Allà on gira el vent, on canvia el pendent i arriba la llum de cada tarda, on tomba la nit així que el sol surt per la carena. Les mans abriguen com unes brases, en aquesta vall on s’ha pasturat des de ben antic. Allà on gira el vent comença el dia.
Matina el pescador. La cortina blanca s’il•lumina i s’encén. Desperten los moixons. La claror s’escola pels camps de tarongers. La nit s’agombola rere les onades. Les gavines silents jeuen a la platja. Lo sol es despenja d’un núvol malforjat. Ha nascut lo dia.
Les llomades es vinclen a causa de la calor que eixuga els rius i les fonts i acollona els moixonets. Les llomades vinclades, les nuvolades absents, vet ací la meua sort entremig de margallons. Quaranta anys i cinc mesos, no tinc ganes d’alçar-me. Este sol me fa podrir. Qui trobés lo garrofer, qui trobés la
Les paraules molles quan gira el capvespre. La mà tremolosa, les ganes d’escapar. Pensaments, penjaments. La sega embalada. Més feliç que un anís. Redols de moixonets i l’àguila al meu cap, però lluny, però més lliure. He tornat al maset.
Aquesta llum del celobert en aquest diumenge d’estiu, m’ha recordat a ma iaia i a les vespres del temps passat, quan el centre de l’univers eren els carrers del poble. Aquell món s’ha fet enrere, però conservem la paraula, que és memòria i esperança.
Mireu la mar, contempleu-la. La infinitud dels pensaments que van neixent. Les certeses, allò que es veu, els sentiments. Mireu la mar en silenci. Endinseu-vos en el plaer de meditar al marge del temps. Estimeu-vos, feu-vos l’amor. Migreu ben lluny, no tingueu por i no us planyeu de no fer res. Les fronteres es despengen
Un bri d’aire, les conserves, la set, la fam, cossos de fang, ulls de blau cel, l’olor de sang, les nits llargues, somnis de pau. La tristesa d’una guerra i el silenci de la terra, passats los anys. I el silenci, després de tot. De la infàmia, d’un món absurd.
Ara que son los grills los hereus de la nit, obro les finestres i la cambra reviu, reviscola, reneix en omplir-se d’aire i també d’absències. Així son les hores: un dringar d’esquelles. I en dono les gràcies, que en vaig sobrat, mai tant, i a voltes les perdo pels bancals i els marges. Una mossada
Els llençols, les ombres, rialles, la vespra, els grans arbres, els llibres, camps florits, el Mestral, el molí, el cafè, abraçar, passejar, la platja, la serra, poemes, meditar, respirar, saludar, somriure, fer feliç, oblidar, perdonar, conviure, conversar, la pluja, la lluna, la claror, conduir, viatjar, estimar.
Teixida d’esperances, d’angoixes i mals records que recorren els camins on broten els diàlegs, els rastres dels meus batecs es perden en la fosca i les ombres dels grans arbres. El fonament de la fe en el so de l’esquelleta que anuncia una presència mentres reposo al pedrís i em sento alegre i en pau,
Maletes velles, atrotinades, afortunades de sobreviure en la gran foscúria. Camions de plàstic, robes antigues, unes romanes, unes sabates per a treballar, bombones d’aire per a fer immersions, hams i plomades, canyes de pescar… He trobat la clau del rebost petit.
Que la nit encengue la terra i un Migjorn remogue les copes dels arbres i els moixons s’enlairen i canten de joia, en llibertat.
La vespra ferotge de la teua angoixa ha transmutat en cel, en boira i en estels: Un bocinet de temps per esperar el matí i en l’espera, la pau, i en la pau, el somni. Silenci, respires. Respires i això és tot mentre dorms i ja és tard per tornar al meu maset, al
A Joan Salvat-Papasseit Neix cada dia una esperança al cor si penso el teu nom i neix en la nit una nostàlgia dels teus poemes, Salvat-Papasseit, una nostàlgia feta de clarors i horitzons d’amor i anhels viatjant pels nostres pobles. Les corredisses, les nuvolades, los matins viscuts, la màgia del sol en les
Deixa que el vent i els nous aires d’aquesta nit et recorden lo teu neguit quan surt lo sol i la claror t’estreny lo cor i respires mandrosament, sense ganes, sense forces, sense empenta. Gaudeix del vent d’aquesta nit que comença i no temis, no temis més i allibera’t de les ombres i els pensaments