Solcades

Heus ací, amiga, la nostra vida
trenada calidoscòpicament
per fer-la possible sense plorar,
per deixar que a voltes estiga trist,
més trist que mai i més ferit que mai.

Va ser un metge qui em digué que era fort,
que pertanyo al grup dels supervivents
i que ja mai més estaria sol
fent front a la ignomínia dels humans.

No tinc més ofrena que el meu dolor,
les lliçons que el temps ha vestit de blanc,
d’un blanc cada any més fràgil, transparent.

Recorro els camins que ahir ignorava,
el capvespre és un estat de la ment.

Jesús en els meus anhels més fèrtils,
Jesús en l’esperança invocada,
en les clarors dels crepuscles marins
que es desfan amb l’aigua del migdia
o en l’escuma de l’onada que es perd.

Al capvespre encara tindré forces
per tallar els nusos de tot un hivern.

Serà l’hivern que viuré com un llop
a la fi caçat per un mastí vell.

Serà l’hivern que en faré cinquanta,
potser l’hivern que en faré seixanta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!