Tinc l’ànima del cel rogent i només l’Esperit em salva: Déu, Jesús, la seua pau que em retorna quan reso i sento que el temps i la joia, la grandesa del Parenostre, s’enlairen al bell mig dels oceans assedegats d’amor i tendresa i de sobte ja no cal témer res. Guaiteu els núvols blancs dels
L’ombra de les oliveres em guia la mirada cap a la lluna i sospito que em vol a soles, en la meua quotidiana solitud, per passar acompanyada la tristesa d’aquesta nit de tardor il•luminada. I no em reca pas la seua voluntat, sinó la meua temença en l’oblit de les meues esperances mesclades en un
Tingues a punt la tristesa a la finestra del menjador per foragitar-la ben lluny així que arribe la tardor. I tingues una manta a prop perquè la nit és gelada allà on habiten les bestioles que se senten però no es veuen. És ben gelada i màgica, la nit i la seua aurora, és un
És tant fastuosa la llum i el diumenge és tant solemne que les cames em fan figa així que el sol del migdia llença l’àncora en el meu cap, que és una magrana gegant, i els ulls absents se m’acluquen o moren i ressusciten quan un núvol ho canvia tot per acollir-me l’ànima. El poble,
Les tisores que retallen els mapes o les filigranes de les baranes de la menuda golfa de ta casa em recorden que tinc la sort de viure. Les tisores que esguerren tots els mapes em recorden que el viatge és massa curt o que allò que aprofita és la templança, les ganes d’estimar, el desig
Condueixo per carreteres amb senyals confusos i antiquats. Tant se val si tot va ser un somni que a la fi vaig deixar en mans de Déu. Semblava un matí sense boira, però en fer-se tard començà a ploure i la terra molla ens va salvar als dos de no anar a raure barranc avall
Però ara veig l’escletxa i m’encomano a Déu, com un retorn pendent o una sortida al buit que em faça reposar. Aquesta és la tardor que junts ens hem promès: Embriagada de vi i xopada d’oli. Això em diu l’escletxa i la seua claror de pell de mançana.
Lo sol s’emmiralla en la nit més fosca del mes de setembre. Fem un carajillo, un banyat de Terry, ara no és gaire tard. Les aigües que vindran canviaran les hores per dies sense mar. Començo a pasturar cabres de Rasquera que aviat han de parir.
Quan el migdia i el llarg capvespre mos acompanyen per camins estrets i es donen les mans, sentirem la pau i l’alegria de ser com germans, d’estimar-ho tot confiadament, sense recances, sense cadenes. L’amor ho pot tot, res val sense amor.
Fes-me pensar en les coses mentres cuses samarres: En lo vent que ha fet avui i el povalet de verdet que cal llençar a l’aviram abans de fermar el cavall a la pleta dels corders, ara, després de sopar. Fes-me pensar en la xamba que el gat de casa tindrà quan s’escapolirà sol entre la
Ai, desig d’anar més amunt i trobar-me enmig dels núvols o envoltar-me d’una lluna que em porte al firat dels somnis i obrir la porta més blava. Ai, desig de vespres silents que s’emmirallen en l’aigua. Ai, camins coberts d’espígol. Les paraules campen soles i els moixons se les emporten. Ai, matí que
Matinen los grills quan van a dormir, matinen los anys que es van esfumant. Redols de peixos que viuen nedant, menjar per a pops que viuen rumiant. Ja arriba l’hora d’aprendre a volar, les platges s’omplen amb estiuejants. Cavallets de mar, animals estranys que viuen al mar, no s’ofeguen mai. Galeres i sargs, sèpies i
Ara, quan venia cap ací, m’he fixat en les nuvolades. Assegut al replà de casa, la mica de vent em trasbalsa, les gosses s’arrauleixen als peus. Una dolça tristesa arriba, però és una tristesa fingida, cosa d’anar teixint emocions tensades com un ordit de fils que la trama anirà unificant, talment com una teranyina o
La sort em festeja, la lluna m’abraça si surto a passejar pels camps d’oliveres ben entrada la nit. La garsa m’aguaita i l’òliba somriu. La nit més serena encara ha de néixer, però jo no l’espero. M’esguarda la terra sota el cel d’estrelles. En un instant fugaç he traspassat el cos que sempre em cobria.
La nit son los grills, los gossos bordant, l’olor de purí, l’olor del corral, la porta oberta i l’aire escolant-se per tot lo maset. Dues espelmes, un Parenostre, una alegria, les esperances, una lectura, una reflexió inesperada. També son estels, la lluna blanca que il•lumina el camp. Que n’hi ha prou de llum que l’alba