Cel clar, capvespre a soles.
Ei, sortim a passejar
en aquesta nit que bressola
les angoixes del migdia.
Perduts en la boscúria,
com dos pardals caiguts del niu,
demanem que la terra aculli
les nostres esperances
i arribats al pic de l’alba,
mirarem-nos els ulls
i romanguen en silenci
fins que el sol del matí aguaite
entre les oliveres fargues.
Vençuts per la son,
farem un jaç als peus d’una figuera
i abans d’adorimir-nos,
a punt per oblidar-ho tot,
mos abraçarem com dos amants.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!