Contra el progrés, Contra la democràcia, Contra l’amor
Títol: Contra el progrés / Contra la democràcia / Contra l’amor
Autor: Esteve Soler
Directors: Joan M. Segura / Carles Fernández Giua
Intèrprets: Txell Botey, Xavi Idáñez, Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí, Guillem Motos
Lloc: La Seca-Espai Brossa
Dates: 21 d’abril, 5 i 12 de maig
Esteve Soler és un jove dramaturg català més conegut fora de les nostres fronteres que no pas al seu propi país. Vaig descobrir-lo en saber que a La Seca-Espai Brossa s’hi representava una obra titulada Contra l’amor. El títol i la sinopsi que en vaig llegir em van semblar interessants i estimulants, i hi vaig anar. Vaig sortir-ne sorpresa molt gratament, era una obra fresca, original i divertida. I per damunt de tot, feia la volta a la majoria de conceptes assumits sobre l’amor, la qual cosa portava a rumiar força. Més tard em vaig assabentar, que Contra l’amor formava part de la trilogia dels “contres”, juntament amb Contra el progrés i Contra la democràcia, i que totes tres es podrien veure a La Seca en tres dies concrets. No vaig dubtar d’assistir-hi.
He de dir que Contra l’amor és la millor de les tres, és la més teatral, la més elaborada. El missatge, igual de punyent, és més subliminal i tota l’obra esdevé més grotesca, absurda i divertida. Totes tres estan construïdes a base d’històries independents, amb una escenografia mínima, i interpretades per tres actors a la primera obra (Contra el progrés) i quatre a les altres dues. No és difícil deduir quina és la diana dels dards a cadascuna, i la principal virtut de Soler és que fa servir el millor teatre de l’absurd per carregar contra molts convencionalismes establerts i assumits per la societat occidental.
Contra el progrés, dirigida per Joan M. Segura i interpretada per Txell Botey, Xavi Idáñez i Dani Arrébola, presenta situacions al límit en què un individualisme desaforat passa per damunt de qualsevol escrúpol moral. Històries grotesques que arrenquen alguna petita rialla porten fins al paroxisme conceptes habituals dels nostres dies com les relacions contractuals o la tecnologia. Contra la democràcia, dirigida per Carles Fernández Giua i interpretada per Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí i Guillem Motos, és la menys brillant de les tres, perquè és més òbvia i menys subtil. És gairebé teatre de denúncia, a manera de pamflet polític, i el missatge és tan evident que no dóna joc als personatges. Gairebé sembla que facin mítings. Contra l’amor, dirigida i interpretada pel mateix equip que Contra la democràcia, és on Soler brilla més. Les històries són molt originals i suggeridores, i tots ens hi podem sentir reflectits. Reprèn la comicitat de Contra el progrés i acaba d’una manera esclatant, amb la cançó de Nilsson “Without you”.
La marató de les tres obres, que dura més de cinc hores amb els entreactes, val ben bé la pena, no es fa llarga en cap moment perquè no deixa mai de sorprendre. És una sessió que es podria programar un cop per setmana —si els actors ho aguantessin—, i segur que omplirien la sala, tal com ho van fer el proppassat 12 de maig. A propòsit dels actors, és un goig i un plaer descobrir i veure actors nous damunt l’escenari, gent jove que mai no havia vist a la televisió ni en cap altra obra. És molt important que surtin actors nous i que no sempre veiem els mateixos a tots els teatres.
És, doncs, un encert absolut, l’obra, el format i els actors. La prova és que aquestes peces s’han traduït a deu idiomes i s’han exportat fora de les nostres fronteres. És saba nova, i ens fa molta falta al món de l’art.