Del 9-N al 27-S, del parc Güell a la Meridiana, amb en Celdoni al pensament

La imatge que més em va impressionar és la dels balcons de la Meridiana plens d’estelades. Ja ho veus, Iglesias: els fills i néts d’extremenys i d’andalusos saben què han de fer, com ho sabria en Paco Candel si encara fos viu. El problema no és que tu no hagis entès res. El problema és que els qui t’haurien d’assessorar, hereus d’aquell PSUC del «Som un sol poble», s’hagin enlluernat en la teva vèrbola tan suada i tronada i no t’hagin dit que això no es diu, que això no es fa, que això no és. Ja us ho trobareu tots plegats.

Ahir vaig anar a la Meridiana encara amb el record de l’olor neta de pluja de la veu d’en Celdoni Fonoll, que va tenir la gentilesa de trametre’m els seus Haikús del Parc Güell i altres versos (Cossetània, 2015). És un llibre captivador, que de cap a cap traspua natura, amor a la natura (amor a la terra, fet i fet). En aquest llibre tot s’aprofita, com diria en Calders. Començant pel pròleg del gran poeta Carles Duarte, que arrenca així:

«Llegir Celdoni Fonoll és retrobar l’alè fresc i lluminós d’una llengua vital que ens configura com a comunitat humana en què ens reconeixem i que s’hi expressa amb tota la seva capacitat de transmetre coneixement, d’evocar emocions, de desvetllar sensacions essencials.»

Continuant pels haikús, nascuts de les seves passejades i corregudes quotidianes pel parc, com ara aquest «Febrer gelat»:

«Quan febrer emigra
amb xurriaques fredes,
ens fueteja.»

Prosseguint en els altres versos, com aquesta «Cassolada 9-N»

«Repic d’atuells,
sorollada insigne,
contra els males pells
de l’Espanya indigna.»

O bé aquell «27-S», al final de l’apartat:

«Cap vot en fals!
Cap vot en fals,
bona gent de la Terra!
Cap vot en fals!»

I acabant, és clar, amb aquell epíleg, que ens hauria de fer obrir els ulls i les orelles:

«En català polit
escric sempre els meus versos.
En català polit.
 
El que parlava el pare
i l’avi i tots els seus,
i cantava la mare
amb claríssima veu.
[…]
Malgrat que allò que impera
en places i carrers,
i en aules i teatres
de la bruta Lavínia,
i allò que promocionen
més d’una i més de tres
televisions i ràdios
que, en lloc de llum, fum donen,
és espanyol d’Espanya
i català podrit.»

Gràcies, Celdoni.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (5)

M’he indignat aquests dies mirant la televisió, escoltant la ràdio i llegint diaris que feien servir ‘registre’ i ‘registrar’ a l’hora d’informar dels escorcolls de les seus de CDC i ajuntaments. És un cas de servilisme lingüístic fomentat pels mitjans de comunicació de més difusió. Vegem-ne uns quants exemples, de procedència diversa: «La Guàrdia Civil registra la seu de CatDem, fundació vinculada a Convergència»; «Comença el registre a la seu de CDC, cinc hores després que hi arribés la Guàrdia Civil»; «Els responsables de CDC asseguren que estan tranquils davant del registre de la seu»; «Última hora dels registres a CDC i CatDem»…

Quina necessitat hi ha d’un calc com aquest? Per ventura la gent no entén ‘escorcollar’ i ‘escorcoll’? És massa diferent de l’espanyol, oi? És clar, i amb una societat tan ignorant com la nostra, si les parauletes que fem servir no són ben semblants a les de la llengua important, la gent s’hi perd. I ja se sap que, en la comunicació, això és catastròfic. És així com convertim ‘escorcoll’ en un arcaisme. El pas següent serà demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que admeti el significat espanyol de ‘registrar’. Amb quina excusa? Que la gent ho diu així. És clar, la gent ho diu així perquè no fan per manera que ho digui altrament.

La semblança amb l’espanyol, el pànic d’allunyar-se de la mare que ens dóna seguretat, passa per damunt de tot. Fins i tot per damunt de noses tan importants com l’ambigüitat. És ambigu ‘registre’ amb el significat de ‘escorcoll’? I tant. Per una raó molt òbvia: perquè ‘registrar’ ja vol dir una altra cosa, i quan un mot ja té un significat, si li’n donem un altre ens podem embolicar.

I això m’ha passat avui. Després de tants dies de perforar-nos els timpans amb ‘registres’ a les seus i ajuntaments de CDC, aquest matí he tingut un dubte. Un diari deia això: «Hongria té l’obligació de registrar totes les persones que volen entrar al país.» I he pensat: els registren o els escorcollen? (Per als tanoques, ho diré d’una manera més entenedora: els registren o els registren?)

«És clar –poden dir els defensors del calc–, però els espanyols bé se’n surten, bé s’ho enginyen per diferenciar aquests dos conceptes, per construir les frases de manera que se sàpiga de què parlen.»

Jo els respondré d’una manera molt simple: si fóssim partidaris de la independència lingüística, si no tinguéssim sempre l’espanyol entaforat al cervell, sabríem que cap idioma del nostre entorn no confon aquestes dos significats. Ni el francès (‘enregistrer’ – ‘fouiller’), ni el portuguès (‘registar’ – ‘revistar’), ni l’italià (‘registrare’ – ‘perquisìre’), ni l’anglès (‘register’ – ‘rake’)…

I després pontificarem i donarem lliçons de genuïnitat lingüística.

Aquest cas tan lamentable, aquesta condescendència amb el pobrissó lector que no pot arribar a capir paraules gaire diferents de les de la llengua forastera que a tots ens agermana, m’ha fet pensar en un fragment de El bilingüisme mata, de Pau Vidal. El copio ací i de seguida hi veureu el paral·lelisme. És a la pàgina 123, quan parla del català del carrer:

«L’obsessió perquè l’estàndard reculli la manera de parlar de “la gent del carrer” és més intensa com més profund és el desconeixement sobre el tema. Més enllà de l’encertat estirabot (que ja no sé qui va encunyar) de preguntar-li a l’interfecte “De quin carrer?”, aquesta pretensió no delata sinó la perversió moral dels temps post-LOGSE.»

I ara ve la part més inspirada d’en Vidal:

«Com que jo sóc tan curt de gambals que no sóc capaç d’aprendre a dir “tant se val”, doncs que la normativa accepti “dóna igual”. I si el del costat encara és més babau que jo i “un refredat de collons” li sembla tan sofisticat que s’estima més dir “trancasso”, doncs au, trancasso al diccionari.»

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)
—Que no hi ha conflicte lingüístic? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 4)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

El català té una colla de mots i expressions adients per a les dates que vénen. N’hi ha que els fem servir amb naturalitat, n’hi ha que els hem sentits, però no els emprem i n’hi ha que no sonen gaire o gens. Avui mirarem de treure la pols d’aquesta part del nostre cabal lèxic.

«El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa.»

Fer un vaitot, per exemple, és una expressió molt gràfica; no s’entén que els mitjans no la facin servir més. Prové de «va-hi tot», és a dir, «hi va tot», l’exclamació del qui s’ho juga tot a una carta. El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa. Això que farem aquest setembre no serà pas simplement un desafiament: farem un vaitot, ho arriscarem tot.

Tenim locucions semblants, la majoria nascudes dels jocs de cartes: jugar-se el tot pel tot, jugar-s’ho tot a una carta, jugar fort, posar tota la carn a la graella (que a mi sempre m’ha semblat que feia pudor de socarrim). I, encara parlant del risc que implica el nostre gest, hi podem afegir jugar-s’hi la pell, jugar-s’hi el cap, jugar-s’hi la camisa…

«Pit i fora!, Amunt i crits!, Endavant les atxes!… El català té una munió d’expressions d’encoratjament, incloent-li la més vulgar: Pit i collons!»

Però si volem fer un vaitot hem de menester coratge. En un poble com el nostre, que ha hagut d’alçar-se tantes vegades, han florit ací i allà les fórmules d’encoratjament, com ara Pit i fora!. De fet, pit és sinònim de valentia i coratge, i per això forma part d’algunes altres interjeccions, com veureu. Hi ha més expressions sinònimes: Amunt i crits! (o Crits i amunt!), Endavant les atxes!, Som-hi!. I també en tenim una versió vulgar, molt coneguda: Pit i collons!

A més de les interjeccions, per a encoratjar podem recórrer a una munió de verbs i locucions verbals. En voleu exemples?: agafar pit, alçar la cresta, agafar ales… N’hi ha algunes que han caigut en desús, però que es podrien ben recuperar. Per exemple, lligar-se bé les espardenyes o cordar-se les calces. Són ben gràfiques, no trobeu? Ens cordem bé les calces i ens lliguem bé les espardenyes abans d’agafar embranzida. És clar que avui dia de les calces en diem pantalons i les espardenyes només les fem servir a les caramelles, a l’esbart, a les sardanes i a més manifestacions de la cultura popular, que també han d’agafar ales…

Molt sovint per a animar algú diem Ànim! (o Ànims!), una expressió que n’ha arraconada una de ben genuïna: Coratge!

Potser també és el moment de recordar que el crit de guerra dels almogàvers abans de començar qualsevol atac era Desperta, ferro!, amb què feien referència al metall de les armes. Així ho explica al segle XIV el cronista Ramon Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts…»

«Afegir falta gent! al final d’una frase és un recurs que hem de tenir present, ara més que mai: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!»

Les expressions de coratge de la nostra llengua són molt nombroses i variades. No ens les acabaríem mai. Voldríem recordar-ne una de molt singular: falta gent! L’afegim al final d’una frase per indicar el lloc on volem anar, o, més ben dit, on creiem que cal anar. Amb aquest recurs acabarem l’article d’avui: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!

_____________________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat

L’univers del «sí que es pot» va construint un llenguatge propi. És un codi lemàtic, nascut dels lemes, dels crits, de les manifestacions… Per això «els i les» membres d’aquest corrent ideològic no fan acció social ni ajut social, sinó que fan rescat ciutadà o rescaten persones. Tampoc no volen suprimir ni eradicar la privatització, ni cap de les males pràctiques dels capitalistes, sinó que tot ho volen revertir. En l’univers del «sí que es pot» tot és transversal i inclusiu…

En fi, és un codi propi de gent potser més avesada a frases cridaneres que no a discursos ben articulats. Per això no ens hauria d’estranyar que la batllessa de Barcelona expel·leixi frases tortuoses com ara aquesta:

«Demanaria als partits de l’oposició que no facin declaracions irresponsables, sobre situacions sensibles, que afecten fenòmens vulnerables, que no haurien de ser objecte de declaracions partidistes i oportunistes.»

En fi, ja veurem si té gaire futur, aquest nou llenguatge. De moment, això sí, constatem que la relació d’aquest nou codi amb la llengua catalana és més aviat… torturada.

Per començar, això de sí que es pot és una traducció maldestra, precipitada, d’urgència, del sí se puede, original i castís. En català genuí, el verb poder va seguit d’un altre verb, i encara més en l’ús pronominal i impersonal: «Es pot anar més de pressa», «Es pot fer bé o malament», «Això no es pot acceptar de cap manera»… Però dir es pot i prou grinyola.

Per fer-se una idea clara de la poca pràctica que tenen els del «sí que es pot» a escriure en català, només cal veure la llista de faltes greus del quadre amb què pretenen comparar-se amb la candidatura rival. Aquest breu text, que teniu corregit a l’encapçalament, no passaria un examen de quart d’ESO. Per a entendre bé la magnitud de la tragèdia, ací teniu la traducció d’aquestes frases a l’espanyol:

EL CABEZA DE LISTA ÉS EL PRESIDENCIABLE
¿EL PRESIDENCIABLE ÉS EL QUARTO DE LA LISTA?
PLENA SOBERANÍA DEL PUEBLO CATALÁN DALANTE DE NINGÚN OTRO MARCO
REGALAN LA SOBERANÍA A LAS GRANDES INDÚSTRIAS CON LA APROVACIÓN DEL TTIP
PROGRAMA SOCIAL INEXISTENTE CON VISTA DE UNA SOLA META
REVERTIR LA PRIVATIZACIÓN DIRECTA O ENCUBIERTA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (4)

Una de les grans virtuts d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal, és que les engega tal com ragen, defuig les marrades i abomina el discurs políticament correcte. S’agraeix. Perquè, acarant-nos a la realitat, fa un exercici de dignitat lingüística.

Els sociolingüistes ja fa anys que s’esgargamellen per donar-nos entenent una cosa: si dimitim, si canviem de llengua cada vegada que ens trobem algú que ens parla castellà, el català no se’n sortirà. Aquesta fase, en Pau Vidal, ja la té superada. Ell va més enllà.

Però de primer situem-nos. Per començar fa xixines aquest fals concepte de pau lingüística:

«Que aquí no hi ha conflicte lingüístic? Com que no? Ja ho crec que n’hi ha! Conflicte lingüístic no vol dir estomacar-se per les cantonades al crit de catalufos o xarnegos. Conflicte lingüístic vol dir simplement no poder viure de manera espontània experiències quotidianes en què el paper de la llengua hauria de ser completament invisible.

[…]

Però també n’hi ha de l’altre, de conflicte, del que es percep distintament i ens complica (injustament) la vida quotidiana. N’hi ha cada vegada que demano un cafè amb gel i me’l duen amb llet; n’hi ha cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em contesten igualment en castellà; cada vegada que agafo un taxi i, després de donar l’adreça, el taxista ja no m’escup l’odiós “¿Cómo dice?”, perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat (quasi) tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; quan a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus francesos s’han queixat que no l’entenen; n’hi ha quan m’apunto a un curset de fotografia i el profe, catalanoparlant igual que el noranta per cent dels alumnes, ens anuncia que l’impartirà en castellà perquè un dels inscrits és de fora…»

Pau Vidal s’endinsa sense por en un altre espai sobreprotegit pel discurs políticament correcte. Ho diu sense pèls a la llengua: els castellanoparlants són més agressius i els catalanoparlants més discrets.

«El bonisme a ultrança de la correcció política té això, que confon el món com hauria de ser amb el món com és. A tots ens agradaria que les coses fossin boniques, però no sempre és així. Que els hooligans anglesos siguin famosos perquè s’engaten i munten uns sidrals de primera no vol dir que tots els aficionats anglesos s’engatin però sí que vol dir que els aficionats que s’engaten més segurament són els anglesos. De la mateixa manera, que els espanyols siguin famosos perquè alcen la veu no vol dir que tots els espanyols cridin, però sí que els qui més criden segurament són els espanyols. Mireu què diu una persona tan poc sospitosa de xenofòbia com Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula:

“D’una joieria, en un carrer qualsevol paral·lel al Nil, en surten dues persones indignades i una crida, literalment:

—¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!

I l’altre, amb veu més controlada, hi afegeix:

—Es que no te quieren entender.”»

D’aquesta diferència de manera de ser, se’n deriva una conseqüència sociolingüística fonamental: el nombre de monolingües castellans és aclaparador i el de monolingües catalans, residual. Les xifres ho demostren: només un 12% dels catalanoparlants manté sempre el català en les converses. Per contra, un 20% canvia de llengua i (atenció!) un 40% ja les comença directament en castellà.

Però, com us deia, en Pau Vidal ens convida a superar la fase del bilingüisme passiu. Ell fa un pas més: exercir el monolingüisme. Ço és: no solament parlar sempre en català, sinó demanar que ens hi parlin. I per això ens proposa uns exercicis sociolingüístics molt interessants. N’he triat un, que he pogut provar amb una eficàcia total. Quan us telefonin per vendre-us qualsevol producte parlant en castellà, responeu-los en anglès: «Can you speak catalan?» I, com que us diran que no o no us diran res, afegiu-hi, abans de penjar: «If you want to speak to me, you must speak catalan.»

Proveu-ho. No falla mai!

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

De vegades, no saps com, una paraula castellana s’instal·la en el català i, a còpia de sentir-la, ve un moment que sembla que no puguem passar sense. Però, pensant-hi fredament, potser no ho és tant, d’imprescindible…

‘Carinyo’, per exemple, té un significat ampli, i per això ha suplantat tot de mots propis, amb matisos diferents. Vet aquí com, manllevant de les altres llengües, empobrim la nostra.

Ah, però no hi ha res irreversible. Com diu la dita, el catalans de les pedres en fem pans. Per tant, si ens ho proposem, podem girar la truita, bandejar el ‘carinyo’ i envigorir paraules genuïnes.

Som-hi, doncs.

Quan parlem del ‘sentiment d’amor o de delicadesa cap a algú o alguna cosa’ en podem dir afecte. Però si ho trobem massa formal o massa fred, fem servir tendresa, amor, estimació (o estima), cura, compte… (Ha posat afecte en les plantes. Li demostra tota la tendresa del món. Mira-t’ho amb estimació. Tracta el llibre amb cura.)

«Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes…»

A vegades, amb el sentit de ‘carícies o paraules de tendresa’ es fa servir el plural, ‘carinyos’ (també he sentit, amb aquest significat, ‘mimitos’). Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes… (No para de fer moixaines a la nina, com si fos un nadó. És un home fred, no sol fer carantoines als néts. Ella li deia amoretes a cau d’orella.)

Un derivat que s’ha escampat molt és l’adjectiu ‘carinyós’, que podem canviar fàcilment per afectuós, dolç, tendre, amorós, festós… (Va tenir un gest afectuós. M’ha fet una abraçada molt dolça. Li ha dit unes paraules tan tendres… És un gosset molt festós: sempre vol carícies.)

L’ús que potser s’ha difós més és l’apel·lació directa a un ésser estimat. Aquí hem de dir que la televisió, ‘la nostra’, no ens hi ajuda gens, a eradicar aquest castellanisme. Bé, doncs en comptes de ‘carinyo’ podem dir amor, amor meu, vida meva, rei (reina)… (Ja vinc, amor meu. No pateixis, vida meva. Sí, reina, ara t’ho porto.)

Creieu que són carrinclons, xarons, aquests termes? Potser sí, però no em digueu que no ho sigui ‘carinyo’, eh?

«Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets»

Encara en aquest apartat, hi ha les paraules que fem servir per adreçar-nos als infants. N’hi ha un reguitzell: marrec, xic, vailet, barrufet… Ah!, i si els nens són molt petits: cuca, puça, nina….

De segur que tots sabeu mots o expressions que us han dit, que heu dit o que heu sentit i que no són ‘carinyo’. (Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets; no em digueu que no és tendre…)

Estimats, com que l’amor activa la imaginació, cadascú sabrà trobar els mots d’afecte que més li plaguin. N’hi ha que en tenen molta, d’imaginació. Per exemple, un programa que es deia ‘Malalts de tele’ va difondre el mot torronet, que durant un temps es va sentir força. També hi ha qui és tan melindrós com en Lluquet de ‘Els Pastorets’, que quan s’adreça a la Isabeló li diu ‘gerricó de mel ensucrada’…

«Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català»

En fi, tornem al començament. N’hi ha que ens volen fer creure que ‘carinyo’ és imprescindible perquè ho diu tothom. No siguem carallots: això és fals. Si alguns mitjans potents no haguessin començat, fa tants anys, a servir-nos la parauleta per esmorzar, dinar i sopar potser ara ja la tindríem mig enterrada. Però emprar (o acceptar a ulls clucs) ‘carinyo’ es veu que fa modern. I a alguns tanta ‘modernor’ els perd. Posen més punt a fer el modern que no pas a fer la feina que els pertoca, que és ajudar a falcar aquesta llengua malmenada i amenaçada.

Clar i català. T’ho dic a tu, siguis qui siguis, responsable de propagar ‘carinyo’ a tort i a dret. Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català i, de retop, insultar els qui el parlen.

I dic ‘carinyo’ per dir alguna cosa, és clar.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Sempre he pensat que el llenguatge dels polítics té una importància notable. És clar que en té el de qualsevol que es dediqui a una feina pública. Però quan es tracta de personatges que són escoltats (o poden ser escoltats) per una gran quantitat de gent alhora, la importància es multiplica. El cas és que, darrerament, hi ha paraules o expressions que els nostres polítics fan servir més sovint que no pas abans. I com més parlen, més deixen veure quin nivell de coneixement de la llengua tenen. Podem sentir cada dia personalitats que diuen, per exemple, puestos de treball en comptes de llocs de treball (o llocs de feina) o crissis en comptes de crisi.

Al nostre país, tots sabem com parlen segons quins consellers i conselleres, i fins i tot com parlava algun president de la Generalitat. Penseu que a cap altre país del món es consideraria normal una anomalia com aquesta?

«Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir “Justícia” en comptes de dir “Indústria”»

En la nostra història, hi ha hagut casos de personalitats que, segons com t’ho miris, fan riure i tot. Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir «Justícia» en comptes de dir «Indústria».

Però el cas més pintoresc i famós dels polítics catalans és el de Joan Pich i Pon, un polític del temps de la República que també va arribar a ser batlle de Barcelona. Les seves pífies van ser tan conegudes, que fins i tot rebien un nom: les piquiponades. Vegem-ne unes quantes.

Explicava que un polític amic seu es volia presentar per la «circumcisió» de Barcelona, i parlava, amb tota naturalitat, del conflicte «nipo-japonès” o de la guerra «anglo-britànica». Al mig de l’estiu, deia «estem en plena calígula», i en una tertúlia va deixar anar que, per a ell, el pitjor tirà no havia estat ni Calígula ni Neró, sinó «Tirano de Bergerac».

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, feia mostres d’alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que «per fi li havien fet justícia» va exclamar: «Per fi m’han ajusticiat!»

«Que cadascú visqui a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad»

En la inauguració d’unes obres se li va escapar: «Aquestes obres m’han costat un ou…» I, quan va voler-ho arreglar, afegí: «…de la cara!». Una altra vegada, va assegurar que la proclamació de la República fou una jornada «sense infusió de sang». En un discurs xenòfob va declarar que caldria «que cadascú visqués a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad». També diuen que un dia el director del zoològic va demanar-li una góndola per al parc. Pich hi va assentir amb entusiasme: «Sí, però no una, sinó dues: un mascle i una femella. Que criïn, que criïn!»

La més famosa, aquest diàleg:

—I m’acompanya el meu nebot, que es sifilític.
—Filatèlic, tiet, filatèlic ­—va respondre, aterrit, el nebot.

Com que aquest personatge va crear llegenda, molts d’aquests lapsus no són autèntics, sinó atribuïts. En Tísner, per exemple, va reconèixer haver inventat moltes piquiponades i, com a dada, ens fa saber que la revista El Be Negre les pagava a tres pessetes.

En Pich i Pon, per a defensar-se dels qui es burlaven de la seva incultura, deia: «Jo no sé signar, però sé fer molts diners.»

A vegades, ingènuament, penso que ja no en queden, de batlles com en Pich i Pon.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (3)

Cada setmana sento expressions noves.  I sabeu quantes n’hi ha que siguin catalanes? Cap. En algun cas, les sento en castellà directament. En algun altre cas, disfressades amb un vel transparent: la traducció literal. N’hi ha tantes, que escollir-ne tres exemples m’ha costat molt. M’he decantat per col·loquialismes, d’aquests que no trobem als diccionaris (encara) i que la televisió no corregeix, perquè no els fan servir els presentadors de telenotícies, sinó els convidats de les tertúlies o els qui improvisen, sense que ningú els esmeni. Som-hi?

«Si us plau, quan tingueu la temptació de dir “Estamos en ello”, mossegueu-vos la llengua»

—Estamos en ello. Si us plau, quan tingueu la temptació de dir-ho, mossegueu-vos la llengua. Ep!, això sí, m’estimo més que ho engegueu així, en castellà, que no pas, com vaig sentir no fa gaire, «estem en ell».

Aquesta és una de les expressions que ja han ultrapassat els diguioiga i que s’han escampat entre tota la població catalanoparlant. Però… com ho dèiem abans? Doncs suposo que depenia del context. Per exemple, suposem que es troben dos amics i l’un li diu a l’altre: «Ja teniu el viatge a punt?» Podem sentir fàcilment com l’altre li respon: «Estamos en ello». Fa uns quants anys potser li hauria respost: «Hi anem treballant» (o, més concretament, «L’anem preparant»).

Segons el context exacte o el grau de formalitat, també podem dir: «anem fent», «ho tenim encarrilat», «anem fent camí», «anem fent via»… Si posem èmfasi en el ritme: «de mica en mica», «a poc a poc», «pas a pas». Si ens hi dediquem amb molt d’esforç i volem que es noti, «fem mans i mànigues», «hi posem el coll», «ens hi escarrassem», «ens hi matem», «suem la cansalada», «suem la gota negra», «suem tinta»…

—Más de lo mismo. Quan la vaig sentir per primera vegada, fa set anys o vuit, vaig pensar: «Això no paga la pena ni traduir-ho perquè durarà quatre dies.» Que n’anava, d’equivocat… La tenim tan instal·lada en la nostra parla que, si convé, la calquem i tot: diem més del mateix tan tranquils que aviat semblarà que hem dit tota la vida.

Però no, no ho hem dit tota la vida. Imaginem-nos aquesta frase: «Em pensava que seria un llibre diferent dels anteriors, però em vaig trobar que era més del mateix.» En un cas com aquest abans hauríem dit «…em vaig trobar la mateixa història de sempre» (o bé «la mateixa cançó»).

«Recuperar ‘la cançó de l’enfadós’ ens pot servir per a evitar ‘más de lo mismo’»

I encara tenim expressions més genuïnes. Vegem-les en aquests dos exemples:

«Vaig sentir el primer discurs i em va agradar, però els altres van ser més del mateix i es van fer molt pesats.» Ací segurament hi escauria: «…però la resta va ser la cançó de l’enfadós» (o «la cançó enfadosa», més pròpia de les nostres comarques).

«Han tornat a guanyar els de sempre? «Doncs sí: més del mateix.» La resposta hauria pogut ser «Doncs sí, sant tornem-hi.» Amb aquestes variants: «ja hi tornem a ser», «tornem-hi» o «tornem-hi, que no ha estat res»…

—Es lo que hay. Una altra expressió que semblava que seria efímera i ja fa més de quinze anys que ens fa companyia. Aquesta sí que la tenim traduïda i ben escarxofada entre nosaltres: És el que hi ha. Només cal fer una mica de memòria per recordar com ho havíem dit sempre. De solucions, en tenim un cabàs. Un exemple:

«Hem vingut a prendre el sol, però avui fa un dia núvol. És el que hi ha.» En un cas com aquest, la solució és fàcil: «què hi farem?» (o «què hi vols fer?»).

«’És el que hi ha’ s’ha escampat tant i ha envaït tants matisos, que hem de menester un sac de solucions per a tapar el forat»

Però ja s’ha escampat tant, i ha agafat tants significats, tants matisos, que haurem de tenir més solucions a l’abast. Esmentem-ne unes quantes: «les coses són com són», «les coses van com van», «ja se sap», «agafem-ho com vingui», «va com va», «prenguem paciència»… (Ja hem enterrat «lloat sia Déu» o «beneït sia Déu», oi?)

Recordo que cap a principi d’aquest segle a TV3 feien un programa que es deia 7 de notícies, amb en Toni Soler i tota la colla. Al final algú deia, si fa no fa, una cosa com aquesta: «Això és ho qué hi ha i així s’ho hem contat.». Era una mofa del català que parlava algú que no en sabia, amb barreja d’expressions castellanes evidents. Si us he de dir la veritat, no sé si ara riuríem tant…

«La degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall: o deixem que ens aixafi com una coca o mirem de falcar-la»

Com he dit més d’una vegada, la degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall. Tenim dues solucions: o deixem que ens passi pel damunt i ens aixafi com una coca o mirem d’aturar-la i falcar-la.

Hi ha un fil discursiu que pretén analitzar el problema i que diu que no ens hem de centrar en aquestes foteses perquè és tot el sistema, que perilla. En Pau Vidal, a El bilingüisme mata, sembla que se’n faci ressò. És al capítol «No era el barco»:

«Desgraciadament, al filòleg vocacional els arbres dels mots no li deixen veure el bosc del sistema lingüístic. Un idioma no són quatre mots i expressions […]. Una llengua no és pas una suma de mots sinó, sobretot, les relacions que s’estableixen entre ells. És com si diguéssim que la cuina són les pastanagues i els ous. No, això són els ingredients. Però una cosa és un ou i una altra, una truita, una cosa és una truita a la francesa i una altra, una de patates, una cosa és una truita a la francesa per esmorzar i una altra per sopar, de segon plat; una cosa és un entrepà de truita i una altra un timbal de truites. Una llengua és un sistema complex fet d’elements tangibles (les paraules, els morfemes) i d’intangibles (l’ordre de la frase, la tonalitat, la freqüència…), i no és possible modificar-ne un sense afectar els altres. Si no deixes evaporar el vi bo mentre prepares el farciment, el resultat del plat no serà només que tindrà més gust de vi; el tomàquet també en quedarà afectat, perquè s’haurà cuit menys, i la ceba serà menys melosa, i la carn eixarreïda. El problema de la interferència entre llengües no són uns quants barbarismes, és la modificació sintàctica i l’alteració fonètica. És la diferència que hi ha entre el quefa del besavi i el qué cabrón del nét» (p. 24).

Sí, deus tenir raó, Pau, és clar… O potser no ben bé. Perquè si deixem evaporar el vi bo fins al punt que toca, però resulta que el farciment era dolent, vols dir que ens l’aprovaran, el plat? Això dels arbres i el bosc està bé, però cada arbre també té importància. Que no podem perdre de vista que som en un bosc? D’acord (o entesos). Però si la processionària ataca un arbre (o dos, o tres), bé haurem d’actuar sobre cada arbre malalt, oi? I si fem una truita amb ous de can Garriga, no serà infinitament més bona que la que puguem fer amb ous del supermercat?

«Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei?»

Tu mateix ens ho demostraves a Catanyol.es. El catanyol es cura. Passaves el ganivet i la destral a interferències de tota mena: pins i pinedes, ous i truites, ingredients i sistemes de cocció… I, a més, com deia el títol, t’ho miraves amb optimisme: El catanyol es cura. Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei? Doncs l’articlet d’avui, Pau, pretén contribuir a aquesta teràpia.

I ara, si em disculpeu, me’n vaig a dinar. Tant parlar de pastanagues, truites i farciments m’ha fet venir salivera.

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

En Joan Francesc Mira és, sens dubte, un dels intel·lectuals més complets que té avui la cultura catalana. En un país normal (lliure, autoestimat, autocentrat), fóra el pensador de referència. Els seus articles —si més no, els articles—, els comentarien a les ràdios i a les televisions, en un intent d’elevar el nivell intel·lectual de la població.

Com potser sabeu, cada setmana publica un escrit a la darrera pàgina de la revista ‘El Temps’. Darrerament n’ha publicats dos que ha titulat ‘Llengua, poder, país’. En el primer, impregnat de l’alegria pel resultat de les eleccions, comenta que durant la campanya es va parlar poc de llengua, malgrat que es percebia que era una qüestió important per a Compromís, la formació clau del nou poder polític del País Valencià.

Cap al final, hi esbossa el problema lingüístic del País Valencià (i, de fet, dels Països Catalans): «El problema verdaderament greu és que aquesta coexistència no és pacífica. I no ho és perquè de les dos llengües, una, que disposa de tots els atributs, connotacions i poder de llengua nacional (nacional d’Espanya), continua imposant-se i desplaçant l’altra en el món de la vida econòmica, en la premsa, en el cinema, en la televisió, la literatura de consum, els espectacles i el folklore comercial, en el sistema educatiu, i en la vida institucional i política.»

«Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres»

El segon article comença amb una exposició magistral sobre el concepte de llengua dominant i llengua dominada, llengua necessària i llengua innecessària, monolingües i bilingües forçats… Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres. No diu res que no puguem saber, però ho diu molt ben dit, amb precisió, claredat i correcció, aquestes eines que amb tanta destresa maneja el professor Mira.

I a la part final exposa els dos possibles models que hauria de sospesar el nou govern, els dos camins de l’enforcall que tenen davant els polítics que acaben d’entrar a les institucions valencianes. El primer és no moure’s: «Significa la restricció progressiva de l’espai social —i territorial— del valencià, la reducció a l’estat de minoria dins el propi territori, després a reserva —”reserva índia”— emblemàtica i cultural, i finalment la mort per inanició.»

El segon model, que és el que ell proposa o prefereix, «implica la possibilitat d’una societat amb dues llengües efectivament —no només “teòricament”— iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics, i amb la preeminència del valencià, en tant que llengua pròpia i distintiva, en els usos i nivells institucionals» (les cursives i les cometes són de l’autor).

Mira no concreta més aquesta proposta. I és una pena. Així com s’ha estès a analitzar la situació i a reforçar la idea d’idioma propi, no explica què vol dir «una societat amb dues llengües efectivament», ni «llengües iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics». Què significa, ací, «hegemòniques»? Com es promou (o s’imposa?) l’hegemonia de cada llengua? Si es pretén de tenir «una societat amb dues llengües», com es fa perquè en un territori determinat una llengua sigui «hegemònica»?

«Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric el model de Pujol?»

No arribo a entendre que la proposta de Mira vagi més enllà de la d’un bilingüisme social amb algun punt d’asimetria. I em sap greu, però crec que aquest no és un model bo per al català. Ni per al català ni per a cap llengua supeditada, és a dir, amenaçada, en perill. Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric (escola en català, parlament en català, plaques dels carrers en català, etc.) el model de Pujol? I no conclouen tots els sociolingüistes que l’experiment no ha servit?

Perquè, de fet, el bilingüisme no és cap model, no pot ésser cap proposta de futur, sinó únicament una proposta de trànsit cap a la supremacia d’una de les dues llengües. Entendria aquest model de Mira com una estratègia per a frenar la reducció de l’àmbit catalanoparlant (i, no ho amaguem, la degradació del català a causa de la interferència contínua de la llengua dominant). Però, una volta falcada la roca que s’esllavissa, no s’ha de restituir progressivament l’espai que pertoca al català, maldar perquè recuperi el paper de llengua pròpia? La llengua necessària serà l’única que se salvarà. Pretendre que tant el català com l’espanyol siguin llengües necessàries és pretendre alterar el funcionament dels mecanismes evolutius de les llengües (demostradament implacables). I és, en definitiva, enganyar-se: amb aquest model, res no impedirà (ni potser alentirà) la pèrdua de terreny social de la llengua minoritària.

Però si em sorprèn que Joan Francesc Mira defensi aquesta proposta, encara em sorprèn més que menystingui amb tanta duresa la recuperació del paper del català com a llengua pròpia: «Un tercer model, que pretendria la restauració formal i real del monolingüisme originari, és una hipòtesi purament il·lusòria: un model justificat (?) només per una mena de radicalisme històric o de “restabliment de la justícia”, però impossible d’articular com a programa, impossible d’aplicar i provocador segur de reaccions i enfrontaments on sempre la part més forta –no cal dir quina– resultarà guanyadora.»

«Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys»

Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys, que empraven molts dels qui encara ho són i qui-sap-los dels qui ja no ho són. I mireu què ha passat en deu anys.

Doncs sí, professor Mira: el model deu semblar tot això, però estic convençut que és l’únic que ens permetrà de sobreviure.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (2)

Heu provat mai de traduir un text de l’anglès o del francès a una altra llengua amb un traductor automàtic? Per exemple, amb el Google Translate? Si ho heu fet, ja deveu saber que funciona molt malament, en general. Per exemple, agafem un text periodístic d’una llengua pròxima, el francès, i el traduïm al castellà:

Si les débats d’audience des Cour d’assises sont bien connus du grand public par leur médiatisation, en revanche la mécanique intellectuelle qui conduit au verdict reste ignorée, en raison notamment du principe du secret du délibéré posé par l’article 362 du Code de procédure pénale qui interdit de façon absolue la présence d’autres personnes, pas même le greffier. L’article 353 du même code dans un souffle littéraire magnifique qui prescrit «le silence et le recueillement» d’une conscience sincère, rappelle que «la loi ne demande pas compte à chacun des juges et des jurés composant la cour d’assises des moyens sur lesquels ils se sont convaincus». [Le Monde, 5-6-2015]

Si los debates de la audiencia de lo criminal Corte son bien conocidos por el público por la cobertura de los medios, sin embargo Intelectual líder mecánica para el veredicto sigue siendo desconocida, sobre todo debido al principio de secreto deliberativo establecido en el artículo 362 del Código Procedimiento Penal que prohíbe absolutamente la presencia de otras personas , ni siquiera el secretario. Sección 353 del mismo código en un hermoso aliento literario prescribe «el silencio y la contemplación» de una conciencia sincera, recuerda que «la ley no requiere cuenta para jueces y miembros del jurado lo Penal Tribunal de componente motivos por los que están seguros».

Ja ho veieu: ens entrebanquem a cada pas. Això és il·legible, incomprensible.

Ara provem-ho amb un text periodístic català actual (ep, deixem-ho clar: escrit per un periodista català de soca-rel, de la plana de Vic).

Aquesta setmana també he pogut conèixer Charles Taylor, canadenc, 83 anys també, filòsof també, humil també, dotat de sentit de l’humor també. Ell venia a parlar dels errors de comprensió de la multiculturalitat i la convivència entre religions. M’enamoren aquests savis de més de vuitanta anys. Em va passar amb Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Per la seva lucidesa, i per la seva ambició intel·lectual. No perquè estiguin de tornada de res, tot i que podrien. Al contrari, estan connectats a la realitat, més que a l’actualitat, i demostren més comprensió del món que els de la meva edat, i una mirada més panoràmica, de context més ampli.

Esta semana también he podido conocer Charles Taylor, canadiense, 83 años también, filósofo también, humilde también, dotado de sentido del humor también. Él venía a hablar de los errores de comprensión de la multiculturalidad y la convivencia entre religiones. Me enamoran estos sabios de más de ochenta años. Me pasó con Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Por su lucidez, y por su ambición intelectual. No porque estén de vuelta de todo, aunque podrían. Por el contrario, están conectados a la realidad, más que en la actualidad, y demuestran más comprensión del mundo que los de mi edad, y una mirada más panorámica, de contexto más amplio.

Què me’n dieu, del resultat? El text traduït automàticament s’entendria de cap a cap, si no fos per dos petits entrebancs sintàctics.

Què passa, doncs? El català i l’espanyol són dues llengües tan acostades que no ofereixen cap resistència a traduir-se?

Per treure’n l’entrellat, i si agaféssim un altre text català, també periodístic, però del segle XX, i el sotmetéssim a la mateixa prova?

A l’Ametlla, sobretot a l’estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

Al Almendra, sobre todo en verano, no hacía daño estar. Can Xammar, nuestra casa solariega, era una gran casona, aún hoy conservada por dentro o menos, pero totalmente desfigurada por fuera desde el día que Juan Millet (cotonaire y hermano de Lluís Millet, director del Orfeón Catalán), comprador que fue de la finca, en confió la restauración a un arquitecto modernista del Vallés que llevaba el apellido simbólico de Cepillo. Un golpe de cepillo -por decirlo así- fue suficiente para transformar una magnífica y gigantesca masía, de dos vertientes, en una especie de mona de Pascua que aún hoy hace estremecer todas las personas sensibles.

Vejam… Més aviat diríem que el resultat no és ben bé igual, oi?

Suposo que tots heu arribat a la conclusió encertada. El primer text, a desgrat d’ésser correcte, és confegit amb unes estructures, unes construccions, unes expressions… coincidents mot a mot amb les de l’espanyol. El segon, no. Podríem dir que és més genuí, oi? Aquest segon text, el va escriure Eugeni Xammar no fa ni cinquanta anys.

Quants llençols malaguanyats en tan poques bugades…

De tot això, en vam parlar divendres a Solsona, en una conferència a dues boques, en Pere Cardús i un servidor. Es titulava «Independència i llengua, recuperant el fil d’Eugeni Xammar i Joan Sales» i la teniu resumida ací.

I tot plegat em fa pensar una vegada més en aquest llibre tan suggeridor d’en Pau Vidal, El bilingüisme mata: «La disminució del percentatge de parlants farà que […] la llengua vagi perdent presència fins a desaparèixer. […] La disminució de trets propis farà que la llengua vagi perdent identitat fins a fondre’s en l’altra. Són, senzillament, dues agonies diferents, dues formes diferents d’anar-se’n al canyet» (p. 30). Aquesta idea, la va repetir, amb més èmfasi, en una magnífica entrevista de Bel Zaballa a VilaWeb: «El català no es morirà per falta de parlants, sinó per falta de català.»

Que Déu no t’escolti, Pau.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (1)

Fa pocs mesos que va sortir un llibre del qual es va parlar molt: El bilingüisme mata, de Pau Vidal. No és pas un simple estudi de la llengua. És un assaig que conté reflexions profundes i innovadores i, sobretot, propostes valentes i congruents. A més, tot hi és exposat amb un estil fresc i divertit, que ho fa molt llegidor.

El títol del llibre pot sobtar. És una provocació? És un simple joc per la comparació amb l’etiqueta ‘Fumar mata’ o ‘El tabac mata’ que hi ha als paquets de cigarrets? Si el bilingüisme mata, què mata? Doncs mata l’idioma més feble de tots dos. I en aquest llibre Pau Vidal descriu la situació sociolingüística actual i ens adverteix, argumentadament, dels perills per a la llengua catalana.

El bilingüisme mata conté un llarg capítol que pot semblar un acudit, però que no ho és. És dedicat a la gent que parla mig en català mig en castellà, que ell anomena «els diguioiga». Fa molts anys que sentim la llengua esquitxada de mots en castellà (expressions, frases fetes, acudits…). També fa molts anys que sentim gent que parla un català encara defectuós i hi fica paraules castellanes entremig. Però ara es tracta d’una «nova espècie», gent que fa servir una barreja total. No us hi heu fixat que aquesta «moda» és cada vegada més estesa? Però realment és una moda?

«Els ‘diguioiga’ barregen català i castellà en una mateixa frase, sense cap motiu aparent»

La «novetat» d’aquesta espècie és que la barreja de llengües se sent en una mateixa frase i sense cap motiu. En Pau Vidal s’ha dedicat a registrar fragments de conversa pel carrer i, un cop escrits, podem veure quina estructura més rara que tenen, quina absurditat lingüística regeix els qui les pronuncien. Un exemple: «Ja t’ho vaig dir que valia més no comprometre’s: con estos nunca se sabe.» O bé: «Va ser la típica costellada, però de postres ens van portar un tiramisú que estava bueno de la muerte.» O una d’encara més llarga, ben bé començada d’una manera i acabada d’una altra: «El menjador petit? No, sí que el fem servir, però per grups, sobretot. L’altre dia en va venir un de diecisiete niños y no sé cuántos padres y los metimos allí porque hacían un jaleo de miedo.»

Fins ara, ens recorda Pau Vidal, s’observava barreja de llengües amb finalitats humorístiques. Parlar en català i deixar anar alguna paraula en castellà feia riure. Per això molts acudits s’explicaven en castellà. A un nen que comença a parlar en català, veureu que si li dieu una paraula en castellà el fa riure.

«Abans esquitxàvem la llengua de castellanades per fer riure; després vam començar a recórrer-hi per dir frases fetes que ja no recordàvem en català i això va anar degenerant…»

Però després va venir una altra fase: fèiem servir el castellà perquè hi havia coses que no les sabíem dir en català. Per exemple, les frases fetes o els refranys. Al llibre hi ha exemples com ara aquest: «És el que dic sempre: zapatero a tus zapatos. Oi que no és joier? Doncs que es dediqui als rellotges.»

Després hi va haver gent que, en els diàlegs, va començar a castellanitzar tot allò que deia una tercera persona o tot allò que es deia a un desconegut: «Doncs jo no, jo entro a dins i dic “siete euros”; així no m’haig d’esperar.»

I l’última etapa és la dels diguioiga, els de la barreja total i capritxosa, com ara aquesta frase: «Ha sigut un moment com de dir: “¿Pero qué coño està pasando aquí?“»

«Quin creieu que serà el pas següent»

Unes preguntes, com a reflexió final: us sona extraterrestre tot això que ens diu en Pau Vidal? En coneixeu cap, de diguioiga? I sobretot: quin creieu que serà el pas següent?

‘El bilingüisme mata’ és un llibre que ja fa forat. Però de moment no ha aconseguit l’objectiu de l’autor —el filòleg, traductor, escriptor i enigmista Pau Vidal. El seu propòsit és doble: que la gent no opini a la babalà de qüestions de llengua, com ara sobre la supervivència del català o la conveniència de mantenir l’oficialitat de l’espanyol, i, en segon lloc, fer-se ressò de la veu dels qui hi entenen. Ras i curt: abans de dir inconveniències, informa’t.

Però de moment, com dèiem, no se’n surt. Aquest matí n’hem tingut un exemple. Al programa ‘Els matins’ de TV3, hi ha hagut un diguem-ne debat, ben moderat per na Lídia Herèdia, amb en Pau Vidal de convidat. Hi participaven en Joan Manuel Tresseras (ex-conseller de Cultura per ERC), na Milagros Pérez Oliva (del diari El País, políticament neutre, com sap tothom i és profecia) i en Joan López Alegre (ex-diputat del PP i —diuen— actual assessor de Ciutadans; és a dir, un no nacionalista). Hi havia també un ninotaire i en Carles Vilarrubí, que ha resultat que era del Barça i que no ha reeixit a confegir una frase sencera, per bé que ho ha intentat tres vegades o quatre, pobre.

La primera qüestió presentada per en Pau Vidal: a Catalunya sí que hi ha conflicte lingüístic. I encara més: potser sembla que quantitativament el català no retrocedeixi, perquè ho diuen algunes enquestes, però és cada vegada una llengua més desnaturalitzada, més interferida.

Ui, no, han dit tots. Només els faltava afegir: com es nota que no ets polític i no hi entens.

Joan Manuel Tresserras: ‘El paper del castellà a Catalunya com a primera llengua de comunicació global no està en discussió’

Segons en Tresserras, això de conflicte lingüístic vol dir ‘vàries’ coses. Però us les estalvio: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic per raó de llengua. Per què? Perquè aquest matí ell l’ha resolt, aquest conflicte. En molts llocs del món hi ha una llengua pròpia, però també n’hi ha una altra que serveix per a la comunicació global, amb ‘funcions internes’, diu. I afegeix, sense tornar-se vermell: ‘En el nostre cas, per raons diverses (entre les quals el fet de ser la llengua de bona part de la gent del país i que ha renovat les classes populars del país) aquesta llengua és el castellà.’ Per tant, hi insisteix, en el nou estat el català tindrà el paper de llengua nacional, de llengua pròpia, però la funció del castellà com a llengua de comunicació global, a què la població pot recórrer ‘i que li garanteix un coneixement gairebé universal no està en discussió’. I ha afegit, quan ja quasi es quedava sense alè: ‘i segurament l’anglès’. Segurament. Es veu que això s’ho havia d’acabar de rumiar.

Quant al deteriorament de la llengua per la interferència, el savi Tresserras també hi ha trobat el desllorigador: ‘La globalització genera un univers d’intensificació de les influències lingüístiques que inevitablement impacta sobre la sintaxi, el lèxic i “casi” tot.’ Ja sé que no s’entén gaire, això que ha dit. Però retingueu només un mot: ‘inevitablement’.

Milagros Pérez Oliva: problemes entre la essa líquida, la essa sonora i la essa ‘normal’

No recordo si na Milagros ha dit que no era filòloga o no ho ha dit. Però ja us ho asseguro jo: no ho és.

Ha començat dient que era trilingüe. La tercera llengua és… ‘el patuès de la vall de Benasc’, una llengua ‘una mica més arcaica que el català’ (bufa!, tant?) i que ‘té formes pròpies’ (ospa, formes pròpies i tot?). Bé, segons la Gran Enciclopèdia Catalana el benasquès és un dialecte de transició, però què hi deu entendre, l’Enciclopèdia? Bé, total: que això de tenir orígens patuencs és molt dur, ha dit, que et fas un embolic que no ho vulguis ni saber… Però no cal patir, perquè aquesta tortura s’ha acabat: ella és ‘la última’ persona parlant d’una llengua ‘que pràcticament ha desaparegut’ (no Milagros, que volem que visqueu molts anys, dona…).

El cas és que, sigui per naps o per cols, ella amb les esses no se’n surt: ‘Si per mi fos, la essa líquida… la essa sonora i la essa “normal” desapareixeria del català’ (no m’ha quedat clar quina desapareixeria: deu ser la líquida que ja s’ha evaporat, he pensat entre mi). Però per què? Què us passa, Milagros, amb les esses? ‘Perquè sóc incapaç, la meva oïda [i s’acosta els índexs a les orelles per si no l’havíem entesa] no “las distinyeix”. I els meus “fiis me ho” corregeixen cada dia. I jo no ho sento.’ I llavors, tot i que semblava que ella era un cas especial (trilingüe, patuenca, amb dificultats especials de recepció i emissió…), ha extrapolat el seu cas i ha dit que Catalunya havia rebut tres milions de persones que tenien una altra llengua materna. ‘I que per molt que s’esforcin (i que volen fer-ho, n’estic segura)…’ No ha acabat la frase, però potser val més. La seva dissertació científica ha continuat encara, amb moments estel·lars, com ara quan s’ha referit a ‘el pronom feble’, que es veu que només n’hi ha un, tot i que alguns s’entesten a veure’n pertot arreu. I aquí ha completat la frase d’abans, que resumeix el seu pensament: ‘Però, per molt que t’esforcis, és un problema de massa crítica, Pau. M’entens? És a dir, tu no pots esborrar del mapa de Catalunya tres milions de parlants que, fins i tot quan tenen la millor de les voluntats, no contribueixen.’

En Tresserras, que no ha volgut que na Milagros s’apropiés la massa crítica, ho ha reblat: ‘Sense aquests parlants, la llengua seria més feble. Altra gent, d’altres llengües maternes ens ha ajudat a fer més fort el català.’

Tinc una qüestió per a na Milagros. Això de les esses, us ho ha diagnosticat cap logopeda, cap fonetista, ni que sigui un trist filòleg? Dit d’una altra manera, si els qui hem tingut la desgràcia de néixer aquí i hem après la llengua d’aquí abans que la d’allà, diguéssim que la nostra oïda no ens permet de distingir ‘ciervo’ de ‘siervo’ o ‘paja’ de ‘Paca’, vós us ho creuríeu, Milagros? Rumieu-hi una estona. I de passada, també, penseu si és tan segur que aquesta incapacitat vostra la comparteixen els ‘tres milions’ d’homes i dones que dieu que van venir de fora. No és una mica insultant, això?

Joan López Alegre: l’espanyol, profilaxi contra el totalitarisme

Les raons de l’unionista no paga la pena d’exposar-les. Potser ha estat interessant quan ha demanat a en Pau Vidal si ell defensava l’oficialitat única del català. El filòleg li ha respost que més que llengua oficial volia que el català fos la ‘llengua de poder’, el tronc comú. I l’altre li ha engegat, amb posat seriós, com creient-s’ho: ‘Avui naixeran a Catalunya centenars de nens amb pares castellanoparlants. Si es fes això que dius, Catalunya seria un estat totalitari.’ En Tresserras s’ha enfurismat i li ha dit que allò era una gran bajanada. Però, sincerament, jo aquest senyor el veig més a prop d’en Tresserras que d’en Pau Vidal.

En Pau Vidal, que els ha trampejats prou bé, no ha tingut ocasió de respondre al senyor unionista una cosa molt simple: des del punt de vista que ha exposat, la immensa majoria dels estats són totalitaris. A Espanya, per exemple, avui naixeran milers de nens amb pares que parlen amazic, àrab, romanès… Ell pot afirmar que Espanya és, doncs, un estat totalitari perquè aquestes llengües no hi són oficials?

Però a en Pau Vidal no li ha vagat de respondre això, perquè ha hagut d’encarar les grans qüestions. I ho ha fet molt bé. La lluita del català és una lluita de supervivència, ha dit: ‘Oi que no volem que els pols es continuïn desglaçant perquè puguem posar benzina al cotxe? Oi que volem posar-hi remei? Doncs amb la llengua passa igual.’ I també ha desemmascarat magistralment la qüestió del conflicte lingüístic: ‘No conec cap monolingüe català. Cap. I en canvi hi ha més d’un 50% de la població que viu d’esquena a la llengua del país, que no hi té contacte. Això no és conflicte lingüístic?’

En Pau Vidal diu que si volem protegir aquesta espècie amenaçada que és el català —i no volem regar fora de test— hem d’escoltar la veu dels savis (per exemple, la de na Carme Junyent i la d’en Gabriel Bibiloni). Però també hem de llegir ‘El bilingüisme mata’. Tots els tertulians han dit que se’l llegirien. No sé si ho faran, però els convindria. Ens convé a tots.

[Voleu veure el vídeo sencer?]