I quan la claror de la lluna pose al descobert el teu rostre, sortiré de casa per endinsar-me en la fosca de la nit. I en fer-se de dia enyoraré tenir-te lluny, però sentiré que el sol em pertany, també, en este raconec de costa. I aleshores podré imaginar que tu, d’alguna manera obscena, vindràs nedant amb el teu vestit blanc teixit al migdia. I te m’enduras al teu país de consols i amors, emergint de l’aigua salada, acaronant els costats del meu cor afeixugat, obert com l’entranya de la mort.
Ara això, Déu meu. I més avant el plor. I més avant l’abraç de l’amor sincer. I a la fi, el somriure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!