Cel clar, capvespre a soles. Ei, sortim a passejar en aquesta nit que bressola les angoixes del migdia. Perduts en la boscúria, com dos pardals caiguts del niu, demanem que la terra aculli les nostres esperances i arribats al pic de l’alba, mirarem-nos els ulls i romanguen en silenci fins que el sol del matí
La posta de sol que visc en una vesprada ploranera, em fa sentir a prop teu, però no diré el teu nom. Escric des de l’erm i la roca, esperant que arribe la pluja dels Ports. Espero la nit del cel, llumetes, espero la felicitat a soles, després d’un migdia a l’oceà que he vençut
Quan el vent de dalt escampa la fullaraca de l’olivera pels seus peus i els seus verals i quan plou i l’aigua regalima per les escorces envellides, m’adono que em manca el teu silenci. No em venç la por, ni la ira, no m’entristeix la teua absència. Tanmateix, sento la meua vida com el núvol
Jo enyoro lo ‘bar de la abuela’ d’Almazan i la seua gentilesa i bonhomia. Allí mos obriren un conyac del temps de la República, quan jo era un jove becat de vint anys. Ah, la meua Sòria amiga, Ambrona i Torralba, terra aspra i terra de gent humil, terra de bona gent. A vatros i
Camino a passa lenta per les fondalades. L’esperit dels caçadors m’aguaita i jo m’aturo per reprendre alè. Les rieres han mort, els cèrvols van migrar, el xaman de la nostra tribu va morir assassinat. Ara, quan tanco els ulls, escolto la veu dels vailets, los pastors del poblat. Ara, si tanco els ulls, veig les
M’han dit que has mort, vell angelet, amic meu. Voldria tornar-te a saludar i reviure’t i acaronar-te les mans. Amb els dits traço la teua bonhomia, en aquesta nit ploranera i deserta.
Endinsant-nos al bosc, de nit, escoltarem el reclam de les òlibes i endevinarem aviat que el futur pertany als valents, i a aquells que han renunciat a odiar, a aquells que han decidit endinsar-se al bosc per deixar en cada passa un rastre d’amor. Sense adonar-nos-en, farem cap a la mar, car a la mar
‘Creixien ales als meus turmells’ Joan Salvat-Papasseit Ara que les campanes voltegen i s’enlairen pels terrats de les cases, en aquesta nit ja encetada, i ara que el desfici em paralitza, sento com l’ànima em puja al cap i el cor batega com si s’acabés i malgrat la tristesa, penso: la vida és més ampla.
Estic dins la cova. Les ombres crepusculars ja no m’espanten com abans. Ara sento que ja no pertanyo al món dels mortals i cada nit invento grutes que sé que mai exploraré. Massa tard per trinxar el passat i les dreceres que vaig descobrir. Diuen que la vida són cicles, però jo sóc el científic
Ara és el temps de posar les llargues per veure en la nit com neix el dia i despullar-nos i abandonar la temor. Ara és el temps d’apreciar la vida, de deixar-se estimar per l’alegria i el consol que emana de cada bondat. Ara és el temps de les abraçades. Ara és el temps d’afinar
Pensava que seria senzill tancar el cercle, tornar a remar, teixir la vida sobre llacs glaçats. La meua ànima retorna al sol la llombriu de sota terra. De menut xalava desclouent ametles al costat de ma iaia i la tia Josepa. Ara he de tenir els peus aferrats a terra, també en les nits que
Prop del cingle que munta, als peus de l’aigua que regalima de la roca coberta de molses, el juliol espera que arribe la seus hora. Els dies em calcen amb argila dels peus fins els genolls. Les formigues han embogit de felicitat. La nit és un somni d’espills fractals. Els enciams reviscolen a l’horabaixa. És
Hi ha una estrella surant al port del meu poble. Una mare que recorda, un pare que plora al terrat de casa seua. I jo, sense dret a la tristesa, em passaria la nit conduint de poble en poble del Maestrat. No mos abandones, Jesús, en aquesta fragilitat blanca, en aquesta nit freda de gener.
Algunes nits em desvetllo justament, en l’hora exacta que soc una fulla d’alzina. Abans, fa uns pocs anys, només, em despertava i era un corb. Els corbs tenen una memòria prodigiosa. Potser, quan los mesos passen, despertaré de nit, serà hivern i em sorprendré de ser un xot que espera solitari per migrar a l’Àfrica.