Desfaig camins
panxa enlaire,
cap per amunt,
esperant la pluja
que ha d’arribar
de matinada.
Les hores cauen
discretes
pel penya-segat.
Amb la mirada
fixada als núvols
escolto el vent
i el xiscle de l’òliba.
Si tanco els ulls
m’adormiré
i somniaré
escenaris horribles,
éssers indòmits
en un laberint
de síl•labes.
No m’hi compteu,
jo romandré
panxa enlaire,
cap per amunt,
esperant la pluja
que ha d’arribar
de matinada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!