Tinc la bufeta plena d’orina i una pedreta que em fa la guitza i que no vol sortir ni amb la metzina que em deixa el fetge a cagar la via. Com ho diria? L’aixeta em crida i la malparida m’engega a dida. La hi tinc jurada, per juganera i per poc pietosa. Si tiro
Escau un vaixell de vela blanca amb bandera blanca i una blanca matinada per a una postal de vacances. Blanca aurora, blanc capvespre, migdiades blanques com la sal, com una estrella, com un vi blanc per embriagar-nos de records i finals blancs i enamorats. Camins blancs, passejades solitàries.
Roselles xiques. Les pluges primaverals. Rosades verdes. Platges, maresmes. Aquarel•les marines. Camins retrobats. Piles de llibres. Carpetes, àlbums, llençols. Silenci nocturn. Gats, llops, guineus, serps. Heu vist les cabres nedar? I els lloros volar? Tremp, Sort i Rialp. Masdenverge i Amposta. Montblanc i Poblet. Neva de bell nou. Maduixes que maduren. Trineus i xiscles. Poetes
Hi ha paraules que esperen surant en la pell dels rostres. Romanen xisclant com xisclen los dofins dels oceans, al migdia, a plena llum del sol. Són paraules inèdites, mai sospitades, car no existeixen per natros. Desapercebudes, potser, ignorades, potser, com tot allò que hom, després d’un gran ensurt, obvia, no veu, no té, corprès.
https://ca.goteo.org/project/flors-de-pedra Quan he acomiadat a ma germana, que pren el bus cap a Barcelona, li he donat el llibre que fullejava. És un poemari d’en Manel Mas, més amic que conegut per allò que és un home sincer i això és el que importa a l’hora de passejar pel món. Poemes sense versos, una cadena
La vespra del diumenge ascendeix enlloc de davallar, explora sense conquerir, s’endinsa i no es trasllada del tot dins la fosca de la nit. En algun moment del silenci vam percebre esta tarda, potser en una lectura efímera, en una migdiada llarga, en un dibuix mandrós o una conversa de sobretaula. Diria que les notes
El pla horitzontal d’una copa d’aigua vista des de l’alçada de l’aigua. Pensar una metàfora absurda, passar una estona.
Qualsevol despistat callaria, però jo també reneixo quan la sento i no defalleixo en el delit d’enaltir-la i festejar-la amb els llorers pels camps d’oliveres i els camins d’ametlers florits, amb el cor i el cap i el pit, en cada bri d’esperança que no és meu, sinó per ella, aurora, migdia, vespra, tant murri
He creuat lo riu del carrer mentre la pluja baixava amb pressa, fent fressa -el brogit de l’aigua dels terrats- tota avall, tota fresca, esta vespra, avui ja sí i per fi, perdent-se per sempre, malaguanyada, morta, perduda, inútil, regalada, lliure, correns, arreu. Com si no manqués per a viure i fer viure i riure.
Aigua de pluja i neu cobrint tots los arbres. Terra xopada, fang, un bosc de color blanc. M’aturo i cerco a prop, senyals de tu i de mi, la teua mirada que trobo ben aviat en la lluna vella. De bell nou nevarà i el somni florirà com un hivern etern, com un crepuscle roig,
Tallar els nusos i sargir amb fil nou. Sense peces bones, no calarem enlloc. Per saltar i desempescar, primer caldrà sortir a xorrar. Oratge i mar, veles e vents.
He pintat la finestra de blau, però allò que em cura és l’escriptura i uns breus precs solemnes i senzills que no diré, que ara no escriuré, però que duc al pap i anomeno quan passejo, torno, vaig i vinc, em calço, m’alço i torno a caure. A Déu encomano l’angoixa i en la nit
Tornen los carros, tornen les cançons de les mansanes entre els esgarips de felicitat de la canalla que surt d’escola impacient per jugar. Lo sol atura el seu llarg viatge per la carena i aviat pels carrers roglets de moixons filaran notes per a violins. I a la fi, el vespre o la breu penombra
Allà, a la mar, hi ha balenes que es desplacen amb llurs somnis. I allà, a la mar, són felices, s’entretenen contant somnis. Sobreviuen i fereixen i es fereixen dins dels somnis. Al fons del mar, les balenes tenen somnis.
Una olivera a l’horitzó del mar voldria somniar i en despertar-me estar ben convençut que un dia et veuré. Una olivera és el símbol d’un món que vol renéixer. Jo vull renéixer i de nou caminar pels verals del Nord, de casa teua, pels camps d’Itàlia, vorejant els Alps.