I Ara les meues mans vençudes es recolzen sobre la meua ànima que com una serp assetjada lluita per fer-se fonedissa en la soca d’una olivera. II El meu ramat de cabres em salva d’una trista immensitat d’ombres. I no em manca res. III Aquest hivern de sequera em du a imaginar com seria viure
El déu del temps em cerca, però és cec i no em pot veure. El déu del temps no sap de lletra i viatja sol per l’univers. Coneix els tarambanes que a cada planeta el droguen amb marihuana i s’adorm allà on li abelleix. De gravetat en gravetat, fa tombs, s’enamora i es perd.
I Una inquietant vesprada d’un sec hivern de blau al cel i silencis que anuncien canvis, han obert de nou la drecera que em portarà a un nou temps. Un nou temps m’espera a quatre bancals d’ací on soc. Quatre bancals de margallons per a les cabres, quatre bancals de llentiscles, quatre bancals d’esbarzers. No
‘Aquí la envidia y mentira me tuvieron encerrado. Dichoso el humilde estado del sabio que se retira y de aqueste mundo malvado, y con pobre mesa y casa en el campo deleitoso con solo Dios se compasa, y a solas su vida pasa ni envidiado ni envidioso.’ Fray Luis de Leon. Al salir de la
Deixa que la nit acabe i la pell es suavitze i al punt d’emergir els cossos retornen als carrers i es retroben. Va ser un miracle, coincidir la primera volta. No tots los principis son causats pels mateixos factors. Però ara deixa que la nit acabe i tornem agafats de la mà al lloc on
Jo només vull gaudir de la nit i també vull gaudir de la derrota que m’han preparat per demà els quatre malparits de sempre que volen que em pose a treballar. I jo només vull dormir de dia per gaudir de tota la nit i també vull gaudir de la derrota que es pensen que
Pintada, no vacía, pintada está mi casa. Miguel Hernández I Mai coneixeré els propòsits del poder. Per això mai em seduirà la justícia que malde per fer-me costat. No sentiré el cant amorós de l’alosa i no sentiré com a propi l’amor dels metges que procuren que siga feliç. I, tanmateix, el meu silenci es
Considera este buit que lentament respiro i que és l’alè que m’allibera. Recordo els anys de solitud. Ara penso que és precís d’anomenar-te Pare. Tu que em vas voler de gran com un fill vertader i en arribar la nit em cobrires de les clarors del sol sobre les oliveres i endut per l’escletxa d’un
I Panxacontents i vençuts, més perduts que mai en l’ambició i la candidesa dels aplaudiments sords. Així acabarà la xerrada. II És fosca la nit. La nit té llums just allà on es troben les hores. Des de l’amor t’ho dic: No temis mai per l’absència. Riu, respectuosament, i respecta altres criteris. III T’odien? No,
Veus? No hi seré. M’estimo més la solitud a la publicitat. Veus? Temen. M’estimo més el silenci a l’escarni. M’estimo més l’espera sense pensar-hi gens. Veus? Camins per recórrer. La seua arrogància, el seu negoci amb la terra.
A la calor de la xemeneia les llumetes de les tardors van morint abans de fer el cim i lliurar-se a la intempèrie gèlida, a la gloriosa nit serena, amigable, disfressada d’adúltera i embruixada. I passada la mitjanit tornen los xiscles dels xiquets que dansen les corrandes i les cançons dels feligresos, unes cançons santes
I quan la foscúria del novembre s’arromangue les mànigues i em trobe pels racons d’Ulldecona, jo deixaré que em prengue les mans i em llance a terra i vulga Déu que plogue per fer del gest un altre episodi on la culpa siga definitivament meua. Així serà el principi de la primavera, un daltabaix a
M’alço dematinet i em prenc un got de llet. Me vestixo rapidet mentres escolto la radiet. Surto de casa i munto a la furgoneta, que la voldria més neta. Arribo al corral i canta el gall. Surto pasturar, que és cosa de xalar.
Espera’m, somriure. Ara la nit m’engolirà, potser per sempre. Espera’m, somriure.
Embriaguem-nos com amics i deixem que el sol se’ns lliure als ulls lleganyosos de llàgrimes en l’hora nostàlgica de la tardor.