Solcades

Ets salvatge, ets tant salvatge que et menjaria la mirada amb dues mossades. Ets més salvatge que el sol de juliol, més salvatge que la boira que esberla la terra fèrtil de Ponent. Los corbs emmudeixen quan senten la teua presència i cada gota de rosada no regalima al migdia, quan tu hi ets. Quan tu hi ets no hi ha migdia, ni consol, i si arriba la nit pronte es fa de dia i els malvats marxicolins corren fins tornar al seu amagatall, a la cova, a la fosquedat i la tenebra. Ets salvatge i el color dels teus ulls et delata. Només los ulls. Jo estic enamorat dels teus ulls i la teua veu. Amb la teua veu fas espetegar la lluminària dels embelats de les festes i la teua dansa enceta qualsevol esperança de redempció i alliberament. Salvatge, la bonesa del teu perfum assaona la rauxa i desvetlla el refugi dels humans porucs. Ets la llibertat que fa vessar el vi de l’estàtua de Dionís i posa ales a les portes dels hospitals sense que se n’adone la gent més sofrida. La teua bellesa feréstega neix dia rere dia i és un miracle que no li cal entesa, ni concens. La vida, sense el teu precipici, s’ocultaria rere qualsevol sort, sobre la massa o una forma tancada. Salvatgement alegre, ets lo seny que hom voldria heretar de jove per viure sine peccato et sine vitiis. Oh, flama! La cera que es fon i desapareixerà vulgues no vulgues. Per un instant he cregut que no em mereixia la pau que escampes per les marrades dels pobles polsegosos, a grapats, també a poalades, per a que la primavera es manifeste i siga tot a fe i voluntat de Déu. Salvatge, tu que un dia morires i ara, de nou, solques los meus bancals amb l’arada de carrasca centenària, sé que demà m’obligaràs a abandonar el camí secret que em portava a la serenor i a l’amor, abans de la teua coneixença. Jo sé que m’esguardes una vespra estranya i una vida cosida com un nus a la gola: no m’han donat cap altre remei que el vèncer i recordar-te com allò que volies ser, heroica fins a l’extrem de les entranyes humanes. Jo voldria que fossis tu qui a la fi cremés lo meu cos i en acabat escampés allò que ja no serà res arran d’una terra remota i desconeguda. A Mongòlia o a la mar. Esdevenir infinit, facti sunt bonae memoriae, això, sense tu, Salvatge.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!