Solcades

El martiri del bisbe de Tarraco, sant Fructuós, i els diaques Auguri i Eulogi, ens fa pensar que en aquell 21 de gener del 259 ja existia a la ciutat una comunitat organitzada de crisitans. L’arqueologia ens parla de grans àrees funeràries a partir de la segona meitat del segle III, les quals adquiriran un gran desenvolupament al llarg del segles IV i V. Es tracta de més de 3000 inhumacions amb escassos aixovars i orientades al sol ixent, totes elles fora muralles.

La basílica meridional de sant Fructuós, excavada per Mn. Serra Vilaró i erigida com a testimoni dels esmentats màrtirs, d’acord amb les restes epigràfiques que així ho confirmen, fou un temple eucarístic amb altar i lloc de commemoració martirial. 

Contigu a aquesta basílica trobem unes estrtuctures porxades amb un baptisteri que alguns interpreten que podria tractar-se de l’episcopum que esmenta Consenci a l’epístola adreçada a sant Agustí, mentres que altres especialistes consideren que podríem estar davant del cenobium sanctis citat en l’epitafi del bisbe Sergi (ca. 520-555). Tampoc es descarta que podria tractar-se de l’hostatgeria associada al santuari, com en el cas de Roma amb les seues tombes santes o el xenodochium de Mèrida (finals del segle VI).

Per la seua banda, trobem la basílica septentrional, a uns 130 metres de l’excavada per Mn. Serra Vilaró. A Ponent de la mateixa, descoberta el 1994, trobem una domus de la primera meitat del segle V, però la resta d’edificis annexes són contemporanis a aquesta altra basílica i estan relacionats amb l’agricultura.  

Mentres que la basílica meridional es sobreposa a una necròpolis ja existent, la septentrional no es sobreposa a cap element previ, sinó que les inhumacions que hi trobem van fer-se dins dels límits de l’edifici. Es tracta, doncs, d’un cementiri cobert. El fet que, a més, hi trobem un transepte i un atri (úinic a Hispania, però no al nord d’Àfrica, ni a sant Pere del Vaticà), ens du a refermar la idea que Tarraco era aleshores una ciutat ben present.a Roma i les províncies africanes.

L’anomenat Conjunt Paleocristià del Francolí té el seu moment de màxima esplendor al llarg de la segona meitat del segle IV i la primera meitat del segle V i es configura com el complex de caire martirial més imponent d’Hispania. Altres ciutats que van tenir màrtirs, com Mèrida, Girona, València o Alcalá de Henares presenten una cronologia més avançada. 

El Conjunt Paleocristià del Francolí és un exemple de la nova topografia cristiana que comença a configurar-se en el segle IV. L’emergència del culte martirial privilegia el suburbi, que a partir d’aleshores esdevindrà el centre d’atracció i lloc de reunió. L’afluència de pelegrins acabarà afavorint l’aparició d’estructures auxiliars com hostatgeries o monestirs. S’entreveu, doncs, el caràcter monumental i poderós d’aquesta primera arquitectura tarraconense. 

A nivell conjuntural de l’època tenim que el suburbi de Roma començà la seva monumentalització amb els martyria constantinians. A una altra de les capitals, Milà, el fenòmen es produí en la segona meitat del segle IV, sobretot sota l’impuls de Sant Ambrós.  

En el seu article, Jordi Vilar escriu: ‘Tàrraco es detecta en el canvi del segle IV al V, moment de la prelatura d’Himèri, Hilari i Ticià, en que els textos mostren la gran importància dels bisbes de Tàrraco com a metropolitans d’Hispania’. 

Bibliografia.

BOSCH, F. et alii, ‘La transformació urbanística de l’acròpolis de Tarracona: avanç de les excava- cions del Pla Director de la Catedral de Tarragona (2000-2002)’, a VI Reunió d’Arqueologia Cristiana Hispànica: (València 2003), Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 2005. 

LÓPEZ VILAR, Jordi. ‘El santuari paleocristià dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi en el suburbi de Tàrraco’, a: Gavaldà, J.M.; PUIG, Armand; MUÑOZ, Andreu (eds.): Pau, Fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona (ss. I-VIII). Actes del Congrés de Tarragona (19-21 de juny de 2008). Fundació Privada Liber; Institut superior de ciències religioses sant Fructuós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!