Pensava que seria senzill
tancar el cercle, tornar a remar,
teixir la vida sobre llacs glaçats.
La meua ànima retorna al sol
la llombriu de sota terra.
De menut xalava desclouent ametles
al costat de ma iaia i la tia Josepa.
Ara he de tenir els peus aferrats a terra,
també en les nits que em dol viure sol.
Si no hagués trencat el cercle,
el cercle dels estius i les tardors,
el cercle dels hiverns i les primaveres,
podria mirar enrere confiadament,
com un infant que ja es fa gran.
Llums de mil colors penetraven per la porteria
i entrar a casa era una festa.
Els dies marxen i no tornen mai més.
El marbre de les escales em consola.
La bicicleta de l’esmolet ja ha arribat a la font.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!