M’aturo, respiro pel nas i omplo els pulmons de l’aire del castell de Cervera del Maestrat, on actualment treballo. Em recolzo sobre el pic. Deixo que l’aire romangue als meus pulmons i poc a poc l’allibero per la boca. Avui estic molt tovet, més que ahir. Avui no he tingut malsons, però l’angoixa persisteix. Tanco els ulls, torno a respirar pel nas fins a omplir els pulmons. Em sento sol, abandonat, però sé que això és només una mala jugada pròpia del cansament. Demano a Déu una mica d’empenta, una mica d’alegria, que l’Anni em faça riure, que en Lluís Llach i en Mikel Laboa no deixen de sonar. És divendres. Avui, este matí. Fa dies que no tinc gana i això ajuda. No voldria estar sol. Quan sona Izarren hautsa, em poso les ulleres de sol i deixo que els ulls deixen anar una llàgrima que dissimularé molt bé mentre segueixo conversant amb l’Anni i la seua vida de jove de vint-i-quatre anys que no te l’acabes. Jo, a la seua edat, era el mateix que ara, però menys ferit. Molt menys ferit. Tinc la necessitat d’escriure, d’obrir la llibreta i prendre el boli per escriure alguna cosa. La mà em tremola. Izarren hautsa egun batean bilakatu zen bizigai… Avui és divendres i ma mare m’espera per dinar, però esta vegada aniré cap a casa ma iaia, a Les Cases, enlloc de desviar-me cap a Ulldecona, fent la volta per Benicarló. Quan arribe a casa -penso- fumaré un cigarret, obriré el Mac i em posaré a escriure. Em despullaré i no tindré vergonya o recança de publicar-ho al bloc. No passa res, només estic trist. Si deixo passar el temps, segur que tornaré a sentir que la felicitat em penetra pel cervell i se m’escapa pel cor, este cor que ja n’està fins els ous de tanta comèdia i tantes batalles a base de tabac negre. Què no te n’adones que els treballs del màster els portes endarrerits? I els articles? I aquella comunicació per a les Jornades de la Guerra Civil a les Terres de l’Ebre? Però avui no he parlat encara ni de la nit, ni dels migdies, ni d’este bloc que em salva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!