S’esberla el cel quan lo mires
i s’arronsa la mar de la platja
quan decideixes tornar a casa
amb aquella bicicleta tronada
que vaig regalar-te per anar rodant,
rondant, emergint pel poble,
travessant sense adonar-te’n
les pàgines esgrogueïdes dels calendaris
dels anys vuitantes i norantes,
quan tu i jo ens follàvem pels bancals
i de nit mos seduïem amb silencis
i la salabror ens encongia els cors
i de sobte sonava la darrera cançó
del darrer envelat i era setembre
i tu marxaves a Itàlia i jo a Sants
i els mesos i les ganes i les vides sagrades
s’amuntegaven com la sèssia
s’auntega al costat de les barques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!