La vida perdurable
Títol: La vida perdurable
Autor: Narcís Comadira
Director: Boris Rotenstein
Intèrprets: Mercè Managuerra, Emilià Carilla
Lloc: Teatre Akadèmia
Dates: del 13 d’abril al 5 de maig
Sempre és un goig que obri una sala de teatre nova a Barcelona -i a qualsevol lloc, de fet. Aquesta temporada, el novembre proppassat, va alçar el teló -metafòricament parlant, és clar- el Teatre Akadèmia, situat en una zona de poc ambient teatral com és la part alta de l’esquerra de l’Eixample (c. Buenos Aires, 47, prop de la plaça Francesc Macià). Des que ha obert, hi he anat a veure obres molt bones i interessants: Quartet, de Heinrich Müller (amb una Muntsa Alcañiz i un Mingo Ràfols esplèndids), Constel·lacions, de Nick Payne, i La vida perdurable, de Narcís Comadira. És un teatre de format molt petit que espero que tingui una trajectòria llarga, ja que el que ofereix és realment bo i poc corrent.
La vida perdurable és una obra deliciosa que enfronta dues generacions diferents, un fill i una mare, que, per lògica i com ja deia Saint-Just, són més fills del seu temps que dels seus pares. És una conversa que aborda diversos temes, però que fa èmfasi en les diferències irreconciliables que separen els dos protagonistes. La mare, una dona conservadora, és incapaç d’acceptar l’homosexualitat del seu fill petit. Hi ha punts de trobada -pocs-, que es redueixen a banalitats, mentre que en els aspectes principals de la vida de cadascú no hi ha cap acostament de posicions possible.
Més enllà de l’interès del tema i de l’estructura de l’obra, cal remarcar que està escrita en un català esplèndid, lliure de barbarismes, i alhora fluid i natural. Ho faig notar perquè avui dia és molt difícil trobar una obra contemporània que no estigui farcida de barbarismes que no aporten cap matís semàntic i que, en canvi, degraden el català d’una manera absurda. És, doncs, un text rodó en una interpretació rodona per part dels dos actors: Mercè Managuerra, amb elegància, personalitat i una veu preciosa, és la mare tossuda que no pot -ni vol- entendre la posició del seu fill. Emilià Carilla, que encara recordo de quan presentava el concurs Ruïna total a TV3, es revela com un bon actor que fa un paper gens fàcil perquè es tracta d’un personatge massa “normal”, sense histrionismes ni sortides de to.
Així doncs, ens hem de felicitar d’una nova obra de Narcís Comadira i d’una nova sala de teatre. Darrerament la majoria d’obres que es programen a Barcelona són fetes amb només dos actors, la qual cosa no és sinònim de pocs recursos i molta imaginació, sinó que en els casos que veiem, sovint es tracta de textos magnífics, intensos i punyents, que compten amb dues interpretacions boníssimes. Són els casos de Com dir-ho?, After Play, Blackbird o Cosmètica de l’enemic, només per citar-ne alguns dels més recents. A vegades la conversa intel·ligent és més suggeridora que el cafarnaüm d’una obra amb molts actors a l’escenari.