Les parets rigorosament blanques -no puc escriure, no vull parlar-. Les parets rigorosament blanques, lo silenci de la matinada encara obscura cobrint les ombres i la teua presència. La mort del pare, aquella pèrdua estenent la teua presència fins el centre. S’acaba un temps, el saber perdura com els oceans dels atles.
En fer-se de dia la sang de la nit arriba al cervell, lentament sents com la ginebra contamina la sang quan ja és massa tard per comptar estrelles al cel i l’esma s’ha perdut o extraviat per sempre sense adonar-te’n de la derrota. Resseguint façanes blanques tornes a casa aferrat als records i als somriures
Celebro de seguit la seua eufòria i joia i la tristesa dels mamuts, que si ara em sento bé amb tot lo que acullo no és per ganes de riure si no per ganes de vore com la tarda canvia la solfa i arreu es fa de nit i a fora els carrers segueixen buits.
T’espero i quan surtes, punkie, em fereix el somriure dels ulls que portes. Anem a La Cava, a dinar anguila amb suc. Avui, divendres per a les ànimes. Escoltarem lo cant dels lledoners i la vespra viatjarà sense natros. Vine ara, mort, comença pels versos.
Mos llencem a la mar i l’eco de les onades retorna amb calma per damunt dels cossos. No tenim coratge, tampoc tenim escates. Per damunt dels cossos, la puta llevantada mos separa i tu rius.
Al final hi ha l’ombra d’un matí emboirat que s’arrapa a les oliveres. Més enllà, a la serreta, hi ha els margallons i les matisses, la garriga. L’ocellam calla i escolta. La terra va xopant-se, la remor dels trons escapça el silenci. Aviat seran les dotze, cosa de cada dia i anar fent. L’enclusa calla,
Lo dia -semblança d’un ahir- espera el plor dels tords en les nits de novembre. En les nits mortes d’alegria, més que mortes: supervivents d’un judici amb proves falses. Ho sap l’aurora que besa els llavis, ho sap lo metge alcoholitzat, ho sap lo pintor de marines i naufragis, ho sap la noia enamorada i
I En aquest costat del mar els indrets queden isolats com més oblidats i estranys, incerts com un viatge llarg que hom empren una tarda cap a terres remotes per començar de nou i amb el temps oblidar-ho tot, aprendre una llengua, adoptar uns costums i buscar una nova feina. Descobrir que allò domèstic és
Cul d’olla, malastruc, que m’has ben fotut. He venut l’ànima al cal drapaire, estic malalt de lletres menjades per les tragèdies de les vides mai contades. Tinc l’esperança dels silenciats, dels patriotes de la nació, del testimoni dels vençuts que mos llegaren la parla i l’abecedari de la llibertat.
Per les marrades del silenci les onades de les cales arrosseguen conquilles que espeteguen amb els còdols. Les nits confonen les aurores i les aurores es perden en la mar. D’una altra manera, les hores caurien dels calendaris. Els darrers dies de l’estiu s’oculten rere el sol primaveral.
L’alegre despertar de la tardor sobre la terra terrosa de l’estiu destrueix tots els maleficis de les ànimes encarnades. És temps de despertar en les antigues pregàries, és temps de colgar la llavor.
El cel somort sobre la mar és ben bé la meua presència. Mai serà aviat per creure’m que soc jo en cada onada qui trenca l’anhel de pau, de nostàlgia i de silenci. Les cales son trinxeres i la meua solitud, la victòria, el guany de la meua fe, la meua felicitat fingida. A vosaltres
Que em vence de cara la Tenebra i el neguit del feble m’ablane el ventre. Que la Nit colgue llurs entranyes ben endins de la meua testa i la claror blanca del llamp, com una sobtada concepció, em retorne la força i el coratge per proclamar la joia que esguardo. Que tot esdevingue fèrtil
I Deixo anar un somriure per les derrotes que visc i les que vindran. Deixo anar un somriure anticipadament. II Avui he somniat amb un llop solitari i xots, los xots que viuen al meu bancal favorit d’oliveres. Avui he somniat un somni entranyable, on també hi sortia la meua gossa Lila, per la qual
La terra és més ampla que les quatre parets i un passadís al fons que no porten enlloc. Més ampla que el desert i un mar fossilitzat, més ampla que un somni, més ampla que la mort. I ara que no tinc res penso en les mesures. Les ciutats m’espanten. No us mentiria mai: La