De nit tot és més senzill, talment com el moment de deixar-se anar i posar-se en mans del qui té la solució final per a tu. Heus ací la cortina entre l’existència i el trànsit, l’hora del recés definitiu i més sentit. El somni ens fa créixer ales blanques allà on hi tenim els omòplats i el mar sencer que ens envolta mos penetra pels ulls i ens transporta al precipici de les nostres pors, a l’abisme, i nosaltres mos entreguem a les lleis de la Terra i l’Univers. Arriba el final, l’hora sentida i estranya, les llums del passadís il•luminen els llençols i ja de res serveix lamentar-se. Hauries preferit que fos diferent, que el somni acabés a l’alta muntanya. T’han privat fins i tot dels pensaments. És el final i és de nit. Quan surte el sol milers com tu ja hauran arribat al desert, a una altra realitat, fins que el despertador, impertinent, et sacse l’ànima, l’esperit i la mare que ho va parir tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!