S’esberla el cel quan lo mires i s’arronsa la mar de la platja quan decideixes tornar a casa amb aquella bicicleta tronada que vaig regalar-te per anar rodant, rondant, emergint pel poble, travessant sense adonar-te’n les pàgines esgrogueïdes dels calendaris dels anys vuitantes i norantes, quan tu i jo ens follàvem pels bancals i de
Baixa les escales, palpa el pany, obre la porta i s’adona que plou. Camina fins les escales de missa, baixa els esglaons de pedra, un a un, sense pressa, arriba al replà, tanca els ulls, sent el campanar, quarts de sis, sempre massa aviat. Baixa pel carrer de les Ferreries, que és un antic camí
La foscúria de la nit i el mestral engoleixen un abisme, una profunditat sense fons, quimeres que s’oculten en la fe, en la fe d’una raó sagrada i misteriosament fecundada per la vida mateixa i en l’ordre, que és el caos i la finitud aparent d’un calendari traspaperat i oblidat. Ningú encendrà la nit abans
És segur que tornarà el setembre i estovarem la terra per sembrar. Sembrarem de bell nou a l’octubre o de bell nou sembrarem al novembre, amb les clarors dels vespres dibuixant paradisos impossibles al cel de cristalls de marbre. L’olor del corral mos entendrirà i aguaitarem les ombres dels arbres per no escatimar en somnis
A mitjanit munto al terrat i observo el cel estrellat i observo el silenci embriagat, que és lo silenci del passat, lo silenci del poble que reviscola amb la calor i l’esperança d’una tardor per colgar de nou la llavor. Heus ací la roda de l’any, caiguda tantes voltes i tantes voltes emancipada de la
Quan la tristesa em tregui les ales i el caminar descalç per camins terrosos esdevingue un llast per la meua reputació, recordaré que la mort comença pels peus i així despistaré a la ment amb veritats a mitges, però veritats, si més no, segons els éssers mortals.
L’aigua arriba mandrosament a la séquia. L’estiu tornarà i el somni, mentrestant, se’ns endurà com la raó lògica de l’ordre i el desordre del món se’ns endú sense avisar amunt i avall.
Heus ací, amiga, la nostra vida trenada calidoscòpicament per fer-la possible sense plorar, per deixar que a voltes estiga trist, més trist que mai i més ferit que mai. Va ser un metge qui em digué que era fort, que pertanyo al grup dels supervivents i que ja mai més estaria sol fent front a
Més sagrat que el blat és lo calostre de la mare. Rostres estranys que vetllen de nit. Vull escriure si plou.
He estat molt feliç mentres recorria el passadís fins arribar on soc, escrivint que he estat molt feliç mentres recorria el passadís fins arriba ací per escriure que hi ets en la meua vida d’aguna manera crepuscular, avinguda, original o primària. Demà comprarem cabres de llet, ja he rebut la guia del Departament.
La regadora du l’aigua que fecunda la terra de les oliveres que em sobreviuran i et sobreviuran.
La lluna es projectà a la paret. L’auditori estava en silenci. Ningú entenia el motiu de tot plegat. A fora, un migdia marcava les hores. Qui havia de parlar va ser el primer en marxar. Vingué la tarda i el capvespre.
Desapareguda i trobada reeixida, en esta garriga d’ullastres i llentiscles, la Lluna es vesteix amb seda i lli. Estimo la vida en llibertat, sense tu. Allà, allà on m’encamino a soles, l’àguila no coneix la mort i el cel obert es dóna a la pena i la pena es dóna a l’angoixa i la por
Esta miquiua de llum mos serveix per sopar als dos a redós de l’estufa i a redós de la ràdio. No dic astracanades i no dic cap xonada si dic que arriba l’estiu. No vulgues ser tant modern, que la tardor tornarà i pla mos trobarà dormint, qualsevol dia i vespre.
Desfaig camins panxa enlaire, cap per amunt, esperant la pluja que ha d’arribar de matinada. Les hores cauen discretes pel penya-segat. Amb la mirada fixada als núvols escolto el vent i el xiscle de l’òliba. Si tanco els ulls m’adormiré i somniaré escenaris horribles, éssers indòmits en un laberint de síl•labes. No m’hi compteu, jo