòria.
Un escenari sobri en què s’alternen escenes molt diferents, amb pocs mobles aconsegueix transmetre’ns la intensitat de cada moment. Els vuit actors fan cadascun una pila de papers ben diferents, amb uns canvis de registre molt aconseguits. Gairebé sense adonar-nos-en, veiem una obra molt punyent que presenta la duresa del franquisme d’una manera etèria, sense fer-hi sang. Les escenes del present potser colpeixen més que les del passat, perquè ens hi podem veure reflectits i el mirall no agrada gens. Decididament, el passat no es pot oblidar en nom de la comoditat del present, perquè la memòria és l’origen, el lloc d’on venim i al qual no podem renunciar. El mosaic d’Helena Tornero és una petita joia que tothom hauria de veure.