Solcades

I

Salvatge, corrent pels melonars, amb los peus descalços i els pits nus. Enfollírem alhora que mos acomiadàvem, les darreres llunes d’agost. Però allò que mos va quedar van ser els fets d’un setembre immensament indulgent amb les nostres ferides. Fins i tot vas deixar que t’eixugués les llàgrimes amb besades als teus ulls i tes galtes. Quin honor, quina tendresa de vidre vas deixar que cremés al meu cor.

Mai vas dir-me on aniries a passar la tardor i jo pensava que no mos tornaríem a vore mai més, Fertoge. Ara estic convençut que no mos tornarem a vore mai més i és per això que el teu record em porta pau.

On ets, ferotge Salvatge? Davallant riu avall?

II

Los núvols volen

i els estornells del cel

dibuixen un desert.

En vore’ls, auguro un triomf.

Salvatge, ets la fortalesa de l’amor,

l’esperit de les flors de l’hivern,

la senyora embriagada i la nit.

Estic ací, tant lluny!

Somni en estat de vetla,

ulls tristois, somriure de taronja,

tres mil albades al sol de Ponent.

Tot plegat em xiuxiueja la piga

dels teus llavis.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!