M’aproximo a la glòria com la papallona que, en acabar el dia, entrega la seua ànima a la terra, però la veritat és que jo he vingut fins ací per a alliberar la pena al roquissar del meu poble, allà on ve a morir la Mediterrània i l’hivern comença cada migdia.
És possible, perquè tot és possible, que no pugue romandre sota aquest mateix cel durant un temps. Per això, a la meua manera, em vaig acomiadant: adéu, adéu, mireu com estalvio per viatjar a una illa de l’Egeu i fer-ho tot a la meua manera.
Tinc l’esperança dels iaios. Quants anys fa que no escric ‘tinc l’esperança dels iaios’! D’ençà que vaig deixar d’escriure poemes alegres, defugint esta manera que ara escric, arrossegadament, espontàniament, sense mel, sense gintònics, sense llàgrimes. Perquè ja no ploro, ara només m’acomiado de tothom.
En arribar al poble he sentit anomenar el teu nom. De tu també cal que m’acomiade. Que m’acomiade del sexe que mai hem tingut, però que hauríem pogut tenir si no fos per la tristesa. La tristesa compartida. Però jo no sé si dir-ne tristesa o ganes de viatjar. Un viatge llarg, de llargues estades, ara a una illa, ara a una altra illa. Sentir la solitud més que la pena i, així, anar deixant la pell en cada racó d’aigua i d’aire.
D’una altra manera -romandre ací- seria una sort. No és una qüestió de sort, però, sinó d’ordre i cosa de Déu.
Bon dia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!