Ara és el temps de posar les llargues
per veure en la nit com neix el dia
i despullar-nos i abandonar la temor.
Ara és el temps d’apreciar la vida,
de deixar-se estimar per l’alegria
i el consol que emana de cada bondat.
Ara és el temps de les abraçades.
Ara és el temps d’afinar els pianos
pels dies que mos criden per dansar
les cançons dels condemnats a la pau.
Tu que aculls els psalms i les tempestes,
que no trobes refugi en les matinades
quan aquestes et desvetllen del malson.
Sempre vas desitjar tornar enrere,
sempre pensaves que a darrera hora
podries mirar enrere i girar cua,
però ara t’adones que la vida engoleix
aquell qui mai s’ha sapigut defensar
des de l’honesta altura de l’ésser.
Viure, travessar deserts i quimeres,
deixar enrere la ràbia dels covards,
aprendre que el temps marca les hores
i que les hores no compten com abans.
Viure, endreçar-te, i seguir vivint:
Heus ací, encara m’espera un doctorat.
Déu me les ha donades ben magres,
però a Ell li dec la saviesa i la tendresa
en la solitud amorosa de cada dia.
Viure, a la fi, i seguir vivint sense caure,
sense romanços, sense ira.
En un altre temps tornarem a somriure
i a retrobar-nos i a ésser immortals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!