I
Acudeixen quan se les reclama. Algunes corren, altres caminen serenament, amb les ales a l’alçada dels omòplats, a la part superior de l’espatlla. Una urgència, una vida a punt de recórrer els darrers minuts en aquesta existència. I elles acudeixen correns, altres caminen fermament cap als baixos de l’hospital. No són persones normals, són àngels que vetllen. Jo no sé què passa quan travessen la porta sòrdida, a peu de carrer, allà on les ambulàncies s’aturen i una llitera baixa a corre-cuita. Sento una certa pau mesclada amb un neguit que em travessa el pit. En aquesta ciutat tant gran, tant absurda, elles sempre hi són.
II
L’energia que es transforma i travessa l’univers. Oh, quina sort haver nascut! No us sabria dir perquè tinc tanta fe en Déu! Una fe robusta. És l’amor, és lo principi i el final: la teua mà damunt la meua i la seua. Un bri d’aire escolant-se pel replà de casa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!