Quan el vent de dalt
escampa la fullaraca de l’olivera
pels seus peus i els seus verals
i quan plou i l’aigua regalima
per les escorces envellides,
m’adono que em manca el teu silenci.
No em venç la por, ni la ira,
no m’entristeix la teua absència.
Tanmateix, sento la meua vida
com el núvol gràvid de pluja
com la càrrega exòtica del viatjant,
Recorro els camps que estimaves,
los bancals margenats i robustos
avui desposseïts de qualsevol història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!