Endinsant-nos al bosc, de nit,
escoltarem el reclam de les òlibes
i endevinarem aviat que el futur pertany als valents,
i a aquells que han renunciat a odiar,
a aquells que han decidit endinsar-se al bosc
per deixar en cada passa un rastre d’amor.
Sense adonar-nos-en, farem cap a la mar,
car a la mar van a raure els condemnats,
aquells que han renunciat a la dolenteria.
Oh, estimada! La meua estimada!
A tu vull estalviar-te la meua tristesa,
a tu vull estalviar-te el meu record.
M’endinsaré a soles al bosc, esta nit desolada.
Vull endinsar-me al bosc a soles
per sentir que estàs a prop meu,
però en realitat no vull que em seguixes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!