Cul d’olla, malastruc, que m’has ben fotut. He venut l’ànima al cal drapaire, estic malalt de lletres menjades per les tragèdies de les vides mai contades. Tinc l’esperança dels silenciats, dels patriotes de la nació, del testimoni dels vençuts que mos llegaren la parla i l’abecedari de la llibertat.
Per les marrades del silenci les onades de les cales arrosseguen conquilles que espeteguen amb els còdols. Les nits confonen les aurores i les aurores es perden en la mar. D’una altra manera, les hores caurien dels calendaris. Els darrers dies de l’estiu s’oculten rere el sol primaveral.
L’alegre despertar de la tardor sobre la terra terrosa de l’estiu destrueix tots els maleficis de les ànimes encarnades. És temps de despertar en les antigues pregàries, és temps de colgar la llavor.
El cel somort sobre la mar és ben bé la meua presència. Mai serà aviat per creure’m que soc jo en cada onada qui trenca l’anhel de pau, de nostàlgia i de silenci. Les cales son trinxeres i la meua solitud, la victòria, el guany de la meua fe, la meua felicitat fingida. A vosaltres
Que em vence de cara la Tenebra i el neguit del feble m’ablane el ventre. Que la Nit colgue llurs entranyes ben endins de la meua testa i la claror blanca del llamp, com una sobtada concepció, em retorne la força i el coratge per proclamar la joia que esguardo. Que tot esdevingue fèrtil
I Deixo anar un somriure per les derrotes que visc i les que vindran. Deixo anar un somriure anticipadament. II Avui he somniat amb un llop solitari i xots, los xots que viuen al meu bancal favorit d’oliveres. Avui he somniat un somni entranyable, on també hi sortia la meua gossa Lila, per la qual
La terra és més ampla que les quatre parets i un passadís al fons que no porten enlloc. Més ampla que el desert i un mar fossilitzat, més ampla que un somni, més ampla que la mort. I ara que no tinc res penso en les mesures. Les ciutats m’espanten. No us mentiria mai: La
I És ben just a la fi del dia proclamar-se derrotat pel sol i la càndida bonesa de l’estiu. Però ara puc dir amb certesa: – He vençut la canícula anant de camí en camí, solitari com una rabosa! Als peus de les oliveres m’agombolo com un conill i passo els dies d’agost com una
I Necessito el sol i la calda del migdia, un rossegó de pa torrat amb oli i uns llibres per anar llegint, per acomiadar-me dels dies d’agost, com sempre, a la meua manera. II Que la fragilitat del meu cos trobe en la mar la seua guingueta així que l’horabaixa s’endrece i no calgue ja
I Quan tot és tant blanc que m’esclata el somriure i la pau se’m torna gatzara, s’obre el cel i la pell se m’eriça. II Tot i perdre avui una altra volta i voler romandre a soles per esperar que arribes i em cobreixis l’esquena amb un pedaç de roba vella, et prometo que et
Aquest migdia los ulls de la guineu teixeixen la neu en l’obaga de la vall i ara que el sol es pon les ànimes s’eleven per sobre dels cossos i tot és nou per natros, tot s’amara de misteri.
Per què parles de la nit quan la tarda es colga, avui que és sant Jaume i el sol s’abandona i es perd i s’anticipa a la pluja? Pels camins que oculten vides, maridatges de vents s’endinsen pels finestrons dels masos amb senyors. Somni de vidre atrapat en un cul d’ampolla, voldria descobrir el teu
Amollo la Lila i la Lia i de seguit tornen al maset a beure i a jeure. Les cigales canten, corre un airet sà, lo sol asseca les tiges que he desbrossat. Podria estar trist o alegre, però estic en pau. Podria esperar la lluna assegut a la figuera i enterrar els desitjos i el
I Cada minut que cau fa més gran l’escletxa que ens endinsa en la nit. La clau és deixar la nau que encadena les ànimes. II La sort s’encamina volant, qui no l’acolliria? III El passat dissabte ma filla Aran i jo vam anar al cinema d’Amposta a vore ‘Llenos de gracia’, una pel•lícula que
Si pot ser, que no canvie res davant dels meus ulls i que l’amor que em tinc un dia quede colgat d’arena fina i un altre dia la pluja em torne a la vida, quan torne la pluja estiuenca i jo torne a la vida conscient.