La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Una història catalana

Títol: Una història catalana
Autor i director: Jordi Casanovas
Repartiment: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andrés Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés, Mariona Ribas
Escenografia: Sebastià Brosa, Elisenda Pérez
Lloc: TNC (Sala Gran)
Dates: del 27 de febrer al 7 d’abril

Aquesta obra de grans dimensions de Jordi Casanovas ja s’havia estrenat, en una primera versió, més reduïda, en el marc del projecte T6 la temporada 2010-2011. L’autor enguany està d’enhorabona, ja que el Lliure li ha estrenat la magnífica Pàtria i el TNC ha portat Una història catalana a la sala gran. En conjunt, el teatre català fet per dramaturgs joves està en un moment àlgid, amb autors tan interessants com Pere Riera, Cristina Clemente o Josep Maria Miró. El projecte T6 ideat per Sergi Belbel, que ara ha de plegar veles per culpa de la pujada injustificada de l’IVA, hi ha ajudat.

Una història catalana és una obra amb una trama molt complicada que bascula entre tres escenaris diferents i allunyats en l’espai geogràfic. Des del començament s’alternen escenes que succeeixen en indrets tan diferents com el Pallars, Barcelona i Nicaragua. Al llarg de la història passen uns quinze anys, des de 1978 fins poc abans de les olimpíades de Barcelona. És, doncs, una obra collage que es va construint a partir de trossos aparentment inconnexos i que no aconseguim lligar del tot fins ben bé el final. És una manera de construir un text que aprecio molt perquè aconsegueix captar l’atenció de l’espectador de manera permanent. No hi ha cap element superflu, sinó que cada paraula, cada referència donarà peu a accions posteriors.

Així doncs, és una obra complexa, sense una trama principal, sinó amb subtrames que s’entrellacen. Però més enllà d’això, li manca unitat. Peca per excés d’acció, d’horror vacui. Els personatges sembla que no puguin estar ni un segon en silenci, perquè sempre tenen coses a dir. L’espectador rep un devessall incessant d’informació que a mesura que avança la història es fa més difícil de pair. A parer meu, és una trama més apta per fer-ne una sèrie de televisió (amb els inputs informatius convenientment dosificats) que una obra de teatre, ja que aquesta ha de tenir una unitat inequívoca. Una història catalana acaba sent massa dispersa perquè vol tocar molts temes molt diversos. Per bé que al final tots els elements queden enfilats en la mateixa història, la impressió que causa és de cosa desmanegada.

Un altre element que pretén convertir-la en grandiloqüent és la quantitat de morts a escena. Si mal no recordo, moren pràcticament tots els personatges. Això contribueix a la impressió de garbuix que desprèn l’obra, perquè si bé hi ha morts justificades, n’hi ha que són totalment gratuïtes. Qualsevol autor sap que en la ficció hi ha una regla que no es pot infringir mai: no pot haver-hi cap element superflu o gratuït, perquè això distreu l’atenció de l’espectador/lector i no ajuda a entendre l’obra. Una quantitat ingent de morts només es pot donar en obres eminentment tràgiques com les tragèdies gregues o els drames shakespearians, és a dir, textos carregats d’una força abassegadora.

Una història catalana és una obra amb massa pretensions, que crea massa expectatives i que no queda prou ben resolta. Però no és un mal text. Val a dir també que l’estol d’actors que la interpreten broden els seus papers. M’agradaria fer un èmfasi especial en la recreació del parlar del Pallars, que tots els actors saben reproduir amb naturalitat. També s’ha de destacar que la majoria d’actors fan dos o tres papers de registres ben diferents, amb la qual cosa ensenyen la versatilitat com a artistes. La interpretació d’Alícia Pérez, Pep Cruz, Lluïsa Castell, Andrés Herrera o Borja Espinosa, entre d’altres, va ser magnífica. Quan l’acció succeïa al barri de la Mina, l’espectador s’hi sentia transportat, i quan passava a Nicaragua o al Pallars també. El decorat, sobri però efectiu, sabia expressar molt bé cada canvi d’escena, amb la qual cosa no ens podíem perdre en cap moment. És, doncs, una obra que cal aplaudir, però amb matisos, perquè tot i que la idea és brillant, l’execució és força irregular.

Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.