El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

Una llengua que dringa bé

4

 Puigdemont

Observacions sobre el capteniment lingüístic del president Puigdemont

Diumenge la majoria de catalans vam poder sentir un discurs i una intervenció molt especials del candidat a president de la Generalitat de Catalunya. Especials pel moment i, sobretot, per les circumstàncies en què es van esdevenir.

S’han comentat a bastament les qualitats oratòries amb què ens sorprengué Carles Puigdemont, la fermesa i l’agilitat amb què s’expressà i es defensà. I s’ha lloat també –per bé que no tant– el nivell lingüístic d’aquelles intervencions.

Sense afany d’aprofundir-hi, voldria fer alguna aportació a l’anàlisi sobre la qualitat de la llengua del nou president. M’hi estendré una mica més, això sí, que els piuladors que, aquell vespre mateix, en directe, van voler anar desgranant les meravelles amb què es van trobar sobtats per un polític que deia els pronoms febles. Aquests piulets foren aplegats en un article molt interessant de la Montserrat Serra a VilaWeb, amb un títol encertadíssim: ‘El president @KRLS diu els pronoms febles’. (S’ha de dir que algun d’aquests comentaris de menys de 140 caràcters van resultar traïts per la precipitació i van deixar constància d’il·lustres relliscades, fins i tot d’algun membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans…)

«En Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota»

En general, els presidents que hem tingut de l’any 1980 ençà han gastat un català correcte (hi ha alguna excepció, però ara deixem-ho estar). N’Artur Mas, per exemple, parla amb molta correcció i gosaria dir que amb un grau de formalitat remarcable. Res a dir. Ara, en Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota.

Es nota en la tria lèxica. No parlo tan solament del famós capteniment (paraula que també fa servir –més moderadament– en Mas, en compte de comportament), sinó de l’ús deliberat de mots com ara esdevenir (alternatiu a convertir-se en), concernit (per a reposar del suat interpel·lat), recança (en comptes de pena), altrament (i no pas si no fos així), dringar bé (en un bell sentit metafòric, per alternar amb sonar bé), brama (per rumor), colla (en compte de grup), no li escau (per no és propi de vostè)…

«Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a ‘encara que li sàpiga greu’), fluixos de cames (per ‘covards’, ‘pusil·lànimes’, ‘porucs’), no m’ha fet res de (en compte del suspecte ‘no m’ha importat’)…»

Es nota en la fraseologia. Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a encara que li sàpiga greu), fluixos de cames (per covards, dubitatius, porucs), no m’ha fet res de (en compte del suspecte no m’ha importat), a mitjan segle XIV (i no l’aberració a mitjans del segle XIV, tan difosa per alguns –massa– diaris i televisions).

Es nota fins i tot en la sintaxi, amb una tria clarament genuïna. Per exemple, del relatiu qui distintiu (i no que) quan el pronom es refereix a persona (els qui em coneixen, entre els qui jo sé…), o de l’ús –tan fonedís– de la preposició de entre un verb conjugat i un infinitiu (no els impediran de donar-nos). El súmmum va ser una combinació pronominal que devia fer saltar de la cadira els defensors del català light: No tinc cap problema de reconèixer-li-ho.

De la fonètica, cal parlar-ne? El president Puigdemont parla un català central amb una dicció quasi impecable. En alguns trets vocàlics, delata l’adscripció nord-oriental, que no ha pas d’amagar, només faltaria. Em va sobtar gratament que digués claredat allà on quasi tots els polítics (no tan il·lustrats) dirien claretat. I també em vaig fixar en aquell a partir amb erra que el seu predecessor insistia a fer amb vibrant sensible i que ell va emmudir.

«El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem ‘intenti-ho’)»

El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem intenti-ho), Si passa això, m’ho retregui; o bé l’ús de formes clàssiques del condicional del verb anar: No iria malament, Ja m’hi iré acostumant.

Que en Carles Puigdemont té una oratòria ben estructurada, ho va demostrar improvisant frases llargues, molt llargues, sense entrebancs. Un exemple paradigmàtic: «I si és així ho veurem, perquè, com que, al llarg de la legislatura, aquí s’hi presentaran moltes qüestions que demanaran molta claredat de posicionament polític –i és aquí on es veurà si es fan diferències entre catalans que voten sí o que voten no, perquè les mesures socials que es presentaran aquí seran per (a) tots els catalans–, jo estic convençut que els seus prejudicis a l’hora de posicionar-se amb relació al procés d’independència no els impediran de donar-nos suport.»

Oportunitats de millora
Les intervencions de Puigdemont diumenge, especialment la resposta als grups (totalment improvisada), no foren impecables lingüísticament. És clar. El nou president és un home que va per feina, també quan parla (tot i administrar els silencis magistralment). El fet de parlar tan de pressa, juntament amb els nervis propis de l’avinentesa, van menar-lo a algun embarbussament. Vam poder sentir, per exemple, arbolir (‘abolir’), nutural, li empediria… Però això rai no és pas preocupant. Només cal que parli més assossegadament.

Després hi ha les formes col·loquials, genuïnes però potser impròpies d’un registre formal: onta (‘on’), aixís, trascendim, donguin. I, al costat, alguna incorrecció que no sembla controlada, com ara la pronunciació amb una sola síl·laba tònica d’adverbis acabats en -ment (atentament i completament, amb la primera e neutra).

En l’àmbit sintàctic, no sempre va fer caure les preposicions davant la conjunció que (Abans de que es conegués), ni va tenir en compte tothora que els complements directes no porten a (Coneix a gent que em coneix)… Potser per la insistència, em va cridar l’atenció aquest reflexiu espuri a M’hi deixaré la pell (en compte de Hi deixaré la pell). Al costat d’aquesta interferència hi havia algun pleonasme simpàtic, però inadequat, com ara Hi podria estar-hi d’acord.

En el lèxic, en fi, es va escapar algun bueno i va apretar allà on havia d’haver pitjatpremut empès. Va ser més divertit, però massa informal, que digués que se’n van ensortir on tocava se’n van sortir (a mi, que no he dit mai ensortir-se’n, em va recordar en Clos quan deia amb gent o amb sense).

S’ha d’agrair que només digués una vegada tots i totes, per bé que va fer reaccionar la professora Carme Junyent. Ves que no formés part d’una clàusula secreta de l’acord amb la CUP…

«No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol»

President, us dono l’enhorabona pels vostres primers discursos. I espero de debò que ens en regaleu molts més. No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol. I no parlem de dimarts, quan vam veure l’elegància de la condecoradora de nazis i els seus amics, mandrosos fins i tot a l’hora d’alçar-se i picar de mans, tot i ser envoltats d’un poble que amb vós ha tornat a renéixer.

President, que vós sigueu un lletraferit pot ésser important per a la llengua, perquè sou una referència, un mirall social. D’una manera o altra, podeu contribuir a falcar el deteriorament de la llengua i, posats a somniar, podeu afavorir una millora general de la qualitat lingüística (que vol dir riquesa, genuïnitat, seguretat expressiva…).

«Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI»

Us demano que, en la defensa de la llengua, d’una llengua vigorosa i digna, no defalliu. Potser algú us voldrà convèncer que digueu tranquil·lament apretar i deixeu estar això de reconèixer-li-ho, perquè tot alhora és com una frontissa que grinyola. Però jo no en faria cabal. Sabeu què? Si la frontissa és bona, amb una mica d’oli ja deixa de grinyolar. Si la canvieu i n’hi poseu una d’aquestes d’ara (d’obsolescència programada, que en diuen), no aguantarà ni divuit mesos. Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI.

                                        

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

L’heu cagada, parlant clar i català

14

cagar-la-2

No us parlaré de política, no us penseu pas. Us parlaré d’una qüestió de Nadal. Aviat ens sorprendrà, llegir Nadal, sense article… Us hi heu fixat que cada vegada més gent diu el Nadal? Abans sentíem «Nadal ja ha arribat» i ara sents pertot «el Nadal ja ha arribat». Un castellanisme no tan bèstia com els Nadals, que també s’ha escampat prou i massa.

Abans de continuar, disculpeu-me per aquest títol tan indecorós i tan poc nadalenc… O potser no tan poc nadalenc, tenint en compte que la tradició principal d’aquesta diada és fer cagar el tió. Perquè ho dieu així, oi? Dieu fer cagar el tió? Ah, encara sort… Com que fa temps que sento, amb insistència, fer el cagatió

La primera vegada que vaig sentir cagatió vaig riure. Vaig riure de pensar que el qui ho deia no tenia ni idea de què era un tió, que no sabia de què parlava. Però de mica en mica vaig començar a sentir-ho més i més i em va començar a pujar la mosca al nas. I no vaig pas ser l’únic. Mireu què va dibuixar l’any 2013 un ninotaire emprenyat:

cagar-la

Em fa l’efecte que això de cagatió es diu perquè ara tot ha de tenir un nom, una etiqueta. Fer cagar el tió és massa descriptiu, poc funcional, poc homologable. Si diem «fer una revetlla», «fer una festa», «fer els Reis», «fer el Cap d’Any», «fer la Nochebuena» (!), hem de dir «fer el cagatió». Ens calen noms. I noms que serveixin per a tot. Si escriviu «cagatió» al Google us sortiran imatges de tions: tots amb uns ulls, un nas i una barretina, és clar; no pas aquelles soques grosses i foradades (els tions de debò) que rebien les bastonades de la mainada d’abans. És a dir, que ara, com que a ciutat no saben què és un tió en diuen un cagatió. I de la festa? També el cagatió, no cal pas atabalar-s’hi. És inevitable? Es veu que sí: fins i tot el diccionari de la Gran Enciclopèdia de Catalunya dedica una entrada a cagatió: «Acte de fer cagar el tió per Nadal.»

El qui no sap què és un tió encara sol cometre una altra equivocació: Diu «Cagarem el tió» en comptes de «Farem cagar el tió». Perdoneu-me la facècia, també molt indecorosa: dir això és una gran cagada, i de les que fan mal…

«Com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el “Tio Solidari”»

Deixeu-me explicar finalment una anècdota, en dos vessants: un de personal i un d’internacional.

L’any passat, abans de Nadal, vaig anar a comprar en un supermercat (molt català). A l’hora de pagar, la caixera em van dir si volia col·laborar amb el Tió Solidari, una iniciativa molt lloable en què el tal supermercat col·laborava amb el Banc d’Aliments a fi de recollir menjar per a nadons. Però, com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el «Tio Solidari». La paraula tio (que en català correcte hauria de ser paio, tipus, noi…) no li era desconeguda. I li devia semblar que era una campanya amb un toc de joventut i frescor: el Tio Solidari…

I ara ve quan l’anècdota personal esdevé internacional. La setmana passada, el bloc d’internet Mashable, un dels més importants del món, amb més de sis milions de seguidors a Twitter, va publicar una llista de les onze tradicions locals que considera més singulars i que s’haurien de propagar per tot el planeta. Doncs bé: el tió és una d’aquestes onze meravelles del món. He dit «el tió»? No, disculpeu: el «Caga Tió». Bé, no ens hi posem pedres al fetge… S’ha de valorar que algú expliqui a tot el món una tradició tan nostrada. I com l’expliquen? Així: «Caga Tió –roughly translated to “pooping guy”– is one of the most delightful traditions to ever come out of Spain’s Catalonia region.» Traduïm-ho: «Caga Tió –que podríem traduir si fa no fa per “paio que fa caca”– és una de les tradicions més encantadores que ha donat la regió espanyola de Catalunya»… És a dir, que aquests també han entès Caga, tio en comptes de Caga, tió. Suposo que a la gent de fora els costa de capir aquesta nostra obsessió per les defecacions, i per això acaben confonent el caganer amb el tió.

Un accent ho pot canviar tot. Ja ho veieu si n’és, de fàcil, cagar-la…

Cagar-la-2

(Agraeixo a en Jem Cabanes i a la Mireia Lladó les observacions precises sobre la traducció de la pífia.)

                                                                 

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Fem un cop de cap?

0

copdecap

En conec uns quants que diuen que anar a votar diumenge no treu cap a res. Heus ací una expressió curiosa, que significa ‘no ésser congruent’, però també ‘no venir a tomb’, i que té tot de locucions sinònimes (no treure cap a carrer, no treure nas a res, no anar enlloc…).

El mot cap és un dels més productius que té la llengua catalana, com podeu comprovar a qualsevol diccionari. Partint del significat que tots sabem (‘part superior del cos’), n’adquireix molts més. Per exemple, el de ‘lloc principal’ (cap de taula, cap de comarca) i el de ‘extrem’ (cap de setmana, cap d’any).

Però allò que dóna més valor a cap és que forma part d’una gran quantitat d’expressions. Dir-les totes no seria pas possible, ara, ni gaire interessant. N’esmentarem, d’entrada, quatre, escollides a l’atzar:

de cap a peus, que vol dir ‘totalment’: Va quedar empastifat de cap a peus;
tenir el cap a tres quarts de quinze, ‘estar distret’: Ara que s’ha enamorat, sempre té el cap a tres quarts de quinze;
fer cap, ‘acudir’: Tot el poble va fer cap a l’assemblea;
lligar caps, ‘establir relacions entre coses inconnexes’: Quan va lligar caps va veure que tot havia estat una ensarronada.

«A mi no m’agrada que m’inflin el cap, però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala, perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap

El meu amic Fidel, un apassionat de les locucions i les frases fetes, em va telefonar no fa pas gaire, per explicar-me la mala relació que tenia amb un company del diari on treballa. No recordo exactament quines paraules va fer servir, però em balla pel cap que va dir això: «Tan bon punt el van nomenar redactor en cap [responsable de la redacció] del diari li van pujar els fums al cap [es va tornar vanitós] i de seguida va començar a donar ordres sense cap ni peus [absurdes]. Jo no sabia si acotar el cap [obeir resignadament] o bé fer un cop de cap [prendre una decisió] i plantar-li cara. Tothom hi deia la seva. A mi no m’agrada que m’inflin el cap [m’incitin amb explicacions tendencioses], però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala [inhibir-me], perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall [malament] i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap [perjudicat].»

No sabia pas què dir-li, i només se’m va acudir aquesta resposta: «No em cap al cap que precisament tu et trobis en aquest mal pas, Fidel. Calma’t, sobretot, i no perdis el cap

«Em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt

Tornant a les eleccions, avui m’he llegit aquest magnífic article de la Bel Zaballa i em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt. I al Principat, a veure si per Cap d’Any podem desencallar la cosa; si hem de tornar a votar al març, serà com començar de cap i de nou.

Bé, no us entretinc més. La setmana entrant us parlaré de… Disculpeu-me: se me n’ha anat del cap.

 __________________

[Aquest article és una variació d’un altre que va sortir publicat a la revista Mes a mes el maig de l’any 2010.]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

 

La llengua, la degrades tu

6

Llengua degrades tu

Tothom s’exclama que la gent cada vegada parla més malament, que es perden paraules i expressions a marxes forçades, que com més va més barregem el català i el castellà… En definitiva, que a cada bugada es perd una pila de llençols.

Però què fem, cadascú de nosaltres, per evitar-ho?

Vós, que ja teniu uns quants anys, de segur que mireu de transmetre als fills i als néts el català de tota la vida, el que vau aprendre dels pares i avis? De debò de debò que els parleu com us parlaven? Els dieu aquelles frases fetes que tantes vegades havíeu sentit? Els rectifiqueu (amablement, dolçament, indirectament si cal) quan diuen alguna expressió que fa grinyolar les orelles? Feu per manera de recordar i transmetre’ls els refranys que teniu al magatzem de la memòria? Els dieu que no tinguin fred de peus, als néts, quan sembla que tinguin gelos? O que de vegades convé ensabonar o raspallar el mestre, en comptes de fer-li la pilota? Encara dieu I ca!, allà on ara el jovent exclama Què va!? Els doneu entenent que la llengua s’ha tractar bé?

Tu, que vas rebre aquell català sòlid i genuí del pare i de la mare, què fas? Els carrers, els creues o els travesses? Afluixes als revolts o a les corbes? Expliques que tens una feinada o un munt de feina? T’adones que hi ha més ignorants que no sembla o bé creus hi han més ignorants dels que sembla? Les coses, les has de menester o et fan falta? Et meravelles perquè hi havia una gentada o trobes que simplement hi havia molta gent? Bades la boca o l’obres? Penses que hi ha més o menys els de sempre o que n’hi ha si fa no fa com sempre. Et van encomanar la malaltia o te la van contagiar? Et costa de pair la llet amb lactosa o la digereixes malament? Sempre obtens les coses a poc a poc o també de mica en mica? Tanques els ulls o els acluques? Demanes ajuda cada dia o de tant en tant demanes ajut? Quan s’escau el sant o l’aniversari dels menuts, els dius felicitats als dos o per molts anys a tots dos? T’afanyes o et dónes pressa? Aconselles als amics que vinguin quant abans millor o tan aviat com puguin? Dius que s’acostaven tot de cotxes o que s’apropaven cantitat de cotxes? Les sabates, t’apreten o t’estrenyen? Implores a la mainada que no t’atabalin o que no t’agobiïn? En Rajoy et fa sortir de polleguera o et posa dels nervis? Trobes que la sopa és boníssima o que està riquíssima? Arribes a les vuit i mitja o a dos quarts de nou?

I tu, mare jove, monitor d’esplai, mestra novella… tu que encara has mamat un català d’una certa qualitat; tu que vas tenir la sort de veure Els Barrufets i Bola de Drac aquells anys que a TV3 eren conscients del paper d’una televisió en el redreçament de la llengua, què fas quan sents que a la Martina se li ha caigut el iapis al terra i tu saps que, de fet, li ha caigut el llapis a terra? Què dius quan la Bruna t’explica que els Reis li han passat una motxila i un relotxe?  O quan la Clàudia et vol fer creure que està sota la taula i resulta que ja no hi és? O quan en Guillem t’informa que havia molta cua i tu saps que no n’hi havia tanta? O quan l’Èric diu que vol jugar a pilla-pilla i la Vanessa a l’escondite i tu saps que és moooolt més divertit jugar a tocar i parar i a fet amagar? O quan en Pol t’explica que si un nen estornuda tota la classe es riu i tu no entens com és que tothom riu per un simple esternut?

Evidentment, el títol és una provocació. El català, no el deteriores tu i prou. Però si no hi fem res això se’ns en va a can Pistraus. I si cadascú espera que comenci el del costat, senyal que tant se’ns en dóna. Oi?

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Perdona’m, Chenoa, i gràcies

18

Chenoa, perdona

 

La setmana passada vaig escriure un article una mica provocador, un punt insolent i tot. VilaWeb va tenir la gentilesa de destacar-lo a la portada i arran d’això el va llegir gent que no sol entrar al Clot. El cas és que em van arribar molts comentaris. Alguns compartien el contingut de l’article i alguns altres no. Aquests darrers m’han fet reflexionar.

Em van arribar crítiques en dues línies: la que diu que el català del carrer s’ha deteriorat molt i que no puc pretendre que la televisió no reflecteixi la llengua real i la que diu que si aquesta noia (na Chenoa) és de família hispanòfona (o castellanoparlant, si us ho estimeu més), encara gràcies si fa l’esforç de parlar català; és a dir, que no cal anar a trobar-hi pèls i que si quan parla deixa anar alguna castellanada no ve d’aquí.

«Aquesta idea de plànyer na Chenoa i agrair-li que faci l’esforç de parlar en català, l’he trobada molt suggeridora.»

Sobre la primera crítica, no us en diré res. Això del català que ara és parla és més vell que anar a peu i avui no penso balafiar energia a combatre-ho. En canvi, aquesta idea de plànyer na Chenoa i agrair-li l’esforç de parlar en català, l’he trobada molt suggeridora. Però alhora desconcertant. Fins que el meu amic Paül, un home d’idees clares, em va explicar això:

—És evident, que se li ha d’agrair que parli en català. I és evident que vas fer un bon esguerro d’article. Només cal que pensis en la situació inversa. Imagina’t –em va dir en Paül– que tu has nascut a Vic i que quan tens vuit anys te’n vas a viure a Salamanca. Com que has nascut a Vic, parles català i com que vius a Salamanca aprens també el castellà. Però tu continues pensant en català i els teus referents són catalans. Ve un dia que t’assabentes que a la TV3 estrenen un concurs de cançó (titulat «Cantant, sant Pere paga», posem per cas). T’hi presentes, hi fas un bon paper i et tornes famós. Famós cantant en català, és clar. Famós cantant gairebé exclusivament en català. Immediatament, tindries una pàgina web en català, en anglès i en alemany.

—Un moment, un moment: i també en castellà, no? Si he viscut a Salamanca des que tenia vuit anys…

—No siguis tan perepunyetes, home —em va dir en Paül, carregat de raó—. I no m’interrompis. De seguida et coneixerien als Països Catalans, però també a les Espanyes i series un convidat cobejat a totes les televisions d’allà. I què passaria si et convidessin a fer de jurat d’un concurs de cançó espanyola? Home, passaria que ho acceptaries, malgrat les teves dificultats a parlar castellà. Perquè, naturalment, cada vegada que engeguessis una frase saltaries al català sense adonar-te’n. És lògic! És que tu has nascut a Vic, envoltat de vigatans i osonencs, imagina’t! I a casa teva parleu català! Seria inevitable que quan haguessis d’intervenir en públic, en una televisió espanyola, se t’escapés un «Déu n’hi do» o un «Quin goig que fa!» o un «Vatua l’olla!». I com et penses que reaccionaria el públic espanyol? Tu et penses que sortiria cap torracollons integrista i essencialista a dir: «Què coi fa, aquest, de posar-se a parlar en català en una televisió espanyola?»; «Però com pot ser que no sàpiga parlar espanyol si viu aquí des fa més de trenta anys?»; «Quina vergonya, haver de sentir com deixa anar catalanades cada dissabte al vespre?»

—Potser tens raó, Paül.

—I és clar, que en tinc. Ets un intransigent, home. Au, corre, rectifica i una altra vegada pensa una mica amb el cap, abans de criticar segons què.

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Escolta, Chenoa: quant cobres per cada castellanada?

23

ChenoaEl dissabte al vespre, com a moltes cases catalanes, a casa veiem el programa «Oh, happy day!», un concurs de corals amb un format entretingut i divertit. Aquest programa té un jurat, que valora les interpretacions de cada grup i decideix quin tornarà el dissabte següent i quin no. Els membres del jurat parlen després de cada actuació i especialment al final, quan prenen decisions doloroses.

Enguany, un dels membres del jurat és la cantant Chenoa, nom artístic de Maria Laura Corradini Falomir, nascuda a l’Argentina però resident al nostre país d’ençà que tenia vuit anys, quan la seva família va immigrar a Mallorca. Aquesta senyora (quaranta anys) es va fer famosa, sobretot, perquè un any va guanyar* un concurs de cançons emès per una televisió espanyola. El concurs es deia (o es diu, que potser encara el fan) «Operación Triunfo». D’aleshores estant, es veu que ha enregistrat tants discs, sobretot en espanyol, i ha fet tants espectacles, sobretot cantant en espanyol. Però, malgrat això (o precisament per això), TV3 l’ha llogada per fer de jurat d’un concurs.

Deixem de banda ara quins mèrits has de fer (i on) perquè et valorin i et contractin a la «nostra» televisió. La dona sap música i, a més, parla català, oi? Doncs acluquem-nos d’ulls.

He dit que sabia música? Sí, crec que en sap. He dit que parlava català? Sí, parla el català de Mallorca. Això fóra molt interessant —en una televisió tan mancada de color dialectal—, si no fos que aquesta bona dona és una addicta al diguioiga, del qual vam parlar ja fa temps.

M’he entretingut a escoltar les seves sis intervencions del darrer programa (dissabte passat, dia 14 de novembre) perquè pugueu veure una mostra d’aquest estil tan particular de parlar que té la Chenoa. (Anoto el minut del programa abans de cada bloc, per si ho voleu comprovar.)

1) [minut 11.30]  És que he perdut es papers «com» jurat. M’ha fet aquesta taquicàrdia de «cómo mola». Ostres, que guapo, que «chulo», quin treball. […] Sabeu que vos estim molt, des de sempre. Però és que això és «tocar techo». […] Adéu, «me voy»!

2) [minut 42.40] No, no, «qué va, hombre»! […] Això no és una evolució, això és un «giro» de cent vuitanta graus, però, «vamos», total. «O sea», m’he quedat flipada.

3) [minut 54.40] Amb aquestes coses estranyes que feu de «venga, me la juego». […] És «superchulo».

4) [minut 1.03.40] Teniu molt d’estil, molt de «sello». […] No m’agrada vendre motos, «vale»?

5) [minut 1.15.00] «Qué» nivell de moviment. Teniu aquest «enganche» amb es públic!

6) [minut 1.28.00] Tot això, «el» teniu tan clar, que és boníssim. […] No «teniu que» dubtar del vostre «rollo». Diamonds «precisa» aquest moviment de «uf, cuidao»!

Us confesso que no en volia parlar, perquè pensava: «No pot ser. Algú li ho dirà i rectificarà.» Però veig que no, que s’acabarà la temporada i aquesta dona continuarà escopint-nos aquesta mena de patuès amb tota la barra. Però com pot ésser que TV3, amb un exèrcit de correctors com deu tenir, amb una base de dades immensa, que es dedica a beneir què es pot dir i què no es pot dir (encara que contravingui a la normativa), amb un dèficit que devem pagar tots de la nostra butxaca, permeti aquesta ignomínia?

Ah, i encara no s’ha acabat, la cosa. En algun programa anterior recriminava als membres d’un grup que cantessin tan malament en anglès. I fins i tot els va castigar per aquesta mala fonètica anglesa que tenien. La meitat dels membres d’aquell grup ni tan sols parlava català, cosa que feia que quan cantaven una cançó en la nostra llengua tinguessis treballs a entendre’n la lletra. Però això no era penalitzat. I ca! Qui ho havia de notar si l’especialista en idiomes aixafava d’aquesta manera la llengua dels espectadors?

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

(*) Un amable lector em diu que no el va guanyar, el concurs aquest; es veu que només hi va participar

La Rat, en Vador i els hipocorístics

2

Hipocorístics

En un sopar recent, un amic va quedar parat quan li vaig suggerir que, si es deia Salvador, no li hauríem de dir Salva, sinó Vador. La gent que hi havia a la vora van fer rialletes per sota el nas i fins i tot un comensal va defensar el dret de cadascú a dir-se com volgués. Aquest dret és innegable, sense dubte. Si parlem de drets, ja no cal afegir-hi res més. Però ara no vull parlar de drets, sinó de costums, de lleis lingüístiques i de genuïnitat.

«En català, els escurçaments de noms (que hom anomena en general ‘hipocorístics’) tradicionalment es fan per afèresi, és a dir, eliminant les síl·labes del començament»

I el cas és que en català aquests escurçaments de noms (formes afectuoses que hom anomena en general hipocorístics) tradicionalment es fan per afèresi, és a dir, eliminant les síl·labes del començament. En canvi, en algunes altres llengües, com ara l’anglès (i també força sovint l’espanyol), la tendència és a fer-ho a l’inrevés, retallant al final.

N’hi ha molts exemples, d’hipocorístics ben formats: Txell (de Meritxell), Fina (de Josefina), Ton o Toni (d’Antoni), Quim (de Joaquim), Cesc (de Francesc), Cintet (de Jacintet), Biel (de Gabriel), Ciset (de Narciset), Ció (de Concepció o d’Assumpció), Ventura (de Bonaventura), Tòfol (de Cristòfol), Lari (d’Hilari), Nasi (d’Ignasi), Tinet (de Valentinet), Tomeu (de Bartomeu), Bet (d’Elisabet), Laia (d’Eulàlia), Cília (de Cecília)… O Bel (d’Isabel, com explica tan bé l’amiga Bel Zaballa en aquest article).

Aquests que hem dit són força coneguts, però n’hi ha que avui dia no se senten tant, com ara: Rat (de Montserrat), Tià (de Sebastià), Fel (de Rafael) o el cas del meu amic: Vador. Algú pot pensar que aquestes formes són inventades. Per això m’agradaria de posar-vos-en exemples més o menys coneguts. En Tianet (Sebastianet), per exemple, és un dels personatges de la famosa Primer història d’Esther, de Salvador Espriu. I Fel? És el nom d’un dels tres actors que formaven part la de la companyia Teatre de Guerrilla: Fel Faixedas. Finalment, Vador, a part de ser força escampat a la Catalunya del Nord, és també el nom d’un conegut locutor de ràdio, en Vador Lladó.

Fins fa molt pocs anys, aquesta tendència a retallar els noms pel començament era tan arrelada que fins i tot s’aplicava als que no eren pròpiament catalans, com ara Francisco, Fernando o Domingo, que es feien Cisco, Nando o Mingo (o Minguet).

«Com més va, més fàcil és de trobar Nicos i més difícil de trobar Colaus; se sent més Sebas que no pas Tià. Fins i tot escurçaments que semblen arrelats, com ara Txell i Cesc, han de pugnar amb Meri i amb Fran…»

Avui dia cap lingüista no dubta que Salva, Rafa, Montse, Magda, Imma, Dani, etc. són hipocorístics formats mitjançant un sistema foraster, és a dir, sense seguir la tradició catalana. Però, lamentablement, cada vegada fem menys aquest escurçament tradicional i tenim tendència a formar aquestes denominacions afectives a l’espanyola (o a l’anglesa), retallant el final del nom. Com més va, més fàcil és de trobar Nicos i més difícil de trobar Colaus; se sent més Sebas que no pas Tià. I costa de trobar una Triu i no gens una Bea. Fins i tot escurçaments que semblen arrelats, com ara Txell i Cesc, han de pugnar amb Meri i amb Fran.

Si us feu escurçar el nom, a la catalana, si us plau!

Article publicat a la revista ‘Mes a mes’ (setembre del 2012)

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

L’art de dir-se els mil penjaments

5

Insults

Quan vas pel carrer, escoltes la gent jove –o els vells que volen semblar joves– i hi ha una paraula que hi domina, dita en castellà: «joder». Dita en castellà, sí: tant se val si el qui l’amolla parla en una llengua o en una altra.

No fa pas tants anys, la gent sabia renegar en català. Ara ni això. No renegava tothom, això no. Era malvist, per exemple, que una dona o un nen reneguessin. Per això teníem els eufemismes, reservats a les dones i a la canalla. El meu avi Pujol, que tenia tirada a ensarronar-me, em deia que si estudiava literatura a la universitat m’explicarien que el Rector de Vallfogona havia escrit (al segle XVII) un llibre que es deia Els mecagumdéus d’un poble de pagès, una obra que no ha existit mai. Però ell podia dir «mecagumdéu» perquè era un home. En canvi, una dona, un nen –o un home benparlat– havien de dir «mecàsum», «mecasumlou», «mecasumcent» o (a tot estirar) «mecasumdena». Els homes deien «fotre» i les dones «fúmer» (o «fótxer» o «fumbre»). Els homes deien «hòstia» i les dones «ospa» (o «ospedrer»). Els mascles «collons» i les femelles «cordons» o «cordills». Els homes «carall» i les dones «caram». Els homes «cony» i les dones «coi», o «conxo» o «codony». Etcètera. Ara, com que hi ha igualtat de sexes, tots diuen «joder». I si són gent fina, ho canvien per «jolín» o «jolines». Aquesta és tota la gamma de renecs.

«I jo demano: que per ventura no en tenim, d’insults, en català?»

Però, renecs a banda, també hi ha els insults. En aquest camp, avui el rei és «gilipollas», també importat, no fos cas. I jo demano: que per ventura no en tenim, d’insults, en català? I tant si en tenim!

Avui us presentaré un reguitzell d’insults –la majoria, suaus–, per enriquir una mica el vocabulari. He hagut de parar l’orella al record i també demanar ajut al benvolgut capità Haddock. Heus ací, doncs, una llista de cent trenta insults, per odre alfabètic rigorós:

Aixafaguitarres, animal, arreplegat, ase, babau, bajoc, bala perduda, baladrer, baliga-balaga, bandarra, barjaula, bavós, beneit del cabàs, bleda assolellada, bordegàs, borinot, bufacanyes, cabra boja, cafre, cagabandúrries, cagacalces, cagat, calçasses, cap de pardals, cap de trons, capsigrany, carallot, carnús, cràpula, cul d’olla, curt de gambals, desgraciat, destraler, desvergonyit, dròpol, embolicatroques, empellofat, encantat, escalfabraguetes, escanyolit, esgarriacries, esparracat, estaquirot, fastigós, fava, figaflor, figa-seca, fleuma, galifardeu, gallina, gamarús, ganàpia, gandul, gata maula, gentussa, indesitjable, inútil, llagasta, llardós, llepaculs, llepafils, llunàtic, malagradós, malànima, malforjat, malgirbat, malparit, malxinat, manefla, mastegatatxes, merda seca, mico filós, milhomes, miserable, mocós, morros de cony, mort de gana, mussol, nap-buf, nas de mocs, ninot, nyeu-nyeu, nyicris, pallasso, pallús, papamosques, paparra, passerell, pebràs, pelleringa, pendó, penques, perepunyetes, pixafreda, pixa-rellisca, ploramiques, pocapena, podrit, poruc, potiner, pudent, púrria, rampoina, rata, renegat, rondinaire, ruc, saltamarges, saltimbanqui, sangonera, setciències, soca, sòmines, talòs, tanoca, tap de bassa, taral·lirot, tocat de l’ala, tocat del bolet, toix, torracollons, tòtil, trinxeraire, tros de quòniam, xalat, xaruc, xerrameca, ximple, xitxarel·lo, zero a l’esquerra.

Ja ho sabeu: quan hàgiu de dir el nom del porc, digueu-lo en català!

_______________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Una victòria de cal Déu

2

can Déu-2

Tot té un origen. En la llengua, els orígens no són sempre evidents i quan no ho són la feina dels recercadors és essencial: cal trobar pistes per a explicar-nos on neixen els mots i per quins camins arriben. Si parlem de cercar orígens de paraules de seguida ens ve al cap Joan Coromines, el nostre gran etimòleg. També hi ha un home que es va ocupar dels orígens d’algunes frases fetes o expressions. Aquest home, en Joan Amades, de fet, no era lingüista, sinó folclorista. Hi ha qui diu que el senyor Amades, quan no ho sabia s’ho inventava. Però voleu que us digui una cosa? A mi m’és igual: si s’ho va inventar ho va fer magistralment. Al capdavall –permeteu-me un joc frívol– de recercador a recreador hi ha ben poca distància. Escoltem el mestre Amades…

A la taula d’en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Ja sabeu quan es fa servir, oi, aquest refrany? Que encara dieu allò de Quien va a Sevilla pierde su silla? Home, doncs ja és hora que us normalitzeu una mica, a veure si us confondran amb un diguioiga… I d’on prové aquest refrany? Doncs es veu que ve dels costums dels bernats, és a dir, els monjos cistercencs, que es posaven a taula a una hora fixa. I el qui no hi era no menjava, ras i curt. De passada, sabeu per què es diuen bernats els monjos cistercencs? Doncs perquè el reformador de l’orde va ésser sant Bernat de Claravall.

Alt com un sant Pau. És una comparació d’origen molt curiós, perquè resulta que l’apòstol sant Pau, segons la tradició, era molt petit, lleig i desnerit. I doncs, com lliga, això? Ve’t ací que fa molts anys, potser abans del segle XV, a les festes públiques de Barcelona, s’hi exhibien tots els gremis de la ciutat. El gremi dels espasers tenia per patró sant Pau, i com que volien lluir una espasa ben llarga i pesant havien de menester un portador que fos ben alt i fornit i que –si podia ésser– fes molt patxoca. El sant Pau d’aquestes processons no era, doncs, com el veritable, sinó que es destacava per l’alçada i la fortitud. I cal reparar en un detall: no diem alt com sant Pau, sinó alt com un sant Pau, perquè, com que l’espectacle durava una estona i l’espasa pesava tant, de sants Paus se’n veien uns quants a cada desfilada. Tots eren alts com un sant Pau, això sí.

Peix al cove. Ah, quina expressió! Quanta llevada que ha arribat a fer, gràcies al president Pujol. Temps era temps, hi havia una modalitat de pesca en què el pescador se servia d’una mena de cove i esperava que hi entressin els peixos bo i sols. Que hi entressin? Com? Doncs d’una manera molt fàcil. El pescador es posava el cove entre les cames i, així com podia, començava a caminar riu amunt. Si en aquell indret hi havia abundor de peixos –que nedaven cap avall, és clar–, el cove s’omplia en un tres i no res i amb tota seguretat. Facilitat i seguretat, aquestes són les dues característiques de peix al cove. Hi ha una variant d’aquest sistema de pesca, que també ha deixat una frase: Granota, fica’t al cove. I més endavant s’hi va afegir, per completar la cantarella, Gripau, fica’t al cau.

Poca-solta. No hi ha gaire gent que sàpiga que quan diem que algú és un poca-solta parlem de fils i madeixes. Si un fil té solta vol dir que és suau, flexible, que es deixa plegar o cabdellar bé. Per als filadors és molt important, aquesta característica, perquè la poca solta fa que el fil s’encalli, s’entortolligui o es trenqui. Tot això que es diu d’un fil es pot dir també de la intel·ligència humana, oi? Ara, la frase dels filadors era més llarga, i de segur que també us sona: No tenir solta ni volta ni centener. Quan un fil no té volta no és pas apte per a fer-ne madeixes, perquè no pot voltar, no es pot doblegar ni cabdellar. I el centener? És la lligada que es fa al final de la troca, on es nua el cap perquè no s’embulli. Si un pensament no té ni solta ni volta ni centener vol dir que és mancat de totes les condicions per a poder-lo aprofitar.

De cal Déu. És una expressió viva i genuïna, que vol dir ‘molt gran’, ‘desmesurat’. Sobre l’origen d’aquest modisme, hi ha tres teories. La primera diu que és una variant de de Déu. Ben segur que tots heu sentit frases com ara ‘Tenia una alçada de Déu’; amb aquest mateix sentit, també hi ha les variants de Déu lo Pare o de tots els déus. Segons la segona teoria, de cal Déu prové concretament de la fàbrica de licors Déu i Mata, de les Corts de Sarrià. Diuen que l’expressió ‘se’n va armar una de Cal Déu’ té origen en l’enrenou que hi havia pels carrerons de les Corts quan venien els carros a carregar bótes de licor que duien al port de Barcelona. I, finalment, Joan Amades elabora una tercera teoria relacionada amb aquesta: ens explica que a cal Déu feien un aiguardent exquisit, i d’ací ve la intensitat de l’expressió. Amades –ves quin un– va trobar un romanç vuitcentista per a demostrar la seva tesi:

Uns cafetins hi veureu
que podem dir ambulants,
que si són petits són grans
perquè amb poc calé beureu.

Si voleu llet, llet tindreu,
munyida i per munyir;
molt bon te per fer pair
i aiguardent que és de cal Déu.

PS: Sigui com vulgui, la victòria ha estat de cal Déu. Deixeu-los que diguin missa. I que ens vagin al darrere amb un flabiol sonant.

                                                               

Podeu veure també ‘Sabeu quan fou l’any de la picor?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Que no se’ns trenqui la llengua, David Fernàndez

1

Anaven lents CUP

Benvolgut David:

No sé què has tingut a veure amb el vídeo ‘Anaven lents perquè anaven lluny’. Tothom sap que no ets actor, però et vull felicitar –a tu i tots els qui hi sortiu– per la idea.

Tanmateix, no puc donar-te l’enhorabona per la manera com hi tracteu la llengua catalana. Si fa pocs dies ens exclamàvem de la quantitat de les errades lingüístiques d’un full de propaganda de Catalunya Sí que es Pot, avui he de dir, i em dol, que sembla que hi vulgueu competir.

Ja de bon començament, en el diàleg entre tu i en Quim Arrufat, hi ha una bestiesa de les grosses, de les que no haurien de passar el nivell elemental. Sou tots dos al costat d’una furgoneta avariada i en Quim et diu:
—Què li passa?

I tu li respons:
—Que alguna cosa s’ha trencat.

Però tu no vols pas dir que s’hagi trencat res. De fet, no has ni obert el capó i no ho pots saber. Només pots saber que el cotxe no va, no rutlla, no funciona. És a dir, que alguna cosa del cotxe s’ha espatllat.

És clar que ‘trencat’ té més força que ‘espatllat’ per al joc de paraules que cerqueu, però això no justifica que facis servir un verb que no toca. Perquè ‘trencat’, amb aquest ús, és un castellanisme flagrant. La culpa és del castellà romper. Quan en castellà rompen, nosaltres trenquem, o espatllem, o estripem, o esquincem, o malmetem, o fem malbé… segons què vulguem dir!

(Dos incisos. Primer. Avui, al Telenotícies de TV3, sense miraments, han dit que havíeu fet un espot «amb una furgoneta trencada»: que bèsties! Segon. Fa una vintena d’anys, quan treballava al departament comercial de Televisió de Catalunya, em va arribar el text d’un anunci d’una cadena de joieries. L’eslògan, en espanyol, deia ‘Todo el mundo estará pendiente de ti’. Mentre se sentia aquesta frase a la imatge es veia una arracada. És evident que en català el joc ‘pendent-arracada’ no funciona i en espanyol, el joc polisèmic del mot ‘pendiente’ és excel·lent. Doncs a aquest trencat del vostre vídeo li passa exactament igual.)

Després d’aquesta escena inicial, rebem fiblades de tota mena: sintàctiques, lèxiques, ortogràfiques (en el text sobreimprès) i, sobretot, fonètiques. Afegim-hi encara els ‘vale’, ‘joder’, etc., que deuen fer molta gràcia, però que són clatellots immerescuts a aquesta nostra pobra, bruta i dissortada llengua.

Tinc tota la llista d’errades –una vintena llarga!– desadeta al meu ordinador. Te la faré arribar quan vulguis, allà on em diguis. Però amb això no resoldrem el problema. Això serà un pedaç i prou.

Això ho hem d’encarar bé. Escolta’m, David, et faig un tracte que no podràs refusar: et faré classes de franc. Com que visc a Callús i tu em sembla que no, haurem de trobar la manera de comunicar-nos (l’Skype ens hi ajudarà, de segur; per això no cal patir). Tampoc no et faré desplaçar, perquè sé que no tens carnet.

A veure si ens espolsem aquestes caces que han de ser cases i aquestes coces que han de ser coses. I a les escoceses no els sobrarà cap essa. I t’asseguro que quan parlis de les lleis i de la llengua faràs servir el paladar com Déu mana.

Confio molt en vosaltres, David. La feina que vau fer durant la legislatura passada va ser magnífica. I el teu paper en concret, extraordinari. Et dic de debò que no us he votat mai, però que aquesta vegada m’ho rumiaré. Naturalment, això del vídeo no em farà decantar per vosaltres o pels altres. És clar que no. Però sí que et vull demanar un favor: preneu-vos la llengua seriosament, si us plau.

Una abraçada,

Jordi Badia i Pujol
jbadia16@xtec.cat
@jbadia16

La imatge que em va colpir

0

Meridiana

Del 9-N al 27-S, del parc Güell a la Meridiana, amb en Celdoni al pensament

La imatge que més em va impressionar és la dels balcons de la Meridiana plens d’estelades. Ja ho veus, Iglesias: els fills i néts d’extremenys i d’andalusos saben què han de fer, com ho sabria en Paco Candel si encara fos viu. El problema no és que tu no hagis entès res. El problema és que els qui t’haurien d’assessorar, hereus d’aquell PSUC del «Som un sol poble», s’hagin enlluernat en la teva vèrbola tan suada i tronada i no t’hagin dit que això no es diu, que això no es fa, que això no és. Ja us ho trobareu tots plegats.

Ahir vaig anar a la Meridiana encara amb el record de l’olor neta de pluja de la veu d’en Celdoni Fonoll, que va tenir la gentilesa de trametre’m els seus Haikús del Parc Güell i altres versos (Cossetània, 2015). És un llibre captivador, que de cap a cap traspua natura, amor a la natura (amor a la terra, fet i fet). En aquest llibre tot s’aprofita, com diria en Calders. Començant pel pròleg del gran poeta Carles Duarte, que arrenca així:

«Llegir Celdoni Fonoll és retrobar l’alè fresc i lluminós d’una llengua vital que ens configura com a comunitat humana en què ens reconeixem i que s’hi expressa amb tota la seva capacitat de transmetre coneixement, d’evocar emocions, de desvetllar sensacions essencials.»

Continuant pels haikús, nascuts de les seves passejades i corregudes quotidianes pel parc, com ara aquest «Febrer gelat»:

«Quan febrer emigra
amb xurriaques fredes,
ens fueteja.»

Prosseguint en els altres versos, com aquesta «Cassolada 9-N»

«Repic d’atuells,
sorollada insigne,
contra els males pells
de l’Espanya indigna.»

O bé aquell «27-S», al final de l’apartat:

«Cap vot en fals!
Cap vot en fals,
bona gent de la Terra!
Cap vot en fals!»

I acabant, és clar, amb aquell epíleg, que ens hauria de fer obrir els ulls i les orelles:

«En català polit
escric sempre els meus versos.
En català polit.
 
El que parlava el pare
i l’avi i tots els seus,
i cantava la mare
amb claríssima veu.
[…]
Malgrat que allò que impera
en places i carrers,
i en aules i teatres
de la bruta Lavínia,
i allò que promocionen
més d’una i més de tres
televisions i ràdios
que, en lloc de llum, fum donen,
és espanyol d’Espanya
i català podrit.»

Gràcies, Celdoni.

‘Registrar’ i ‘escorcollar’: un cas de servilisme lingüístic

0

Escorcoll

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (5)

M’he indignat aquests dies mirant la televisió, escoltant la ràdio i llegint diaris que feien servir ‘registre’ i ‘registrar’ a l’hora d’informar dels escorcolls de les seus de CDC i ajuntaments. És un cas de servilisme lingüístic fomentat pels mitjans de comunicació de més difusió. Vegem-ne uns quants exemples, de procedència diversa: «La Guàrdia Civil registra la seu de CatDem, fundació vinculada a Convergència»; «Comença el registre a la seu de CDC, cinc hores després que hi arribés la Guàrdia Civil»; «Els responsables de CDC asseguren que estan tranquils davant del registre de la seu»; «Última hora dels registres a CDC i CatDem»…

Quina necessitat hi ha d’un calc com aquest? Per ventura la gent no entén ‘escorcollar’ i ‘escorcoll’? És massa diferent de l’espanyol, oi? És clar, i amb una societat tan ignorant com la nostra, si les parauletes que fem servir no són ben semblants a les de la llengua important, la gent s’hi perd. I ja se sap que, en la comunicació, això és catastròfic. És així com convertim ‘escorcoll’ en un arcaisme. El pas següent serà demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que admeti el significat espanyol de ‘registrar’. Amb quina excusa? Que la gent ho diu així. És clar, la gent ho diu així perquè no fan per manera que ho digui altrament.

La semblança amb l’espanyol, el pànic d’allunyar-se de la mare que ens dóna seguretat, passa per damunt de tot. Fins i tot per damunt de noses tan importants com l’ambigüitat. És ambigu ‘registre’ amb el significat de ‘escorcoll’? I tant. Per una raó molt òbvia: perquè ‘registrar’ ja vol dir una altra cosa, i quan un mot ja té un significat, si li’n donem un altre ens podem embolicar.

I això m’ha passat avui. Després de tants dies de perforar-nos els timpans amb ‘registres’ a les seus i ajuntaments de CDC, aquest matí he tingut un dubte. Un diari deia això: «Hongria té l’obligació de registrar totes les persones que volen entrar al país.» I he pensat: els registren o els escorcollen? (Per als tanoques, ho diré d’una manera més entenedora: els registren o els registren?)

«És clar –poden dir els defensors del calc–, però els espanyols bé se’n surten, bé s’ho enginyen per diferenciar aquests dos conceptes, per construir les frases de manera que se sàpiga de què parlen.»

Jo els respondré d’una manera molt simple: si fóssim partidaris de la independència lingüística, si no tinguéssim sempre l’espanyol entaforat al cervell, sabríem que cap idioma del nostre entorn no confon aquestes dos significats. Ni el francès (‘enregistrer’ – ‘fouiller’), ni el portuguès (‘registar’ – ‘revistar’), ni l’italià (‘registrare’ – ‘perquisìre’), ni l’anglès (‘register’ – ‘rake’)…

I després pontificarem i donarem lliçons de genuïnitat lingüística.

Aquest cas tan lamentable, aquesta condescendència amb el pobrissó lector que no pot arribar a capir paraules gaire diferents de les de la llengua forastera que a tots ens agermana, m’ha fet pensar en un fragment de El bilingüisme mata, de Pau Vidal. El copio ací i de seguida hi veureu el paral·lelisme. És a la pàgina 123, quan parla del català del carrer:

«L’obsessió perquè l’estàndard reculli la manera de parlar de “la gent del carrer” és més intensa com més profund és el desconeixement sobre el tema. Més enllà de l’encertat estirabot (que ja no sé qui va encunyar) de preguntar-li a l’interfecte “De quin carrer?”, aquesta pretensió no delata sinó la perversió moral dels temps post-LOGSE.»

I ara ve la part més inspirada d’en Vidal:

«Com que jo sóc tan curt de gambals que no sóc capaç d’aprendre a dir “tant se val”, doncs que la normativa accepti “dóna igual”. I si el del costat encara és més babau que jo i “un refredat de collons” li sembla tan sofisticat que s’estima més dir “trancasso”, doncs au, trancasso al diccionari.»

__________________________________________

Vegeu també:
Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)
Que no hi ha conflicte lingüístic? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 4)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Pit i fora!

1
Publicat el 28 d'agost de 2015

PiticollonsEl català té una colla de mots i expressions adients per a les dates que vénen. N’hi ha que els fem servir amb naturalitat, n’hi ha que els hem sentits, però no els emprem i n’hi ha que no sonen gaire o gens. Avui mirarem de treure la pols d’aquesta part del nostre cabal lèxic.

«El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa.»

Fer un vaitot, per exemple, és una expressió molt gràfica; no s’entén que els mitjans no la facin servir més. Prové de «va-hi tot», és a dir, «hi va tot», l’exclamació del qui s’ho juga tot a una carta. El qui fa un vaitot posa tots els recursos i tot l’esforç en un objectiu o una empresa. Això que farem aquest setembre no serà pas simplement un desafiament: farem un vaitot, ho arriscarem tot.

Tenim locucions semblants, la majoria nascudes dels jocs de cartes: jugar-se el tot pel tot, jugar-s’ho tot a una carta, jugar fort, posar tota la carn a la graella (que a mi sempre m’ha semblat que feia pudor de socarrim). I, encara parlant del risc que implica el nostre gest, hi podem afegir jugar-s’hi la pell, jugar-s’hi el cap, jugar-s’hi la camisa

«Pit i fora!, Amunt i crits!, Endavant les atxes!… El català té una munió d’expressions d’encoratjament, incloent-li la més vulgar: Pit i collons!»

Però si volem fer un vaitot hem de menester coratge. En un poble com el nostre, que ha hagut d’alçar-se tantes vegades, han florit ací i allà les fórmules d’encoratjament, com ara Pit i fora!. De fet, pit és sinònim de valentia i coratge, i per això forma part d’algunes altres interjeccions, com veureu. Hi ha més expressions sinònimes: Amunt i crits! (o Crits i amunt!), Endavant les atxes!, Som-hi!. I també en tenim una versió vulgar, molt coneguda: Pit i collons!

A més de les interjeccions, per a encoratjar podem recórrer a una munió de verbs i locucions verbals. En voleu exemples?: agafar pit, alçar la cresta, agafar ales… N’hi ha algunes que han caigut en desús, però que es podrien ben recuperar. Per exemple, lligar-se bé les espardenyes o cordar-se les calces. Són ben gràfiques, no trobeu? Ens cordem bé les calces i ens lliguem bé les espardenyes abans d’agafar embranzida. És clar que avui dia de les calces en diem pantalons i les espardenyes només les fem servir a les caramelles, a l’esbart, a les sardanes i a més manifestacions de la cultura popular, que també han d’agafar ales…

Molt sovint per a animar algú diem Ànim! (o Ànims!), una expressió que n’ha arraconada una de ben genuïna: Coratge!

Potser també és el moment de recordar que el crit de guerra dels almogàvers abans de començar qualsevol atac era Desperta, ferro!, amb què feien referència al metall de les armes. Així ho explica al segle XIV el cronista Ramon Muntaner: «E com cascuna de les hosts se vaeren, los almugàvers del comte Galceran e de don Blasco cridaren:—Desperta ferres!—e tots a colp van ferir dels ferres de les llances e dels darts…»

«Afegir falta gent! al final d’una frase és un recurs que hem de tenir present, ara més que mai: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!»

Les expressions de coratge de la nostra llengua són molt nombroses i variades. No ens les acabaríem mai. Voldríem recordar-ne una de molt singular: falta gent! L’afegim al final d’una frase per indicar el lloc on volem anar, o, més ben dit, on creiem que cal anar. Amb aquest recurs acabarem l’article d’avui: L’11 de setembre, a la Meridiana falta gent! I el 27, a votar falta gent!

_____________________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Sí que es pot respectar més el català

16
Publicat el 20 d'agost de 2015

síqueespot

L’univers del «sí que es pot» va construint un llenguatge propi. És un codi lemàtic, nascut dels lemes, dels crits, de les manifestacions… Per això «els i les» membres d’aquest corrent ideològic no fan acció social ni ajut social, sinó que fan rescat ciutadà o rescaten persones. Tampoc no volen suprimir ni eradicar la privatització, ni cap de les males pràctiques dels capitalistes, sinó que tot ho volen revertir. En l’univers del «sí que es pot» tot és transversal i inclusiu

En fi, és un codi propi de gent potser més avesada a frases cridaneres que no a discursos ben articulats. Per això no ens hauria d’estranyar que la batllessa de Barcelona expel·leixi frases tortuoses com ara aquesta:

«Demanaria als partits de l’oposició que no facin declaracions irresponsables, sobre situacions sensibles, que afecten fenòmens vulnerables, que no haurien de ser objecte de declaracions partidistes i oportunistes.»

En fi, ja veurem si té gaire futur, aquest nou llenguatge. De moment, això sí, constatem que la relació d’aquest nou codi amb la llengua catalana és més aviat… torturada.

Per començar, això de sí que es pot és una traducció maldestra, precipitada, d’urgència, del sí se puede, original i castís. En català genuí, el verb poder va seguit d’un altre verb, i encara més en l’ús pronominal i impersonal: «Es pot anar més de pressa», «Es pot fer bé o malament», «Això no es pot acceptar de cap manera»… Però dir es pot i prou grinyola.

Per fer-se una idea clara de la poca pràctica que tenen els del «sí que es pot» a escriure en català, només cal veure la llista de faltes greus del quadre amb què pretenen comparar-se amb la candidatura rival. Aquest breu text, que teniu corregit a l’encapçalament, no passaria un examen de quart d’ESO. Per a entendre bé la magnitud de la tragèdia, ací teniu la traducció d’aquestes frases a l’espanyol:

EL CABEZA DE LISTA ÉS EL PRESIDENCIABLE
¿EL PRESIDENCIABLE ÉS EL QUARTO DE LA LISTA?
PLENA SOBERANÍA DEL PUEBLO CATALÁN DALANTE DE NINGÚN OTRO MARCO
REGALAN LA SOBERANÍA A LAS GRANDES INDÚSTRIAS CON LA APROVACIÓN DEL TTIP
PROGRAMA SOCIAL INEXISTENTE CON VISTA DE UNA SOLA META
REVERTIR LA PRIVATIZACIÓN DIRECTA O ENCUBIERTA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS