Em caldria escriure sobre l’aigua, sobre l’escuma de les platges i el blau marí dels inabastables oceans vistos des de les finestretes dels avions. Em caldria escriure sobre la mar dels pescadors del tresmall o escriure sobre els moluscos que habiten als bancals d’ametlers. Em caldria plorar i no puc. Jo sé que l’angoixa m’ha
Tornaria a la foscor de la sala de cinema o del calabós amb Tu al meu cor esguardant-me la llum d’un dia d’hivern assolellat, a soles amb Tu envoltats d’oliveres.
Muntem a les golfes. Algun dia morirem de pena mentres muntem a les golfes. La rabosa també passarà pena de vore-mos sentenciats. Farem un pet-metralleta asseguts a les golfes contemplant lo sol que desapareix rere la carena. No passes pena per la meua pena.
Baixem de les golfes i les ombres dibuixen a les parets històries enrevessades, a fe de Déu enamorades. Vaig perdre i en acabat vaig vèncer celebrant la vida segons Eduard Solà.
Resplendia en la foscor un llamp de pastor jove que guardava a la muntanya els dies de juliol i agost amb gran destresa, lluny de la greixina del corral de les tardors i els mesos d’hivern i de qualque exclamació de pena, pasturant per l’espai immens on lo llop i l’ós mandregen i els dies
Quan la fosca de la nit s’endinse ben endins de la serralada on pasturo les quatre ovelles del corral i els marxicolins volin arran de la meua testa, deixaré que l’ànima m’abandone i viatge al futur o a la cambra que habites i em porte el tacte de la teua pell quan aparegue l’aurora als
Avui ma filla Aran i jo hem contemplat un cel taronja, encès, mentres plovien i no plovien unes finíssimes espurnes d’aigua. Jo sortia del corral i ma filla, des de fora, jugava a fer moixaines a la Mia, la gata de la masada. Per uns minuts hem hagut de romandre en silenci, meravellats davant d’aquell
He vist la farina amb la sang vessada escolant-se per l’aigüera de marbre. He vist, damunt de les robes de noces les fotografies menjades pel sol i la humitat de les tardors i els hiverns. Les finestres i les bigues de fusta que Déu ho sap perquè encara no han vençut esguarden l’aurora de cada
Volen los moixons, baixa una estrella al meu corralet. Ganes de plorar dissimulades amb un somriure. Rere els teus ulls verds un instant de pau es multiplica. Ganes de somniar una vida plegats als Alps italians.
Que el silenci m’allibere un altre dia, un altre matí. Que l’àguila faça màgia i de sobte comence a tronar i a ploure en estes contrades d’oliveres i garrofers i que el teu record em guie pels camins on vam passejar tot cercant un lloc per follar. Que les nits siguen gèlides, que retornen les
Atura’t, respira, tanca els ulls i mira. Les coses senzilles com una moixaina transformen les vides i els mots enamorats. El poder de l’amor és l’únic que compta, és l’únic autèntic.
La claror del sol d’este hivern orfe de plors alegres, després de ploure, cobreix la terra del llentiscle verd. La terra eixuta de l’argelaga, de l’extingit llop de les muntanyes i les llegendes de la contrada, no té misteri. L’hivern és tant breu com un capvespre. Ja no passejo pels verals del
M’enfilo a la golfa, la golfa del panís. Munto les escales, d’esquena a la claror d’un sol que s’enyora i se m’arrepenja. Voldria aturar el temps i acaronar-me els ulls. Ingràvida vida davallant la vespra. Arribarà la nit quan siga l’hora en punt de cremar la golfa.
Massa cara la nit per negociar una eixida a esta llum embruixada, ara que la neu s’escola terra endins i alego el gebre governarà les raïls i les raïls abrigaran les llombrius i l’ordi poc reeixit malgrat la saó acollirà conills i estornells, però tot plegat ja de cara a la primavera silent, discreta i
Senyor de l’erm i la garriga quan enlaireu los braços al sol feu que el vent mos torne l’ànima. Senyor de la foscúria i l’hivern, de les vesprades enfebrades. Vos que alceu la copa i em mireu, feu que l’aurora retorne al mar. Senyor de l’erm i la garriga, només vos coneixeu lo destí, lo