Solcades

Quan entro a ca teua i és migdia, quan sento com la claror penetra a la meua ment i això em du a acaronar els teus mobles i a refugiar-me en les olors de mansana i oli de les golfes. Oh, iaia, no sabria escriure la millor prosa per resucitar-te i tenir-te amb mi i això em dol.

Avui he somniat en tu i el tio Vicent i la claror blanca del moll i la teua pau. En quin moment de la meua vida vaig començar a témer que qualsevol dia em deixaries per anar allà, allà on l’animeta perviu? Perquè ‘l’animeta mai mor’. Tu ho sabies i jo penso que és cert, que la teua ànima em salva, iaia, i quan em sento més abandonat i trist que mai somnio que mos parles, que mos encoratges en la bondat. La teua presència és suficient per a que el mirarle s’esdevinga. Jo estic orgullós de ser com tu volies que fos: en lo sentiment, en l’emoció, en la necessitat de revisitar allò que és nostre. En la parla i en la terra. Tu volies que aquell xiquet que mai he deixat de ser s’estimés lo treball de la terra i el fruit i aprengués de la bonesa de les coses i la bondat de la gent.

Avui he somniat en tu i la teua pau, iaia. I ara m’adono que l’animeta mai mor. Que la flama un dia s’apaga, però això tant se val, perquè allò que mai s’apaga és l’emoció sobre les coses, els objectes, les clarors, los indrets: lo record. Recordes aquella nit que va tronar tant? La Marina tenia mesos i jo vaig dormir al teu costat. A la mateixa habitació on t’he somniat avui. La tempesta va ser forta i jo, un menut de quatre anys, em pensava que un llamp ensorraria la casa. I en despertar vaig notar que no hi eres, que estaves al menjador gronxant a la Marina. Recordaré per sempre aquella claror que s’escolava pel menjador i el bressol tallat de fusta. La mateixa claror que avui he somniat i t’il·luminava el rostre. I Vicent i jo et miràvem. I la pau s’ha ajocat sobre els nostres cossos, però no sabria dir-te en quin moment m’he desvetllat.

Fins aviat, iaia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!