I Deixaré que la nit m’aculle a l’hora que ella s’apiade. Lo vent fa caure l’oliva, los divendres rego les bajoques, cada dia pasturo les cabres i esta nit espero la nit per a que m’aculle l’ànima i el cos repose com un garrofer una vesprada de juliol. Deixo que el plor emigre a l’Emilia
Les cabres no ho saben, però estic cardat. Les putes apnees de la son fan que dorme amb aire assistit que em fa somniar d’una altra manera, potser sí que menys rebuscada, digue-me, més calmada, però no m’hi acabo d’avesar. Este matí he fet lo cafè a Sant Rafel i he esmorzat a Xert.
Guaitar al paradís és jaure al marge del bancal, encara vestit d’estiu, i observar com les cabres mengen l’esbarzer després de ploure i després d’haver plogut. I témer una mort prematura, però sense capficar-se en los detalls.
Guaiten los caçadors de matinada i els gossos dormen al jaç de les cabres. Va muntar el setembre per les escales d’un capvespre breu, efímer i plujós, i va caure al llit que tu habitaves. Ara ja és tard i les grunetes han marxat, però tu i jo no hem despertat, encara. Així, com unes
Tinc una sort estranya com un somni com la sort dels peixos roquers els dies de les minves de gener. Tinc una sort que m’entristeix i em perd en les hores lentes de l’estiu escoltant cançons mentres pasturo. No desitjo res a canvi, però, o poster un vas de Jack Daniels per a sentir-me un
Ve de l’altre món, tornat d’una comèdia, a les fosques, arran de la terra cavalcant lentament un pas dels antics. Trobador, místic, bufanúvols, un desésser per amor i follia de naixement.
I Han vingut els pintors. La façana és blanca com no ho era abans. La claror il•lumina els rostres. Tot ha canviat. Pintar, deixar que el cos repose i esperar que la tarda avance cap a la nit. Fa uns mesos van entrar al corral i em van matar tres corders. Menjo verdura i fruita
Sento la canícula a l’espatlla i l’esfondrament de les cames sota un buit comparable a un cel que no coneixerà els núvols de la tardor. No n’espero res de la nit i els seus estels, ni dels paisatges feréstecs de l’estiu i no faig recompte de les hores de joia, però em consola sentir que
Sento els grills i els gossos de la vora i les cabres a la tolva, el silenci del maset. De tant en tant, sento un mosquit i força més enllà les esquelles de les ovelles d’Hermengildo. M’he descalçat, m’he llevat els calcetins i m’he estirat al llit. S’hi està bé, no he tancat la porta,
La lluna és el centre d’un viatge lent cap a una altra realitat. Durant el dia m’he deixat endur per les antigues cançons d’una terra aspra i de gent envellida prematurament. I en arribar l’amor he preferit quedar-m’hi una altra nit. Les soques dels arbres dibuixen ombres llargues sobre les roques que fa centenars de
Esta manera de ser poruga posada al sol ha esdevingut un palíndrom. A fer punyetes amb les ganes de ballar. Consevol diria i no diria que a l’agost mos nevarà però no ho sabrem pas. I consevol se fotrà de pena, per variar, perquè sempre passa. Una tardor és una tardor, això és segur. La
I ara a la fresca del terrat una lluna travessa la nit a les palpentes i enyorada d’un temps remot que ens va deixar el rastre del silenci i de l’ànima del Déu creador. Així que parlen los grills l’aurora voldria tornar per sobre de l’horitzó que penja d’un altre món. Mentrestant, em pregunto de
A vegades és com si la vida s’acabés per un brot d’enveja seminal producte d’una perspectiva obtusa del passat mal curat o d’este present ja viciat. Cosa, tot plegat, de deixar córrer, de plànyer pel patetisme de no acceptar viure al joc de les majories i de la ciència. A la via, a cagar.
Juliol és un migdia embriagat de sol, un rengle de tomateres marcides i un altre rengle de melons madurs que uns vailets es ventaran pel cap abans de fer cap a la bassa. El vint-i-cinc de juliol és sant Jaume i per mi és festa senyalada. Si plou per sant Jaume la tardor es prepara,
Érem més joves que el pa, més joves que l’enveja i més badocs que el plor de la ira, però quan vam fracassar -com fracassen els lliures- vam fracassar sense penedir-nos de no haver arribat enlloc a temps i d’haver lluitat a la nostra manera. Amb els anys vam comprendre que els fracassos no existeixen,