Formes innecessàries que perjudiquen la unitat de la llengua

La fotografia que encapçala aquest article (gentilesa d’en Jem Cabanes) és feta a Moià. A Moià, com a Callús, com a gran part de les comarques del català central, la gent demana l’hora així: «Quinoré?». Però és la primera vegada que ho veig escrit. La gent ho diu així, però escrit fa riure, no em digueu que no.

Bé, per començar m’agradaria parlar-vos de la forma sisplau, divulgada de fa uns quants anys per molts mitjans de comunicació barcelonins. De fet, ja fa més de vint-i-cinc anys que circula. La primera vegada que la vaig veure escrita fou en una oficina de «La Caixa», i després vaig veure que, efectivament, al llibre d’estil d’aquesta entitat (del 1991, dirigit per Joan Solà), hi deia:

«si us plau: S’usa amb tractament de “vós” o amb la segona persona del plural, “vosaltres”. ‘Si us plau, feu una sola cua. Recolliu la vostra targeta, si us plau’. Amb tractament de “tu” o de “vostè” i amb valor adverbial s’usa “sisplau” (en cap cas “si et plau” o “si li plau”)…»

Amén.

El cas és que la forma sisplau ha estat qüestionada i cap dels dos grans diccionaris (ni el DIEC ni el de l’Enciclopèdia) no la recullen. Malgrat tot, com dèiem, els mitjans barcelonins l’han imposada en tots els casos, sense diferenciar el «vós» del «tu». Com que això requeria justificació, els sisplauistes han hagut d’exhibir algun argument.

El primer és que «si us plau» es fa servir per a adreçar-se a totes les persones, no tan sols a una segona persona del plural; és a dir, que podem dir «Vine, si us plau», però que no diem «Vine, si et plau». És una raó feble, sens dubte. Només cal rumiar una mica per a veure que això també ens passa, per exemple, amb «Déu vos guard», i no se’ns acut pas de canviar-ne la grafia. Dit d’una altra manera: la gramaticalització de l’expressió «Si us plau» no justifica que n’aglutinem els components. Però encara més: per què hem de prohibir «si et plau» o «si li plau» (que recull un diccionari tan prestigiós com el de l’Enciclopèdia, segurament el més consultat)? Tancar portes a la llengua és minvar-ne la flexibilitat, és encarcarar-la.

«Per mica d’importància que donem a la unitat i la cohesió de la llengua, hem d’afavorir formes en què se sentin reconeguts tots els parlants»

La segona raó adduïda és que la pronúncia popular és «sisplau». I això tampoc no és ben cert. No fa pas tants anys, a les Illes Balears es deia «si vos plau», per més que ara s’hi hagi escampat molt i molt «per favor», i no cal que diguem per què. (Si voleu saber-ne més, mireu aquest article del professor Gabriel Bibiloni.) Per tant, per mica d’importància que donem a la unitat i la cohesió de la llengua, hem d’afavorir una forma en què se sentin reconeguts tots els parlants. Per què hem de privar a un valencià o a un mallorquí de dir –o de llegir, si més no– «Veniu, si us plau»? Si volem contrarestar el «per favor» no podem escampar una forma que només reflecteixi el parlar del Principat. Imposar la forma sisplau a tot el domini és com si volguéssim imposar-hi pro (en compte de però), safreig, tronja, Tresa, escarbat… i nar-hi nant.

Però encara hi ha més raons. Molts parlants principatins tenen al cap que, tot i pronunciar sisplau, diuen «si us plau». M’explicaré. No heu sentit mai aquell diàleg en què l’un diu «Passa’m això, si us plau», i l’altre respon, per fer una gràcia, «I si no em plau?» Si escrivim sisplau aquest joc, per exemple, no té sentit.

El cas és que d’ençà que es va començar a escampar la moda del sisplau, ho he vist escrit, almenys, de quatre maneres: si us plau, sisplau, siusplau i si-us-plau. Creieu que n’hi havia cap necessitat, de confondre la gent d’aquesta manera?

Deixem-ho clar per a tothom: sisplau no és normatiu. Ara com ara, no és acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans.

N’és un cas semblant esclar, en compte de és clar. Bé, no ben bé «un cas semblant»: és un cas pitjor. Perquè veig que els (mitjans) que fan servir esclar van tan enllà que perden de vista la sintaxi i tot.

Si comparem sisplau i esclar ho entendrem. Els practicants de la forma aglutinada escriuen: «Vés-hi, sisplau», però no escriurien mai «Ho heu de fer així, tant sisplau com si no us plau». En aquest segon cas, com que ja no es tracta d’una locució sinó d’una oració condicional amb tots els ets i uts, dirien: «Ho heu de fer així, tant si us plau com si no us plau.»

Doncs els defensors d’esclar escriuen aquesta forma enganxada arreu. No tan sols quan equival a un adverbi (sinònim de naturalment), sinó també quan és un verb seguit d’un adjectiu amb la funció d’atribut. No diuen únicament «Tot anirà bé, esclar», sinó també «Esclar que sí». I resulta que, escrit així, ens és prohibit de fer-hi matisos. Per exemple, si volem reforçar-ho amb un «ben» («És ben clar que sí»), com ho fem? O bé, com abans, si volem respondre-hi: «És clar que sí? Doncs potser no és tan clar», és impossible en cas que fem servir esclar.

Mireu el trasbals sintàctic que implica aquest canvi: fins ara, als instituts ensenyaven que «És clar que vindrem» era una oració composta en què el subjecte era «que vindrem», el verb principal era «és» i «clar» era l’atribut. D’ara endavant valdrà més que els professors passin de llarg aquestes oracions…

«Voler justificar que s’han de fer servir “esclar” o “és clar” segons el context i la intenció obliga a recórrer a arguments poc consistents.»

Els defensors de la innovació ens volen fer creure que hi ha una necessitat de diferenciar esclar de és clar, però això és fal·laç, perquè a la pràctica no es fa pas, aquesta diferència. Vegeu, si no, aquesta carta de queixa d’un lector d’un diari català. És que voler justificar que s’han de fer servir esclar i és clar segons el context i la intenció obliga a recórrer a arguments poc consistents, com va demostrar el professor Jaume Corbera en aquest article.

Tot plegat és un intent, diuen, de reflectir la parla del català central (sempre mirant-nos el melic del català central, com si la resta del domini –del país– no hi fos). Però vejam, per simplificar-ho: els francesos escriuen «Au revoir» i pronuncien «Orvuar»; els anglesos escriuen «temperature» i diuen «tèmpritxa». Els centrocatalans no podem escriure «si us plau» i dir «sisplau»?

Bé, i ja veurem si continua, aquesta llista. De casos en què la «parla real» dels centrocatalans es distancia de la grafia, en tenim qui-sap-los. Quatre exemples caçats al vol aquest matí:

—«Si vols venir, vine. Muda’t, perxò.»

—«Sempre el veus voltant perquí i perllà.»

—«Ahir vaig nar al gimnàs i estic ben baldada.»

—«Hi via més gent que no em pensava.»

«Quan parles amb els promotors d’aquests invents fan sortir sempre la idea d’innovar i, sobretot, l’afany de “transgredir normes”. Disculpeu-me: a mi tot això em sembla poc seriós»

Al primer llibre d’estil de Televisió de Catalunya (1995) i als Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de TVC (1997) es presenta esclar com una «forma col·loquial». El pas al registre formal ha estat una altra imposició. I aquesta manera d’informalitzar la llengua formal no és una degradació, fet i fet?

Quan parles amb els promotors d’aquests invents fan sortir sempre la idea d’innovar i, sobretot, l’afany de «transgredir normes». Disculpeu-me: a mi tot això em sembla poc seriós, pueril i un bon punt perillós. Si volem transgredir, fem-ho a casa i mirem de no prendre mal, però no hauríem de toquejar unilateralment un bé comú, tan important i tan fràgil com la llengua de tots.

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Si viviu al Principat i teniu una certa edat, deveu recordar que, abans, menys no ho deia ningú: la gent deia menos. A les Illes Balears deien i diuen manco i al País Valencià, sobretot al sud, sempre han dit menys. Amb l’escola i els mitjans de comunicació en català, al Principat es va recuperar menys, que es va difondre pertot.

Però ara se sent massa. No vull pas dir que s’hagi de tornar al menos, sinó una altra cosa: que no hem de dir menys sempre que en espanyol diuen menos. És a dir, que n’abusem, per influència del castellà. Aquest abús, de fet, demostra clarament com una llengua en pot desfigurar una altra, perquè ben sovint allà on s’entafora el menys s’altera la frase tradicional.

I què hauríem de dir, en compte de menys? Doncs allò que sempre havíem dit: principalment,  no tan(t) o bé més poc. En voleu exemples?

—Per què les dones cobren menys que els homes?: Per què les dones no cobren tant com els homes?

—Al vespre, hi haurà menys ruixats que al matí: Al vespre, no hi haurà tants ruixats com al matí (o, amb un matís: Al vespre hi haurà ruixats, però no pas tants com al matí).

—Beveu menys (ordre): No begueu tant.

—Beveu menys que abans (afirmació): No beveu tant com abans (o bé Beveu més poc que no abans).

—Els aliments menys saludables: Els aliments més poc saludables.

—Ara hi ha menys feina que anys enrere: Ara hi ha més poca feina que no pas anys enrere (o Ara no hi ha tanta feina com anys enrere).

—Cada dia dormo menys: Cada dia dormo més poc.

De vegades, l’alteració causada per l’abús de menys acaba modificant l’estructura de la frase. Mireu, si no:

—Som una societat menys civilitzada del que ens pensem: No som una societat tan civilitzada com ens pensem.

—Menys parlar i més treballar: No parleu tant i treballeu més.

—És bo, però ho és menys que ell: És bo, però no ho és pas tant com ell.

L’ús de menys també ha esbandit tot de recursos, expressions o construccions genuïns:

—Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot menys alguna institució: Fa anys que el país s’ha capgirat. Tot? No, tot tret d’alguna institució (o llevat d’alguna institució o fora d’alguna institució…).

—Fa menys d’un any que van publicar aquell reportatge: No fa ni un any que van publicar aquell reportatge.

—Al Nord d’Irlanda, la participació va ser de menys del 40%: Al Nord d’Irlanda, la participació no va arribar al 40%.

—Quants dies falten? Menys de trenta: Quants dies falten? No arriba a trenta.

—En aquest local, hi caben menys de dos-cents assistents: En aquest local, hi caben encara no dos-cents assistents (o dos-cents assistents encara no, o no hi caben ni dos-cents assistents).

Un cas dramàtic és el de les hores. Per una banda, hi ha la mania (copiada del castellà) de dir menys cinc. Per exemple:

—Són les dues menys cinc: Falten cinc minuts per a les dues (o En falten cinc per a les dues).

Per una altra banda, al Principat el menys fa trontollar el sistema tradicional de dir les hores. Per exemple:

—Són les dotze menys set: Són tres quarts i mig de dotze.

Si hi afegim que alguns quan han de dir dos quarts diuen simplement la mitja, ja tenim el combinat perfecte:

—Vaig arribar a la mitja menys cinc: Vaig arribar cinc minuts abans de dos quarts.

I encara hauríem de parlar d’expressions foranes, com ara menys mal (encara sort, encara bo), ni molt menys (ni de bon tros), anar a menys (amb el sentit de minvar), no és menys cert (és ben cert)…; o bé algunes altres que són acceptades, però que tenen corresponents més genuïnes, com ara més o menys (si fa no fa). Però avui ja us he atabalat prou.

Deixeu-me explicar, finalment, que per cap d’any vaig llegir aquesta frase d’un filòleg: «Espero que el 2016 tinguem un català menys encarcarat.» I vaig pensar que hi havia gent que hauria de rumiar més bé les coses abans d’escriure-les…

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa poques setmanes, na Maria-Pilar Perea i en Germà Colón em van deixar entrar a casa seva per a parlar d’una nova tècnica filològica: l’Estratigrafia Dialectal. En una hora llarga, hi va haver temps de parlar d’això i de més coses, i també de comprovar que en Germà es manté actiu i lúcid i que na Maria-Pilar impulsa un munt de projectes, sobretot encarats a divulgar la recerca de dos savis: mossèn Antoni M. Alcover i Germà Colón mateix. En sentirem parlar, sens dubte.

De l’Estratigrafia Dialectal, en vaig fer un article que VilaWeb va tenir l’amabilitat de publicar dilluns, i que reprodueixo tot seguit. He pogut comprovar amb alegria que s’hi van inspirar tres mitjans digitals per publicar-ne de semblants: aquest de les Illes Balears, aquest del País Valencià i aquest altre del Principat. I me’n vaig sentir molt pagat. La feina d’aquests savis s’ha d’escampar als quatre vents. M’hi ajudareu?

 _____________________

Una web explica com han evolucionat les paraules a cada dialecte

Els professors Maria-Pilar Perea i Germà Colón són els autors de l’Estratigrafia Dialectal, una eina d’internet que pot revolucionar la recerca etimològica i que no té parió en tota la lingüística internacional.

Hi ha qui es pensa, per exemple, que arena és un castellanisme i considera que el mot genuí és sorra. Doncs Colón i Perea ens mostren i ens demostren que això és a l’inrevés. Passa una cosa semblant amb els sinònims anyell, corder, xai i be: amb l’Estratigrafia Dialectal, podem entendre d’una manera visual que durant molts segles als Països Catalans només es coneixien els dos primers termes (anyell icorder) –distribuïts geogràficament– i que xai i be són relativament recents. I, encara, ens serveix per a qüestionar teories rígides com ara la divisió entre català oriental i català occidental: el cas d’agranar –usat tant a Lleida, com a València com a Mallorca– i escombrar –restringit al català central– n’és una prova fefaent.

L’objectiu d’aquesta nova tècnica informàtica és cartografiar el lèxic català amb una visió espacial i temporal. De moment, l’obra conté seixanta conceptes (o unitats semàntiques). I cada un té les corresponents formes geosinònimes, és a dir, formes diverses per a un mateix significat, usades en dialectes diferents (per exemple,ca–gos).

Una experiència única en la lingüística internacional
Aquesta informació, que podríem trobar de manera parcial a qualsevol atles lingüístic, ací es potencia amb una nova dimensió: el temps. I justament l’encreuament de l’espai i el temps converteix aquesta innovació en una experiència única en la lingüística mundial.

L’usuari pot veure informació de cada unitat semàntica des del període més primerenc del català escrit fins als nostres dies, és a dir, pot observar la situació geogràfica de les paraules geosinònimes, la forma gràfica i la possible progressió semàntica que han experimentat amb el pas del temps fins a arribar a l’actualitat.

Què hi ha a cada registre?
Al costat de cada registre hi ha dues icones. La primera (dibuix d’una taula de banc de dades) ens duu a una fitxa en què es detalla l’evolució espàcio-temporal d’un significat. Hi podem veure de quina manera s’anomenava a l’edat mitjana un concepte determinat a cadascuna de les àrees geogràfiques del català i com aquestes denominacions han anat variant o s’han anat diversificant amb el pas del temps, fins als nostres dies. Si cliquem sobre anyell, per exemple, la fitxa ens informa que aquesta va ser la forma única durant el segle XIII. Però al segle XV apareix corder en documents del català nord-occidental i del valencià, àrees on conviu amb anyell fins als nostres dies. A partir del segle XX, a més, apareixen tambébe i xai, amb repartiments geogràfics diversos.

La segona icona (dibuix d’un mapa dels Països Catalans) porta l’usuari a una pàgina amb tres elements. A la dreta, una explicació detallada de tota la variació dialectal en el curs dels segles. Una gran part d’aquesta informació prové dels registres (o cèdules) elaborats per Germà Colón durant molts anys, complementada amb el buidatge documental que va fer ell mateix i Maria-Pilar Perea. Els altres dos elements són dinàmics i sincronitzats: a l’esquerra, un mapa del domini lingüístic on s’observen les diverses denominacions que ha anat rebent el significat en qüestió i, al mig, un eix cronològic amb un marcador en moviment que assenyala en quins segles es produeixen els canvis que, simultàniament, es van indicant al mapa. Les variacions del mapa apareixen en capes superposades o estrats (d’ací ve el nom d’estratigrafia).

Una idea brillant, afavorida per la simbiosi entre Colón i Perea
La professora Maria-Pilar Perea, esposa de Germà Colón i especialitzada en descripció lingüística, dialectologia i morfofonologia verbal, explica: ‘Un dels camps en què treballem, dins la dialectologia, és el dels mapes, la cartografia. Fa temps que veiem que en aquest àmbit s’ha de superar el paper. Avui dia, a internet, ja podem trobar-hi mapes dialectals, fins i tot mapes dinàmics, però sempre són sincrònics, és a dir, amb les dades del moment en què es fa l’enquesta. Tenint en compte que la dialectologia té una part històrica, vam pensar com podíem mostrar aquesta evolució cartogràficament, és a dir, com podíem representar la variació dialectal en mapes, no tan sols jugant amb l’espai, sinó també amb el temps.’

La tècnica emprada a l’Estratografia Dialectal es podria aplicar a més llengües, sempre que hi hagués prou informació. Però la realitat és que no hi ha atles dialectals d’èpoques passades. A tot estirar, en algunes llengües n’hi ha de final del segle XIX, però a la majoria no n’arriben fins al XX. L’atles del francès, per exemple, es comença a publicar el 1902′, diu Germà Colón.

És, doncs, un procediment molt costós, no pas tècnicament, sinó quant a recerca. ‘En el nostre cas –diu Perea–, la sort és que en Germà hagi fet tanta feina de buidatge documental durant tants anys: això ha fet possible de tenir representació de tots aquests mots. Aquesta feina és a les cèdules o registres que conserva en Germà, però també al seu cap: ell pot aportar perfectament les dades de memòria, i després simplement s’han de verificar.’

Una eina visual que fa caure mites
La combinació entre la informació exhaustiva i rigorosa i el mapa en moviment –sincronitzat amb l’eix cronològic– mostra d’una manera molt gràfica la progressió dels mots i l’aparició dels geosinònims. Perea i Colón posen en relleu que, molt sovint, el mot que ha acabat essent estàndard no és pas el més antic, sinó el que en un moment determinat es va començar a fer servir al català central. N’és un exemple la unitat semàntica de colgar-gitar-anar al llit. A l’inici (segle XIII, estrat inferior), la forma única era colgar. Al segle XIV, apareix la forma gitar al català occidental, però no s’hi imposa totalment a colgar fins al cap de cent anys. I no és fins entrat el segle XIX que la construcció anar al llit suplanta els dos mots genuïns al català central. Tanmateix, tot i tenir un àmbit geogràfic menor, anar al llit (o ficar-se al llit) és la solució que, d’alguna manera, afavoreixen els diccionaris normatius.

Per una altra banda, l’Estratigrafia ajuda a veure que les divisions dialectals no són tan rígides com sovint es presenten. ‘D’alguna manera –diu Perea–, la divisió estricta entre oriental i occidental es desmenteix: des del punt de vista lèxic, de vegades les Illes van unides amb el País Valencià.’ Ho podem veure perfectament en el cas d’agranar-escombrar (al mapa, agranar de color groc i escombrar de color blau).

Les explicacions exhaustives que s’adjunten als mapes ofereixen una informació molt valuosa, que aporta matisos i precisions que no trobaríem enlloc més. Quan mirem l’evolució d’agranar, per exemple, Germà Colón ens parla d’un element que explica molt bé en l’explanació del registre: ‘Cal remarcar que en tota l’àmplia zona d’agranar hom empra escombrar per a referir-se a la neteja del forn (escombrar el forn).’

Una altra de les revelacions que ens proporciona aquesta eina és la desmitificació de presumptes castellanismes. Es pot comprovar a sorra-arena. Sobre això, Maria-Pilar Perea explica que fins i tot algun lingüista li havia retret que arena  era un castellanisme, i que s’havia de dir sorra. Les recerques de Germà Colón ja fa temps que van demostrar que arena era el mot més antic i, doncs, més genuí, a banda d’ocupar molt més territori que no pas sorra. Amb aquesta nova eina, la desmitificació es fa absolutament visible: sorra (de color carabassa al mapa, en contrast amb el groc d’arena) no aparegué fins al segle XVI, i encara amb un significat diferent: ‘llast d’una embarcació’.

La lluita a favor de la diversitat
‘La gràcia –diu Maria-Pilar Perea– és que, en l’origen, molt sovint hi ha un sol mot per a tot el domini i més endavant es diversifica; creiem que això és més enriquidor que no pas a l’inrevés, com passa avui dia, per causa de l’estandardització, promoguda en gran part pels mitjans de comunicació i també per més factors.’ Aquests dos lingüistes, enamorats de la diversitat dialectal, creuen que tot plegat és una qüestió d’equilibri: ‘Avui la llengua es troba amb dues forces contraposades: el procés d’estandardització, que promou formes homogeneïtzadores, i la varietat lingüística, que manté formes múltiples, algunes de les quals són històriques i poden quedar arraconades. Convé trobar un equilibri. Per això és interessant de veure la presència d’aquestes formes en l’espai i també en el temps.’

Tanmateix, segons Perea, es va forjant una nova consciència sobre la diversitat i una eina com aquesta hi pot contribuir. ‘Els mitjans de comunicació, gràcies a estudis com aquest, poden prendre consciència que la varietat és riquesa, que els dialectes no han de ser cap molèstia, que no hi ha termes bons i termes dolents. I l’actitud de l’escola també ha de ser aquesta. Altrament, com que hi ha inseguretat lingüística, es transmetria una idea equivocada de la riquesa de la llengua.’

Les causes de l’evolució
Per què es produeixen els canvis? L’Estratigrafia Dialectal no n’explica les causes, sinó que simplement els descriu. Però això no vol dir que no es pugui fer més endavant. Perea diu: ‘Quan hi ha fenòmens de canvi lingüístic, normalment passa que hi ha convivència entre la forma original i la innovadora. I aquesta convivència pot durar segles. Al final, o es manté la tradicional o guanya la innovadora. Seria interessant de veure, en cada cas, per què es produeixen aquests canvis.’

Més projectes
Maria-Pilar Perea té més projectes actius i alguns en perspectiva. Ha dedicat molts esforços des de fa anys a recuperar i divulgar l’obra d’Antoni Maria Alcover. A la pàgina web que li dedica hi ha mapes estàtics, mapes amb veu, rondalles… ‘En Germà i jo ens hem adonat que el paper és un mitjà limitat: per això hem volgut entrar en aquest món digital, de mapes dinàmics, amb veu. A les enquestes dialectals actuals ja hi pot haver enregistrament sonor; però en els mapes amb què treballem això no hi és i per això la nostra feina consisteix a reconstruir.’

L’última aportació a aquesta modernització de la dialectologia és molt recent: des de fa poc més d’un mes, cada dia podeu veure a Twitter un mapa amb la distribució dialectal d’un mot, un recurs extret del diccionari Alcover-Moll.

Informació relacionada:

‘Sóc molt optimista: el català se salvarà’ (entrevista a Germà Colón, 7-7-2014)

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Segons els experts, el català té salvació

Fa tres estius, en una botiga de Solsona, hi vaig veure un paper enganxat als vidres que deia: «Necessitem dependent/a. Imprescindible que sàpiga català.» És un cas infreqüent, però suposo que no és pas únic. M’imagino que a moltes botigues de pobles o ciutats no gaire grans dels Països Catalans t’exigeixen que sàpigues català si hi vols treballar. Sembla que en algunes cadenes de supermercats, per exemple, no hi pots fer feina si no saps parlar la llengua del país. I suposo que si ets funcionari i has d’atendre el públic també t’ho requereixen (i, tanmateix, qui no ha trobat policies i mestres que parlen en espanyol perquè és la llengua que els surt espontàniament, la que dominen de debò?)

Per a moltes feines, saber català és útil, però això és una altra cosa. I la diferència entre útil i necessari és substancial. En aquesta diferència ens hi va la llengua i, segons el meu parer, la supervivència de la nació.

Exagero? Hi ha cap base científica per a assegurar que això és així? És només una intuïció, una deducció, una especulació?

L’any 1990 l’editorial El Llamp va publicar el llibret (de setanta pàgines escasses) intitulat Els espais compartits en l’oferta lingüística, amb un subtítol ben actual: Elements per a les bases d’un projecte de normalització. N’és autor Josep Inglès i Roca, que es va morir el 1996, quan tenia només trenta-nou anys. Inglès, deixeble de Vicent Aracil, va fer classes a l’Escola del Professorat (magisteri, per a entendre’ns) de seguida que acabà la carrera. L’any 1984 va participar en el Congrés de les Llengües Minoritzades, a Getxo (al País Basc), i hi introduí els conceptes de necessitat d’ús i utilitat d’ús. Les seves explicacions en aquesta matèria són tan científicament convincents com la teoria de la relativitat explicada per Einstein. Tampoc ara no exagero. L’escoltem?:

«Si diem que en determinat àmbit l’ús d’una llengua és simplement útil, interpretarem que, com a mínim, podem optar per l’ús d’una altra llengua, la qual també serà útil. Si, en canvi, diem que el seu ús és necessari, hem d’entendre que en aquest àmbit no ens en serveix cap altra.»

A mi això em sembla revelador, de tan evident. Ara, hom pot pensar que és massa teòric, i per això ens ho explica amb un exemple molt aclaridor. Suposem que en una ciutat hi ha la possibilitat de veure 10 films: 4 són doblats a la llengua X, 2 són doblats a la llengua Y i 4 més són doblats a la llengua X però subtitulats en la llengua Y.

Això vol dir que:

—En 4 films, la llengua útil i necessària serà la llengua X (Ux = 4 / Nx = 4).

—En 2 films, la llengua útil i necessària serà la llengua Y (Uy = 2 / Ny = 2).

—En 4 films més no hi haurà cap llengua necessària, sinó que tant la llengua X com la Y seran útils (Ux = 4 / Uy = 4).

Comptat i debatut:

Ux = 8 / Nx = 4                        Uy= 6 / Ny = 2

Si ho observeu bé, la necessitat d’ús de l’una llengua és inversament proporcional a la utilitat d’ús de l’altra. I per això:

Nx + Uy = 10                      Ny + Ux = 10

És fàcil de deduir que si en aquest joc d’equilibris hi ha una variació, s’altera tot el sistema. Per exemple: imaginem-nos que volem normalitzar la llengua Y, que és la pròpia del país. Com ho fem? Doncs treballem perquè, del total de films, n’hi hagi un percentatge més alt de doblats i subtitulats en la llengua Y.

Al cap d’un temps de treballar-hi, el resultat d’aquesta acció normalitzadora pot haver fet créixer la necessitat i la utilitat de la llengua Y, fins a aquest punt:

Uy = 8 / Ny = 6

Sabent la relació inversa entre utilitat i necessitat de totes dues llengües, tindrem això:

—Com que Uy = 8, Nx = 2 (observeu que la necessitat de la llengua X ha baixat de 4 a 2).

—Com que Ny = 6, Ux = 4 (la utilitat de la llengua X ha baixat de 8 a 4).

Aquesta tendència a la baixa de la llengua dominant X en el procés de normalització de la llengua Y mena Inglès a una conclusió:

«Engegar un procés de normalització d’una llengua comportarà, doncs, la substitució de l’altra o de les altres en conflicte i tot projecte de normalització ho haurà de tenir en compte.»

Així doncs, bones notícies: segons els experts, el català té salvació. Només cal seguir l’exemple del botiguer de Solsona.

[Potser us interessarà de llegir l’article anterior, que és, d’alguna manera, la primera part d’aquest: «Sabem massa castellà».]

_________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Aquest títol pot semblar un elogi de la ignorància, però us convido a veure quatre casos que el justifiquen.

Cas 1: en Sergi
Té trenta anys i és independentista, fill d’aragonesos —ara també independentistes. El cercle d’amistats d’en Sergi és majoritàriament catalanoparlant. Va rebre tota l’educació en català. Parla en català amb la seva dona i amb el seu fill. Assegura que pensa en català. Però ha decidit d’escriure un bloc en castellà. Alguns amics seus no ho entenen, però ell els ho explica així: «Hi ha gent de les Espanyes que em segueix i si escrigués en català els perdria; en canvi, vosaltres m’entendreu tant si ho faig en català com si ho faig en castellà.» Si els seus amics d’aquí entenguessin el castellà com entenen l’anglès (és a dir, poquet tirant a gens), en Sergi potser hauria fet una altra tria.

Cas 2: la capatassa de l’ajuntament
És una dona competent, molt. Sap menar la brigada com no ho havia fet ningú. Té cinc treballadors: tres són nats aquí, un a l’Argentina i un al Marroc. A les set del matí, quan els explica les feines, s’hi adreça en el seu català de Casserres. Però n’hi ha dos que no l’entenen i li demanen que els ho repeteixi en castellà. I ella ho fa, és clar, perquè en sap, de castellà. S’hi esforçaran, ells, a aprendre la llengua pròpia del país? No cal, la capatassa ja sap castellà. L’única cosa que no acaben de capir és per què no els parla directament en castellà, a tots cinc.

Cas 3: en Gonzalo i en Marc
Mireu i escolteu aquest vídeo, si us plau. Només dura 1 minut i 38 segons.

Ara escolteu en Marc (40 segons)

Amb el cor a la mà: què heu pensat quan heu sentit l’àudio d’en Marc? Us ha fet riure? Potser no ens n’hauria de fer. En Marc, que té vuit anys, no sap fer —encara— la consonant /θ/ (interdental fricativa i sorda), un so que té l’espanyol, però que no tenen ni el francès, ni l’italià, ni el portuguès, ni… l’espanyol de la majoria del domini (tots els països hispanoamericans, mig Andalusia, Extremadura…). La gent que parla aquestes llengües també us fan riure si mai els sentiu parlar en espanyol? En canvi, en Gonzalo Bernardos no pronuncia bé ni les vocals neutres, ni les es i os obertes, ni les eles palatals (les «elles»), ni les eles (que haurien d’ésser velars i no pas alveolars, com explicàvem ací), ni…, malgrat haver nascut al Principat, fa 53 anys, i malgrat tenir estudis, i malgrat ésser professor universitari a Barcelona. I tot això li ho disculpem: encara gràcies que fa l’esforç de parlar català.

Cas 4: la meva àvia i els estudiants de la professora M. Carme Junyent
Al llibre Escoles a la frontera, la professora M. Carme Junyent explica una anècdota que fa riure, o no. Diu que una vegada l’ex-reina espanyola Sofía va anar a visitar el Parlament de Catalunya i es va interessar per unes escales. Volia saber on duien. «Arriba están las golfas», va dir un subaltern. Es veu que més endavant, el seu home —l’ex-rei Juan Carlos— hi féu una visita i també s’interessà per «las golfas». Fins aquí l’acudit que fa gràcia. Però M. Carme Junyent hi afegeix que alguns dels seus alumnes universitaris no entenen l’acudit, perquè no saben què són unes golfes. Us n’adoneu? La meva àvia no hauria entès l’acudit perquè sabia molt poc espanyol i el mot «golfas» no l’havia sentit mai. Els de la meva generació l’entenem, perquè sabem què vol dir «golfes» i «golfas». Els estudiants de M. Carme Junyent no entenen l’acudit perquè ja ignoren el significat de «golfes». Aquesta és l’evolució del català. Com hi ha món.

PS(1).  A mi, l’acudit que reporta na M. Carme Junyent em va fer gràcia. Però en Jem Cabanes, en tornant de la presentació del llibre a VilaWeb, em va fer adonar que no feia gràcia que em fes gràcia. Fou ell qui em va fer recuperar l’autocentrament. No agrairé mai prou aquests viatges amb el meu amic i mestre.

PS(2). En canvi, el gran Xammar sí que n’era, d’autocentrat. Llegiu això i us en convencereu.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Hi ha llibres que t’impressionen, que et sacsegen. N’hi ha que et fan venir salivera, que et fan delir. N’hi ha que et fan riure i n’hi ha que et fan reflexionar. N’hi ha que et fan revelacions.

I n’hi ha que ho tenen tot. Contra les aules és un d’aquests llibres complets.

En Tomàs Llopis és un mestre en tots els sentits. Ens vam començar a tractar arran d’aquella gran novel·la que és Hi ha morts que pesen cent anys (guanyadora del premi Andròmina de narrativa del 2012, publicada per Edicions Tres i Quatre el 2013). Fou llavors que vaig saber que coneixia el meu germà gran i que havia treballat a Solsona. Però fins el novembre passat, als Premis Octubre, no ens vam poder saludar físicament. Pocs mesos abans havia tingut el goig de poder-li revisar també aquest assaig autobiogràfic, titulat finalment Contra les aules (Tres i Quatre, 2016), que la setmana passada li va presentar justament el seu amic Joan Badia.

Si en Tomàs és un mestre, aquest llibre és una lliçó, o una lliçó de lliçons. Amb referència a l’ensenyament de la literatura i la llengua catalanes, jo no havia llegit res que anés d’una manera tan transparent i directa al moll de l’os pedagògic. I si ens impregna de docència ben entesa és per una raó: per fer-nos entendre com s’ensenya ens explica com s’aprèn. Per això tenen tanta importància les pàgines dedicades als seus mestres, és a dir, a les lliçons que va rebre ell mateix quan estudiava (vegeu, més avall, «Com es fa un mestre?»)

Essent professor, ben aviat va fer una descoberta que el va acompanyar durant tota la vida docent: «Per aquell temps vaig descobrir John Holt. El pedagog americà deia més o menys que un alumne aprèn el que vol, quan vol i com vol; i si no vol, no aprèn.» Aquesta idea l’ajuda precisament a ésser exigent amb els qui se’n poden sortir i a ajudar els qui tenen dificultats. Ho explica molt bé en un fragment que reproduïm més endavant («L’alumne escriu bé quan vol»).

Però aquest llibre és també una lliçó de vida –per mitjà de la seva i de la dels adolescents que ajuda a créixer. «Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen […] consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten», ens confessa en un fragment que copiem més avall («Estellés, Gilda i els ulls fits»).

El recorregut d’aquest professor és ben digne d’admiració: de Godella (Horta) fins a Pego (Marina Alta), passant per Solsona (Solsonès), Amposta (Montsià), Benissa (Marina Alta) i una altra vegada Amposta. I fent tots els papers de l’auca: professor, però també director, cap d’estudis…

Un tal itinerari, començat el 1978 i acabat ara fa pocs anys, li permet de parlar-nos d’episodis crucials en primera persona. Per exemple, quan passa per Amposta la primera vegada (curs 1983-1984), ens explica una anècdota que no cal pas comentar. Imaginem-nos en Tomàs i la seva dona que es volen instal·lar durant un curs a la ciutat:

Fou significatiu el diàleg amb un senyor que regentava un bar. Li vam demanar si sabia de cap pis de lloguer i, després de pensar una esto­na, l’home es va adreçar pel seu nom a un client que seia en una taula:

—Saps si el pis on hi havia aquells catalans ha quedat lliure?

L’altre no ho sabia. Sembla que els «catalans» eren uns de Barcelona.

Amposta i tot el Montsià era llavors un lloc de transició entre la Catalunya vella i el País Valencià. Abandonat tradici­onalment pel nord més ric i separat dràsticament del sud per una arbitrària frontera administrativa, gosaria dir que estava abocat a un procés incipient de pèrdua d’identitat.

Després d’un any a Benissa, torna a Amposta (curs 1985-1986) i ens diu això:

Tornar a Amposta va ser com tornar a casa. Ens vam ins­tal·lar a Sant Carles de la Ràpita i vam viure, humanament i professional, quatre anys inoblidables. En la nostra absència d’un any s’havien produït canvis molt importants en l’opinió pública. TV3 i Catalunya Ràdio havien fet una tasca decisiva; el sentiment de pertinença a Catalunya havia esdevingut tan poderós que no es podia dir «espanyol» a ningú sense que se sentís ofès o insultat.

Però la batalla dura era —i és!— al País Valencià. En Tomàs va viure l’anticatalanisme des de les aules, l’anomenada «batalla de València». Hem volgut copiar un fragment que retrata perfectament aquella època, que potser convé no oblidar.

Tot seguit, teniu una selecció de texts de Contra les aules i, al final, un poema recitat. Espero que us agradi.

Com es fa un mestre?

A la Universitat de València aprèn el rigor d’un bon comentari literari, una instrucció que l’acompanyarà en tota la seva etapa docent:

En aquella universitat, per on havien passat i havien fet escola professors com Miquel Dolç, Joan Reglà, Emili Giralt i Miquel Tarradell, l’estudi de la cultura catalana tenia un prestigi irrefutable i en aquell context cinc o sis companys i jo vam anar a parlar amb el professor Tomás Hernández i li vam dir que volíem estudiar literatura catalana; el professor andalús ens va sorprendre:

—De acuerdo, ¡ustedes me enseñan catalán y yo les en­seño teoría literaria!

I l’endemà ja s’havia comprat el Diccionari Català-Caste­llà de Francesc de B. Moll. Ens muntà un seminari al departa­ment, a les tardes, un dia o dos per setmana, i llegíem el Libre d’Evast e Blanquerna, el comentàvem, n’aclaríem els dubtes lingüístics i aplicàvem els models de Greimas i d’Eco tant al relat lul·lià com als de Berceo. Van ser uns mesos d’estudiar literatura com no ho havia fet mai: l’aproximació atenta al text, l’estudi de les paraules i la reflexió sobre els arcaismes amb les referències a la gramàtica històrica i al castellà medi­eval que ens feia el professor no van privar-nos mai de con­vertir uns moments d’aquelles sessions en una apassionant tertúlia literària on, ara que ho recorde, jo era el més oient de tots perquè no era ni de bon tros un lector prou destacable. Amb Tomás vam aprendre que el comentari literari havia de ser rigorós, científic, però també creatiu.

 _____________________________________

L’alumne escriu bé quan vol

A Solsona, per altra banda, en un curs de literatura catalana contemporània de COU, amb bons alumnes, vaig intensificar sense adonar-me’n l’exigència sobre les lectures i vaig compli­car el discurs metaliterari; aquells alumnes, molt competents i llestos, se’m van queixar després que els havia lliurat uns exàmens corregits amb moltes faltes d’expressió, al·legant en defensa pròpia que no els explicava ortografia. Jo no ho con­siderava necessari, intuïa que ja en sabien prou, però no hi posaven prou interès a l’hora d’escriure els exàmens o els tre­balls, no ho devien trobar prou important. Estic segur, tanma­teix, que per a ells era més còmode i relaxant assistir a la seua trenta-dosena explicació dels pronoms febles sense necessitat de prendre-hi gaire esment que no pas suportar una classe de literatura on calia estar més atent a la informació donada i a les novetats cognitives. No vaig cedir a les seues reclamacions i vaig intensificar l’exigència en la correcció dels treballs escrits. El problema es va acabar de seguida: els alumnes, temorosos de suspendre un examen de COU, van començar a escriure bé. Aquell dia vaig aprendre que un alumne escriu bé quan vol i com vol; i si no ho fa és o bé perquè senzillament s’hi nega o perquè necessita ajuda. Ambdós casos són fàcilment detecta­bles i cadascun demana una atenció diferent.

________________________________

Estellés, Gilda i els ulls fits

Sempre he pensat que Estellés és una enciclopèdia de la poesia i me n’he apro­fitat per a aprendre moltes eines del llenguatge poètic. Però això, ara, són obvietats que no caldria repetir. En parlàvem a les classes i també exploràvem el context cultural i social que evoca el poeta. Un dia, a propòsit dels cinemes i de la «qualificació moral» de les pel·lícules, que Estellés esmenta en alguns poemes, vaig citar l’escàndol que va significar en el seu moment l’estrena de Gilda. Els alumnes no en tenien gaires notícies i pocs coneixien la famosa escena del guant. L’endemà vaig portar la pel·lícula i en vaig posar justament aquella seqüència inoblidable. Abans vaig fer cinc cèntims de la història i quan ja havíem vist aquella escena, els alumnes em van demanar de continuar fins al final. Aquell dia em vaig adonar de les possibilitats que oferia el cinema clàssic per a les classes de llengua i imatge de què parlaré més endavant. Amb Estellés tinc la impressió des del record, com ell, que els alumnes se sorprenien de veure com un poema aparentment senzill i «fàcil» —quantes vegades hem hagut de combatre la idea que la poesia ha de ser necessàriament difícil— duia aparellada una càrrega tan potent d’estímuls, d’emocions i de vida.El programa del curs es completava amb un darrer tema sobre les últimes generacions literàries i la lectura d’una obra publicada recentment. Cada any era una novetat diferent, com si el curs hagués de tenir continuïtat, ja fora de les aules. I en tenia. Alguns debats de classe es van mantenir vigents durant molt temps i han forjat amistats que encara conserve i estime. De tant en tant m’arriben reconeixements d’aquells, o d’aquelles, alumnes que m’atribueixen el fet d’haver-los aju­dat a estimar els llibres. Crec que el mèrit no és meu, sinó dels llibres mateix. Entre nosaltres, alumnes i professor, allò que hi havia era un ambient cordial de treball plaent i de gran respecte a les paraules i a les persones. Com a professor, tinc la seguretat que el millor examen en casos com el que descric consisteix a mirar els alumnes als ulls, francament, i deixar que et diguen què senten. La resta ja és secundari.

_________________________________

La ‘batalla de València’

Som als darrers anys setanta del segle passat, a Godella:

Potser ja havia viscut algun incident menor, però tinc consciència que tot va començar quan el company que feia les classes de llengua espanyola em va dir que tenia un tema al progra­ma de primer de BUP —els alumnes devien tenir uns cator­ze anys— sobre les llengües de l’estat espanyol i no l’havia volgut explicar perquè no volia provocar cap conflicte a la classe. No ho vaig creure una solució digna i em vaig oferir a explicar jo mateix aquell tema delicat. Els meus mestres Pedro Benavides i Sanchis Guarner m’havien marcat el camí de no arronsar-me davant l’adversitat.

El company em va cedir una hora de les seues classes, a la següent jo havia de fer classe de francès al mateix grup i en volia fer. Tenia una hora, doncs, per a explicar allò tan difícil. Josep Iborra recomanava que s’anàs a classe amb els llibres que calia llegir. Era important que l’alumne els veiés, que els pogués tocar i fullejar. És per això que jo vaig anar a aquella classe amb tota la bibliografia. Recorde que duia La llengua dels valencians, Nosaltres, els valencians, el Dicci­onari de la llengua catalana i les Converses filològiques de Fabra. Devia portar també alguna gramàtica d’Enric Valor, els dos llibres sobre dialectologia que Joan Veny acabava de publicar i Llengua i cultura als Països Catalans de Badia i Margarit, una obra que m’agradava molt rellegir. Uns quants quilos de llibres en definitiva. Vaig fer una exposició ben documentada sobre la unitat de la llengua, els dialectes, la història de l’idioma, etc. Al final de la classe els alumnes em van aplaudir. Però quan estava a punt de començar la meua classe de francès i així ho vaig anunciar, els alumnes em van demanar de continuar tractant del «tema del valencià». Allò entrava dins la dinàmica del diàleg, de la tolerància i de la llibertat d’expressió. Recorde que va ser una classe distesa. Tot anava bé i en un moment donat un alumne em va dir que tenia un document escrit en valencià i no en català. Jo vaig dir que el volia veure i vam quedar que ell el portaria i el miraríem l’endemà.

Per a aquella sessió només vaig anar documentat amb el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Va començar la sessió i vaig ensenyar el diccionari remarcant que era de la «llengua catalana». Tot seguit el vaig donar a un alumne voluntari, el que fos més anticatalanista de tots, i vaig demanar al propietari del text presumptament en va­lencià que digués la primera paraula. La va dir —devia ser un article—, la vaig fer cercar al diccionari i vam comprovar que tot coincidia amb el significat i la funció que tenia en «valencià». La segona paraula devia ser un substantiu i vam fer la mateixa operació amb els mateixos resultats, després la tercera, la quarta, la cinquena… I quan ja havíem comprovat que les vuit o deu primeres paraules d’aquell text en valencià coincidien en tot amb les definicions del Fabra, un alumne va dir que totes no coincidien, que n’hi havia algunes que no eren al diccionari català.

—Quines? —vaig preguntar.

Al text apareixia «hui», em va fer notar l’alumne. La vaig fer cercar al diccionari i també hi era, naturalment. Ho vam provar amb alguna paraula «valenciana» més, que no recorde, amb resultats similars: totes eren al diccionari català de Fa­bra. Llavors algú va dir la frase per la qual he contat l’anèc­dota: «Sí, però no.»

«Si però no.» Que a catorze anys i en un col·legi on el diàleg, la tolerància i el consens presidien tota la vida, un alumne no fos capaç de donar-se a l’evidència mostra fins a quin punt la visceralitat havia impregnat un gran sector de la societat d’aquell temps. Era l’any en què Peris Soler, de qui hem parlat més amunt, era conseller d’Educació. No gai­re lluny, pels carrers de València, constantment anaven per aquell temps cotxes amb megafonia proclamant a bombo i platerets i una estètica filofeixista que «som valencians i no catalans», si no proferien algun insult encara pitjor als cata­lans, mentre per la ciutat no hi havia cotxe que resultàs in­demne al fet de dur una senyera sense blau penjada al retro­visor interior o en forma d’enganxina a l’exterior. Per aquells anys també, Sanchis Guarner i Joan Fuster van sobreviure als atemptats amb bomba, però Miquel Grau va morir assassinat. Estic convençut que sense l’acció d’aquell terrorisme evident, cap adolescent de catorze anys no hauria pogut dir en una classe «sí, però no.»

_________________________________

En voleu més? Escolteu la veu de Tomàs Llopis recitant Carner:

Aquest país l’han de salvar els mestres. I la llengua també. Tots sabem que la situació de l’ensenyament no és com voldríem, que hi ha mestres sense vocació, que n’hi ha que parlen malament la nostra llengua… Sí. Però al costat hi ha gent amb un coratge extraordinari, amb una creativitat fora mida, amb una força irreductible per a plantar cara a les maltempsades, amb una dignitat professional admirable. N’hi ha. En conec, en coneixem. Aquests canviaran el món, convertiran els plançons en arbres robusts, tornaran a alçar el país i redreçaran la llengua.

M’agradaria presentar-vos dos llibres que parlen de mestres, de bons mestres. Avui, Escoles a la frontera, de M. Carme Junyent (Eumo Editorial, 2016). Un altre dia, Contra les aules, de Tomàs Llopis (Edicions Tres i Quatre, 2016).

Sobre el de la Carme Junyent, que presentarem dilluns a VilaWeb, en vaig escriure una mena de ressenya per al diari. Espero que us sembli interessant. El llibre ho és molt.

Immigració a l’escola: tòpics i realitats segons Carme Junyent

Fa poques setmanes que es va publicar el llibre ‘Escoles a la frontera’, de la professora de lingüística de la Universitat de Barcelona M. Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955). L’obra, que fa de mal classificar, és alhora un viatge per tots els racons de l’Anoia i un estudi detallat dels centres d’ensenyament primari i secundari de la comarca i, per extensió, del país. L’autora ha començat a presentar el llibre pels pobles de l’Anoia. La presentació de Barcelona serà dilluns vinent, dia 18, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43); si voleu assistir-hi, envieu un correu a administracio@partal.cat.

Descobrir la comarca pròpia
En aquest recorregut, Junyent ens fa descobrir tot de racons que ni ella mateixa no coneixia; ens presenta les dificultats i envits que implica l’arribada de la immigració dels dos darrers decennis; retrata la vitalitat tant dels centres educatius com de les entitats socials; i, en darrera instància, ens revela tot de descobertes familiars que simbolitzen el dolor d’una societat encara marcada pel conflicte bèl·lic del 1936-1939.

‘En el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres, a cada poble hi he anat un mínim de tres vegades i a gairebé tots hi he anat algun cap de setmana’, ens diu al començament. El motiu que duu M. Carme Junyent a recórrer les escoles de l’Anoia és un projecte per a valorar la possibilitat d’aprofitar la diversitat lingüística dels alumnes com a font d’enriquiment social. L’estudi, titulat ‘Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?’, ja ha estat publicat (versió en pdf).

Però el projecte en si no centra pas l’interès del llibre. De fet, ni tan sols hi explica el contingut de les enquestes que reparteix a cada centre. L’interès està en l’aprenentatge que fa ella mateixa, en totes aquestes visites. L’estudi és l’excusa i l’estímul per a un recorregut molt més ampli, que l’emmena a reflexionar sobre la realitat de l’ensenyament i de l’ús de la llengua, a fer-nos veure els contrasts entre el món rural i el món urbà i a descobrir (i revelar) aspectes de la seva família i d’ella mateixa, per mitjà d’unes connexions que presenta magistralment i amb un estil planer d’una gran qualitat literària.

Immigració i ensenyament
Bona part de l’exposició, la dedica a descriure els municipis i les escoles: els llocs, els noms, els directors, els professionals en contacte amb els alumnes immigrats, els regidors de Cultura i d’Ensenyament… I, de retruc, el mapa escolar, el transport i els lligams –volguts o no– que la distribució de centres propicia. És, doncs, un retrat viu, pràctic, real de l’ensenyament a Catalunya en aquest segon decenni del segle XXI.

En aquest retrat, la nova immigració hi té un paper fonamental. Primerament, perquè és, d’alguna manera, allò que mou l’autora a visitar els centres. Però també perquè en sap copsar i explicar les dificultats que implica i, tanmateix, la voluntat i l’esforç de tractar el problema d’una manera eficaç. Quan parla d’Igualada, per exemple, explica un fet que es repeteix a moltes poblacions del país: que molts alumnes immigrants es concentren en uns centres determinats: ‘Entre els dos instituts d’Igualada, és evident que n’hi ha un que s’emporta el percentatge més alt d’alumnes immigrats. Si m’he de fiar dels alumnes que veig en l’un i l’altre a les hores d’esbarjo, jo diria que n’hi ha un que en té gairebé l’exclusiva. Pel que fa a les cinc escoles públiques, n’hi ha una que acumula un percentatge altíssim de famílies nouvingudes, i les altres diguem-ne que en tenen en proporció decreixent fins a arribar a percentatges residuals. La directora de la primera escola m’explica molt dolguda l’estigma que hi pesa i tot el que fan, no tan sols per a proporcionar un ensenyament de qualitat, sinó per a donar valor afegit a l’escola.’ I, en relació amb els pares, diu, poc més endavant: ‘En una de les escoles “marcades” em trobo que uns pares coratjosos no van fugir de l’escola, sinó que van lluitar per canviar-la, i amb la complicitat d’altres famílies van fer-ne una de les escoles més prestigioses d’Igualada.’

Exercici d’introspecció
Sempre a partir de circumstàncies fortuïtes, M. Carme Junyent ens va introduint també en la seva història familiar, marcada en bona part per la guerra del 1936-1939.

‘El meu besavi de Beseit va morir en un accident horrible. La veta de l’espardenya se li va entortolligar amb la roda del carro i el va fer caure. Quan va ser a terra, la roda li va passar per damunt i el va matar.’ A partir d’aquest fragment, i servint-se d’un estil literari atractiu, l’exposició de dades, llocs i reflexions es barreja amb una mena de confessió personal, amb tocs novel·lescs, que sedueix el lector pel caràcter íntim, sincer, despullat. Són fragments que ‘humanitzen’ el relat i l’autora. Que un científic ens parli de la seva família, de la seva vida o, fins i tot, dels seus trastorns no és gens habitual. I en aquest cas és, de totes passades, estimulant.

Recursos d’un llibre amè
Les explicacions, a més, són esquitxades de curiositats, de disquisicions lingüístiques –amb crítiques i elogis a Joan Coromines, per exemple– i, sobretot, de molts passatges irònics. De manera que, ultra les lliçons que ens transmet, M. Carme Junyent també ens fa riure. Perquè ella sap riure’s de quasi tot, començant per una professora universitària que es perd, indefectiblement, a tots els pobles que visita, encara que tinguin un sol carrer.

[VilaWeb, 13-4-2016]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ens hauria de caure la cara de vergonya. Enguany fa cinquanta anys de la mort de Rafael Tasis i no n’he llegit res, cap ressenya, cap trista notícia enlloc. Com si aquest home no hagués existit, com si en aquest país n’anéssim sobrats, d’escriptors i intel·lectuals de talla. Ho sabíeu, que va ser el primer escriptor de novel·la policíaca en català, abans que Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster?

Ara l’editorial Tres i Quatre ha decidit de reeditar les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis. La primera (La Bíblia valenciana) duu el pròleg original de Jaume Fuster, que li reconeix la condició de pioner en el gènere.

No fa gaire a l’Institut d’Estudis Catalans es va fer un seminari sobre Tasis. N’era un dels coordinadors el professor Àlex Martín, potser el més grans tasiòleg actual. Li devem en gran part aquesta recuperació, perquè ha assessorat l’editorial en les reedicions i ha escrit una introducció granment il·lustradora d’una de les tres novel·les.

Qui era?
Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) va ser periodista, polític, novel·lista, dramaturg, crític i historiador. Va col·laborar en publicacions com ara la Revista de Catalunya, Serra d’Or i La Publicitat. Tingué un càrrec polític en la Generalitat republicana: fou director general dels Serveis Correccionals el 1937 i el 1938. Es va exiliar el 1939 a París i en va tornar el 1948. És autor de nombroses obres, entre les quals Vint anys (1931), Tres (Mèxic, 1962), La vida del rei en Pere III (1954) i La novel·la catalana (1954). De tornada a Barcelona, treballà d’impressor i llibreter, mantingué la seva activitat política com a enllaç amb l’exili i continuà la tasca d’escriptor.

Les novel·les
En les seves tres novel·les policíaques, hi ha sempre dos protagonistes, el comissari Jaume Vilagut i el repòrter Francesc Caldes. L’avinença i la tensió entre ells dos estableix un joc magnífic, carregat d’ironia, que fa avançar la trama amb agilitat i enjòlit. Heus ací un petit resum de cadascuna:

—La Bíblia valenciana (1955). Fou el seu primer llibre d’aquest gènere. Per tant, es pot considerar la primera novel·la policíaca catalana. Una trama construïda magistralment entorn de la troballa d’un llibre mític (la traducció de la Bíblia feta per Bonifaci Ferrer), ens submergeix en la Barcelona republicana, en una cursa vertiginosa d’assassinats en què llibreters de vell i bibliòmans lluiten per apoderar-se’n.

—És hora de plegar (1956). Ambientada en la Barcelona de la postguerra. Tenim un robatori i un assassinat en una argenteria. Alhora, des de l’ombra, el misteriós assassí va relatant-nos els fets en una mena de novel·la que el durà a ell a la perdició i a nosaltres… a la sorpresa final. La trama i el recurs narratiu fan d’aquesta novel·la, a parer meu, la millor de totes tres.

—Un crim al Paralelo (1960). Caldes i Vilagut resolen uns misteriosos crims que s’esdevenen en una Barcelona que viu, mig innocent, mig pecaminosa, entre el tercer i el quart decenni del segle passat: els baixos fons del Paral·lel, les actrius de varietats, els venedors de loteria, les tavernes polsoses…, tot amanit amb una visita ràpida i delirant a la València fallera de l’època.

Un tast
Tasis té la prosa dels grans escriptors: ferma, genuïna i enormement àgil. Tot això amanit amb una sornegueria fina —podem parlar de veritable humor català—, que te’l fa imaginar amb una rialleta per sota el nas. Entre l’una cosa i l’altra, no pots alçar els ulls del llibre.

Heus ací un fragment de Un crim al Paralelo, situat a València. Quan el llegiu direu: Camilleri? Montalbán? No, no: Tasis, Tasis, el nostre novel·lista oblidat!

Per bé que una mica tardà, el dinar havia estat reeixit. Sobretot la paella era suculenta, una verita­ble simfonia de gustos i colors, amb l’arròs daurat, ben deslligat cada gra, però fonent-se a la boca; els talls de pollastre, els musclos, els llagostins, les rodanxes de peix que formaven l’entrelligat del plat també estaven cuits al punt precís, i les llen­ques vermelles i verdes de pebrot que decoraven la gran paella no eren sols riques de paleta sinó de substància.

—M’estic reconciliant amb aquesta excursió policíaca! Qui era el malaurat que va dir un dia: «De València, ni l’arròs»? O bé allò altre de: «A Va­lència mataren tres —no per lladres ni per res— sinó perquè li furtaren la capa a Crist»? Devien ésser uns fumuts beneits. Quina paella, Senyor! —comentà Caldes, tot repetint abundosament del plat—. Aquesta mena de menges, cuinades amb oli, carregades d’espècies, barrejades, sense sal­ses ni artificis culinaris, són més aviat bàrbares, ja ho concedeixo. Un Brillat-Savarin trobaria que aquesta paella és una heretgia indigna de presen­tar-se a les taules de l’Europa gastronòmicament civilitzada. Però, què hi farem, si encara som tots una mica moros? I a València encara és més difícil d’oblidar-ho. Moros refinats, si vols, com aquells que van saber edificar l’Alhambra i la Mesquita de Còrdova i que van traçar el meravellós sistema de regadiu d’aquesta inefable horta de València. Però moros. De totes maneres, no hem d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, tan cosmopolita que hom diu que gaudia del do de llengües, era valencià, i que els Borja, més coneguts a l’Europa del quinzè segle sota llur nom italianitzat de Borgia, eren va­lencians i que van seguir sentint-se’n en els honors com en els excessos.

—Jo no ho oblido pas, estigues tranquil —repli­cà Vilagut—. I no sé veure per què aquesta paella seria indigna de cap cuina europea ni àdhuc de dos papes del Renaixement.

—Què vols que t’hi digui, jo? Són coses de gust, de matís, de tacte, si m’ho permets. Aquest plat, en el qual troben tantes satisfaccions els nostres sentits de bàrbar, és massa violent, massa natural, massa poc químic. És com la pintura lluminosa i multicolor dels pintors valencians. O com aquest vi del Priorat, que d’altra banda no puc menys que recomanar-te. Quin grau fa? Setze, ben bé. No té gaire bouquet, d’acord; potser té un vague regust de brisa. És un most primitiu, fill de la terra i del sol, i que no ha anat a estudi ni té educació. Però, al darrere de la paella, quin licor meravellós! La gargamella se’t refresca i s’abran­da ensems. És com un raig de sol líquid, que re­conforta i dóna el punt d’eufòria necessària per a oblidar totes les misèries d’aquest món. Fins i tot els crims i els criminals!

—Sortosament per a la nostra seguretat perso­nal, no seràs tu qui durà aquest vespre el cotxe, per tornar a Barcelona! Perquè aquest Priorat, tras­colat a dosis massisses com estàs fent, no dóna gens de fermesa al pols. Però et concedeixo que estem dinant molt bé, tant si ho fem a tall de civi­litzats com de bàrbars, i no em ve d’aquí. El meló i les taronges que ara ens duen completaran d’una manera perfecta l’àpat.

Per què «Paralelo»?
En Tasis, a la introducció de la novel·la, fa una explicació lingüística. Per què fa servir Paralelo i no Paral·lel al títol?

Una cosa crec que he d’advertir, i fa referència al llenguatge: és volgudament acostat al que és propi en els llocs de l’acció. Ja es comprèn que les meves concessions no arriben al català absoluta­ment depauperat que s’hi sent a cada cantonada; però m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Paral·lel, i moneder més que portamonedes. Així en tots altres casos. I ara, en revisar-la, m’he atès al mateix criteri.

Tasis s’equivocava de mig a mig: ara tothom en diu «el Paral·lel», però dubto que el català que s’hi parla tingui gran cosa a veure amb aquell dels personatges de la novel·la. Ni tan sols, segurament, amb el català depauperat a què es referia l’escriptor. I això, els pocs que parlen la nostra llengua… Pobre Tasis, si alcés el cap!

PS: Quan feia pocs dies que havia aparegut aquest article, vaig rebre una nota d’en Lluís Calderer, de Manresa, que he d’afegir ací perquè té molt d’interès:

«Benvolgut Jordi: He llegit amb molt de gust i interès el teu escrit sobre Rafael Tasis. Hi estic plenament d’acord. Només que m’hauria agradat que l’iniciessis en positiu perquè la recuperació d’aquest escriptor ja ha començat.

És important donar rellevància a la tasca de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet com a curadors i prologuistes i informadors bibliogràfics de quatre llibres de Tasis: “Diari íntim. Escrits autobiogràfics”, “El revulsiu del catalanisme” (recull d’articles publicats en revistes de l’exili) i dues novel·les inèdites: “A reculons” i “Muntaner, 4”. I tot això a càrrec d’editorials que malden amb moltes dificultats per mantenir la dignitat literària: A Contra Vent de Barcelona, Cossetània de Valls i Ensiola de les Illes Balears. En el temps, parlem de llibres apareguts entre finals de 2011 i principis de 2016.

Després d’això seguim reivindicant la necessitat de disposar sobretot de la reedició de les altres novel·les, el seu teatre, els seus escrits sobre novel·lística i qui sap si altres coses. Així mateix que moltes altres veus s’afegeixin a una commemoració que no se circumscrigui a la data i que serveixi perquè la figura i l’obra de Tasis sigui de presència i actualitat permanent entre nosaltres.»

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Aquests dies s’ha parlat molt d’en Johan Cruyff. Es veu que jugava tan bé a futbol i que fou un gran entrenador. Si ho diu tanta gent, m’ho creuré. Però a mi el futbol no em fa ni fred ni calor, més aviat trobo que és una poca-soltada a què es destinen molts milions que podrien servir per a moltes coses útils.

Bé, deixem-ho. El cas és que aquests dies ens han presentat en Cruyff com un heroi, gairebé com un heroi nacional, un home que ens va inocular l’autoestima que no havíem tingut mai. Hi ha un abans i un després, com se sol dir. Bufa…

Aquest home va arribar aquí, es va acabar de fer ric aquí i, en agraïment al país que el va encimbellar, durant quaranta anys llargs no va dir ni una sola paraula en català. I encara hi ha qui el justifica recordant-nos que, amb una gran tenacitat, va posar Jordi al seu fill (un fill a qui tampoc no he sentit dir ni un mot en català). Uns altres diuen que si no parlava la nostra llengua era perquè no la volia fer malbé. I aquí hi ha gent que s’ho creu i fa una rialleta cofoia. Sincerament, si hagués decidit de parlar en català –en mal català, en català matusser– creieu que hauria passat a la història com un lingüicida? No us sembla que hauria estat una gran notícia, un gran exemple, que hauria fet la volta al món i hauria prestigiat la llengua?

Bé, ho diré ben clar per si de cas: el meu heroi no és en Johan Cruyff.

Els meus herois són en Pepe i la Dolores, tots dos nascuts a Andalusia. De joves van aprendre a parlar català malgrat que la gent –molta gent, massa gent– se’ls adreçava i encara ara se’ls adreça en castellà. Potser gràcies a aquests dimissionaris se’ls nota, que no són d’aquí. Van tenir dues filles i no els van pas posar noms catalans: Patri i Rocío. Eren els noms que els agradaven. Alguna cosa van saber transmetre’ls, a les filles, perquè totes dues són essencialment catalanoparlants unilingües. La Patri, a més, fou una de les portaveus de Callús Decideix, organitzadora de les consultes del 13 de desembre de 2009. Viu amb en Ferran i tenen dues filles: la Laia i la Txell. Són els noms que els agraden.

La meva heroïna és la dona del taulell d’informació de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de Manresa. Tant si ets negre com si ets blanc, tant si ets jove com si ets vell, el primer «bon dia, què voldreu» te l’engega sempre en la llengua del país. I després pot semblar que canvia de llengua, però no te n’adones que ja ha tornat al català. I als cartells de l’oficina, gràcies a ella, guanya de llarg la llengua d’aquí. Hi ha uns quants cartells només en català. No hi ha cap cartell monolingüe en espanyol: cap.

Els meus herois també són els homes i dones de les oficines de la policia espanyola de la mateixa ciutat. Així que has travessat la barrera de l’home uniformat, inflexible, amb cara de pomes agres i llengua (espanyola) única, entres a la sala llarga del fons i sents quasi una única llengua vehicular: el català. I això, a la policia espanyola, no em digueu que no tingui mèrit.

Les meves heroïnes són mestres de l’escola bressol de Callús. Molts dels nens que hi entren, a casa només senten castellà. Però –vejats miracle!– quan arriben a l’escola dels grans ja entenen perfectament les frases de comunicació bàsica en català. La llengua amb què et canten, la llengua amb què t’amoixen i et renyen, la llengua amb què et canvien el bolquer és –mira-t’ho com vulguis– també la teva llengua. Forma part del teu món, és casa teva.

I si hem de cercar un heroi holandès també en tinc un: l’enginyer Joep van der Laan. Quan en Joep va arribar a Solsona ja feia temps que compartia la vida amb la Mercè, amb qui havien viscut un parell d’anys a prop d’Amsterdam. Una vegada establerts ací, van tenir un nen i una nena. A diferència d’en Cruyff, els van posar noms neerlandesos: el noi, Henk i la noia, Aniek. Eren els noms que els agradaven. En Joep, com en Cruyff, tampoc no té facilitat per a aprendre una llengua neollatina, per bé que sap anglès, alemany i, és clar, neerlandès. Però, a empentes i rodolons, amb esforç i amor, va anar agafant destresa en la llengua d’aquest país. I amb això, a Solsona, n’hi ha prou i de sobres. Allà ningú, mai, no li va fer veure la necessitat d’aprendre cap més llengua que no fos el català. Tanmateix, a còpia de baixar a Barcelona, de seguida es va adonar que la cosa no era igual a tot arreu. Malgrat això, en Joep, tretze són tretze, va parlar i parla català a tot arreu. L’espanyol el va aprendre –a la força els pengen!–, però no el fa servir. Els fills –tot i no dir-se ni Jordi ni Núria– parlen català de Solsona, és clar. Ah, i neerlandès.

Potser trobeu que he parlat només de llengua. Doncs sí. He parlat només de llengua. Perquè, una pregunta: tot aquest moviment o procés o com se’n digui no el fem (sobretot) per la llengua?

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Del doll de mossèn Ballarín, n’he aplegat vint-i-quatre gotes al vol. Parlen del país i de la llengua. Clar i català.

La nació

«El poble. Els polítics parlen, garlen i xerren. El poble només espera el matí d’un dia que sigui seu.»

«El Pi és mort. Però aquesta ossada és i serà viva mentre algú cregui en aquesta pàtria. Mort, el Pi és senyal que els pobles ressusciten.»

«Confessar-se català, fill d’aquests rostolls i d’aquesta gent no és fer política, és ser fidel a la pròpia mare, fidel a la llengua amb els planys de la qual em va treure al món. Una pàtria, sobretot per a nosaltres, és una llengua.»

«Sóc un ciutadà del món, però sense fer-me trampa. No ho sóc buidant-me les tripes per oblidar on vaig veure la llum per primer cop, quina és la meva llengua. Única. Quina és la meva llenca de terra i la meva mar.»

«Així com cal acceptar els pares, siguin com siguin, també cal fer-nos nostra aquesta terra, sabut o no sabut, tan nostra com els pares, que ens afesomia tant com el mas.»

«La nostra llenca de terra és una xarxa de pescador penjada als Pirineus, que s’allargassa i s’esprimatxa fins a Guardamar. La xarxa es fica mar endins per fer eixir, a flor d’aigua, mitja dotzena d’illes. Sense la divina i mesurada grandesa, som grecs d’espardenya.»

«Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari.»

«Com cap altra de la Mediterrània, som una terra pobra. Les feixes del pagès s’engarristen quers amunt; cal treure pa de les pedres.»

«Segles i segles de migradesa no han pogut matar l’olor de les places. Encara som. L’alfals dels conreus, la vidalba dels boscos, la pólvora de les ciutats, el fum de les passions ocultes i «lo somni» amagat. Rebrotat misteriosament.»

«Nosaltres som una nació ja en els temps medievals. Érem tant a l’estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat, i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos «Principat», que encara tirava aigua al vi.»

«Cada país té el seu tipus representatiu: el coronel anglès, la francesa chic, el tenor italià. Nosaltres tenim el garneu assenyat.»

«Aquest país és com és gràcies als pagesos de rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per descuidar-se Déu.»

«Els afraus d’ací fan gent de pas de bou, senalla, escó, torrada amb all i caliu. Però, de tant en tant, surt algú esverat a pas de cabra, bossot, catau, trabuc i flamarada.»

La llengua

«He de confessar que, sentint el català d’alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m’ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà.»

«Tinc un gran respecte per mestre Pompeu, però, més que ell, els filòlegs de sabata ciutadana oblidaren l’ample terrer.»

«Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig anar a parar a Matadepera. Fins que vaig arribar al Seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans […]. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra. Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi.»

«Visc en una contrada que parla un català àgil com els esquirols.»

«El menorquí és la més musical de les nostres llengües.»

«La jovenalla de per ací ha perdut el deix de muntanya i engeguen les horribles vocals de qualsevol xerraire amb català light.»

«Amb mossèn Cinto, la poesia trobà la llengua del poble, la parla directa i l’ample lèxic de les pairalies de Vic, amb ressons de la plaça de Balaguer, les hortes de Sueca i les pinedes de Formentor.»

«Amb mossèn Cinto, la llengua del poble trobà la poesia, aquella flama colgada des de Llull i Ausiàs March.»

«En la litúrgia de missa, el traductor del llatí sempre tria el mot més proper al castellà.»

«Aquest idioma de missa no és català rodó. A la curta, val més això que res. A la llarga, si seguim per ací, se’ns abarnegarà l’idioma.»

«La més bella obra de Déu fou una pageseta de poble. No parlava la llengua fina dels de Jerusalem, parlava galileu com Pere o Andreu. Si hagués nascut als nostres verals, no hauria pas parlat el català finet de Barcelona, sinó el pintoresc de Fondarella.» 

Extret de Mossèn Ballarín per ell mateix (Ed. Pòrtic),
amb permís exprés del curador, en Jaume Huch

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La gran Empar Moliner es posava les mans al cap l’altre dia perquè en una sèrie de TV3 una actriu havia dit: «No has acabat de treure la taula.» «Treure la taula, no! Desparar!», exclamava l’escriptora, que se’n feia creus. Empar Moliner deia això en un programa de ràdio presentat per Sílvia Cóppulo. Tan excitada es va notar pel disbarat lingüístic que va demanar un calmant a la presentadora («Dóna’m la píndola!»). I tot seguit inquiria, atemorida: «Tots dieu treure, ja?» Quan les companyes de taula li van dir que no, encara hi insistí, compungida, com si la resposta li pogués fer mal: «I els fills adolescents, diuen treure?». Sílvia Cóppulo ho demana al públic, nois i noies d’una escola. I se senten veus que responen: «Parar i desparar.» «Ah!», respira, alleujada, la Moliner.

Paga la pena d’escoltar l’escena, ací [minut 3.37].

Aquesta seqüència, tan ben interpretada, tan valuosa, m’ha fet pensar en l’evolució de la nostra llengua, és a dir, en l’empobriment accelerat que tant ens espanta. Barrinant sobre desparar i més espècies en perill d’extinció, m’ha vingut al cap un mot molt popular al Principat i que els grans mitjans sembla que s’entestin a fer invisible i inaudible. Parlo de pas, aquest reforç de les oracions negatives: «No m’esperis, no vindré pas», per exemple. I dic que perilla perquè ho he comprovat. Agafo un diari fet a Barcelona i escrit –se suposa– directament en català. Marco tots els «no» de la pàgina 2, la primera pàgina de notícies. Quants n’hi ha? Tretze. Quants es reforcen amb el mot pas? Ni un. Us en poso exemples, perquè vosaltres mateixos pugueu veure si hi esqueia un pas o no:

—Però no és això, no cal [pas] dissimular.

—No es retirarà [pas] sol.

—[…] conscients que no sabíem [pas] ben bé què fèiem allà.

—[…] som quatre homes que no sabem [pas] què signem.

—Aquí Sánchez ja no és [pas] un fracassat, sinó la víctima.

Però i si ha estat casualitat? I si és una mania del diari? Escolto TV3: no pas una sèrie, sinó un informatiu. Aquest és el resultat de quinze minuts de Telenotícies: Oracions construïdes amb «no»: nou. Reforçades amb pas: zero. Exemples:

—El Banc Central Europeu intenta reactivar l’economia europea, però no se n’acaba [pas] de sortir.

—[…] es proposa un pressupost no [pas] inferior a deu milions.

—Els que treballen amb els més desafavorits no volen [pas] que es parli únicament de pal·liar emergències.

—Ha dit que anar a eleccions [sic] seria un fracàs, però que això no pot [pas] ser una excusa per continuar fent el mateix.

—No és [pas] una facultat qualsevol.

Quantes vegades hem sentit dir que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser un reflex de la llengua viva? I com és que als grans mitjans es bandeja un element com aquest, tan viu, encara, i tan genuí?

Una darrera reflexió: aquest mot, avui dia, només és viu al Principat. El Diccionari català-valencià-balear ens ho explica així: «L’ús de pas és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears.» Tot amb tot, a la mateixa entrada pas hi trobem una munió d’exemples antics, de tot el domini lingüístic: de les Homilies d’Organyà a Ramon Llull, de la Crònica de Jaume I a Bernat Metge. Això vol dir que abans es feia servir a tot arreu i en alguns indrets ja s’ha perdut.

També passarà al Principat? Si depèn de mi, no recularem pas ni un ‘pas’.

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Fa vint-i-cinc anys que es va morir, a Palma, Francesc de Borja Moll i Casasnovas, un dels més grans lingüistes dels Països Catalans. A ell devem el gran ‘Diccionari català-valencià-balear‘, que va començar a elaborar mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda l’any 1900 i que Moll no va acabar de publicar fins el 1962.

Enlluernat per Alcover
Moll, nat a Ciutadella el 1903, va estudiar al seminari de la seva ciutat. Fou allà on, a l’edat de catorze anys, va conèixer mossèn Antoni M. Alcover, que hi havia anat per estudiar sobre el terreny el parlar de Menorca. Aquesta coneixença tan primerenca va portar un autèntic trasbals en el jove Francesc de Borja Moll –que fins llavors no havia tingut cap contacte acadèmic amb la seva llengua– i va inspirar la seva trajectòria. L’admiració pel mestre el va dur a escriure-li una carta en sortint del seminari (a disset anys) i, de seguida, a establir-se a Palma per treballar al seu costat en l’elaboració del diccionari que Alcover ja tenia ben embastat.

Tot i no cursar cap carrera universitària, l’estudi de Moll fou profund, rigorós i exhaustiu, no tan sols per l’exigència i els coneixements que requeria l’elaboració del diccionari, sinó també perquè Alcover el va enviar a formar-se a Alemanya i el va posar en contacte amb experts en lingüística romànica com ara Meyer-Lübke, Leo Spitzer i Bernhard Schädel.

La responsabilitat de redreçar i culminar el diccionari
Quan es va morir Antoni M. Alcover (l’any 1932) s’havia publicat solament un volum del ‘Diccionari català-valencià-balear’, que havia començat a aparèixer en fascicles el 1926. Per què no s’avançava més en aquesta publicació? Un dels impediments era que no arribaven ajuts del Principat, especialment perquè el caràcter d’Alcover havia estat una barrera en la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans. A banda el caràcter, l’impediment més gran era que Alcover no acceptava les normes ortogràfiques del IEC. Aquest fou l’entrebanc que va tombar Francesc de Borja Moll poc abans de la mort d’Alcover. Ho explica ell mateix en la introducció del diccionari:

«El problema ortogràfic continuava perjudicant l’acceptació del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic personal; ell no s’hi decidia, però em digué que, de mort ell, jo fes el canvi d’ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d’aquesta bona disposició seva, li vaig demanar d’editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet d’ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l’Institut. Ell hi vingué a bé.»

Havent mort Alcover, Moll va adquirir els drets del diccionari i s’encarregà de revisar-lo i anar-lo publicant, fins que fou completat, trenta anys més tard.

Què és el ‘diccionari Alcover-Moll’?
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. A banda Alcover i Moll,  en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

La tasca editorial
El 1933 va fundar l’Editorial Moll, continuadora de l’Editorial Alcover. S’hi van destacar la biblioteca ‘Les Illes d’Or’ i, més tard, la ‘Biblioteca Raixa’, on publicà més d’un centenar de volums. Amb l’ajut dels seus fills i la col·laboració de l’escriptor Josep M. Llompart, aconseguí d’arrencar i mantenir l’empresa, que fou l’única editorial de les illes Balears amb una llarga continuïtat i un catàleg considerable.

La crisi del sector va portar els responsables de l’editorial a anunciar-ne el tancament l’any 2014. Tanmateix, fa poc, es va impulsar la institució Francesc de Borja Moll per a salvar l’empresa.

Un home compromès, sense fer soroll
L’obra de Francesc de Borja-Moll no s’acaba pas en aquest impressionant diccionari, sinó que comprèn gairebé una trentena de llibres i estudis monogràfics de tota mena: des d’una imprescindible ‘Gramàtica històrica catalana‘ fins a dos llibres de memòries, passant per diccionaris escolars, exercicis de gramàtica, cursos d’espanyol, estudis dialectològics, etc.

Fou nomenat doctor ‘honoris causa’ per diverses universitats, entre les quals Barcelona, València, Palma i Basilea. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vice-rector de l’Estudi General Lul·lià.

Així mateix, va tenir una vida pública notable i va fer una tasca extraordinària en la difusió de la cultura catalana a Mallorca. Fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear (1962) i pronuncià conferències a tots els Països Catalans. Entre els reconeixements més importants, hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), el premi Ossian de la RF Alemanya (1978) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983).

Malgrat que el seu caràcter era reservat i mostrava poca tirada a fer-se veure, va concedir algunes entrevistes als mitjans de comunicació, entre les quals es destaca aquesta en el programa ‘Personatges’ de TVE-Catalunya, dirigit i presentat per l’escriptora Montserrat Roig.

Francesc de Borja Moll es va morir el 18 de febrer de 1991, ara fa vint-i-cinc anys.

[Publicat a VilaWeb el dia 19 de febrer de 2016.]

L’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat noves eines a la versió en línia del ‘Diccionari de la llengua catalana‘ (DIEC2), de manera que es poden consultar fàcilment la resta de diccionaris del IEC. Ara ja no cal cercar una mateixa paraula en tots aquests diccionaris per a obtenir-ne els resultats. Des de la web del DIEC2, després de fer la cerca d’un mot, hom pot accedir directament als resultats del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana‘, del ‘Diccionari català-valencià-balear‘ (DCVB) –conegut per diccionari Alcover-Moll–, del ‘Diccionari de sinònims‘ d’Albert Jané i del portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT).

Quan un usuari cerca una paraula al DIEC, immediatament li apareix el resultat de la cerca, juntament amb quatre botons que fins ara no hi eren, corresponents als quatre diccionaris que s’hi han vinculat. Aquesta nova eina té una gran utilitat per a qualsevol usuari de la llengua, però especialment per a lingüistes, professors, periodistes i escriptors, que d’ara endavant s’estalviaran passos i temps a l’hora de fer consultes i cerques terminològiques.

Les quatre obres que ara es poden consultar des del ‘Diccionari de la llengua catalana’ (DIEC2) són aquestes:

Diccionari Alcover-Moll
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. La direcció i l’elaboració principal de l’obra anaren a càrrec de mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda i el seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que és qui va poder-la culminar el 1962. Però en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

Diccionari de sinònims
El Diccionari de sinònims d’Albert Jané, obra de referència de la lexicografia catalana, es podia consultar en línia des del desembre passat. Conté 27.542 articles i ofereix diverses opcions de cerca.

Cada article consta d’una entrada (el lema, que és la forma que la identifica i encapçala) i d’una llista de sinònims o més d’una, disposades per accepcions, és a dir, per significats. A més a més, també s’hi dóna informació sobre la categoria lèxica i gramatical de cada mot.

Diccionari descriptiu de la llengua catalana
El ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ (DDLC) presenta els mots des del punt de vista del contingut i de l’ús. El concepte de diccionari descriptiu s’oposa al de diccionari normatiu, perquè intenta reflectir els usos lèxics reals i no únicament els que són considerats admesos per la normativa lingüística establerta o convinguda.

El DDLC és una obra en elaboració permanent. Forma part del Diccionari del Català Contemporani (DCC), un projecte lexicogràfic de gran abast desenvolupat al IEC des del 1985, que té per objectiu general d’aplegar sistemàticament les dades sobre el lèxic català. Els articles del DDLC es difonen per internet durant el procés de redacció de l’obra a mesura que vagin assolint un nivell d’elaboració prou avançat.

Terminologia de Ciències i Tecnologia
El portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT) conté essencialment tres apartats: una biblioteca en línia d’obres terminològiques (BiblioCiT), un motor de cerca avançat i la interfície ContextCit, amb informació de revistes especialitzades.

La biblioteca BiblioCiT aplega un total de 170.000 unitats terminològiques catalanes. A més, les 58 obres que formen part de la biblioteca poden ser consultades individualment.

El motor de cerca CercaCiT, permet de consultar totes les obres de la biblioteca BiblioCiT simultàniament o per grups temàtics.

Finalment, la interfície ContextCiT ens presenta contextos d’ús de termes apareguts en les revistes especialitzades recollides en l’Hemeroteca Científica Catalana.

Un cas pràctic: cercar la petjada
Si entrem al DIEC i escrivim ‘petjada’ a la casella ‘Entrada a cercar’, obtindrem un resultat simple, la definició del mot, amb dos exemples:

«Senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal a la terra per on ha passat. Es veien les petjades d’un ós. Seguint aquestes petjades, arribarem segurament a alguna cabana de pastors.»

Des d’aquesta mateixa pàgina, damunt el resultat, podem consultar el diccionari Alcover-Moll pitjant el botó DCVB. La informació que en resultarà serà molt més completa: definició, traducció a l’espanyol, exemples literaris (de ‘Lo Somni’ de Bernat Metge, per exemple), locucions, refranys, transcripció fonètica i possibilitats etimològiques.

Tornant a la pestanya inicial, podem consultar sinònims de ‘petjada’. No tan sols obtindrem la llista que cerquem (‘petja’, ‘rastre’, ‘pas’, ‘senyal’, ‘empremta’), sinó els sinònims de tots els mots que contenen ‘petjada’ com a sinònim. I encara més: fent doble clic damunt qualsevol mot de qualsevol llista anirem a parar a una pàgina amb tots els sinònims del mot clicat. És molt fàcil de navegar-hi i molt difícil de no trobar-hi el sinònim exacte.

Si retornem a la pestanya del DIEC, premem damunt el botó DDLC i demanem ‘Mostrar l’article’, obtindrem la informació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’. Ací hi ha definicions detallades, informació estatística, variants, etc., però sobretot una gran quantitat d’exemples d’ús, essencialment contemporanis. Per exemple, en el sentit de ‘Senyal que deixa el peu d’algú o d’algun animal en un terreny o en una superfície’, hi trobem exemples de Marià Manent, de Rubió i Tudurí, de Vicens Vives i de Pedrolo; són exemples que ens ajuden a entendre el significat del mot i el contextualitzen. És un diccionari molt complet i útil especialment per a comprovar si el sentit que volem donar a un mot ha estat usat pels autors seleccionats.

Finalment, clicant damunt CiT, podem comprovar que ‘petjada’ forma part del ‘Vocabulari forestal’ i que és un terme emprat en l’àmbit de la caça; així mateix, trobem informació del ‘Diccionari de geologia’, que ens diu que ‘petjada’ és un terme de paleontologia i de sedimentologia, concretament de petrologia sedimentària. Ens presenta la definició i traduccions a l’anglès, a l’espanyol i al francès.

[publicat a VilaWeb el dia 1 de febrer de 2016]

De tant en tant, els fets de l’actualitat tenen contingut lingüístic. Ahir i avui n’hem vist un cas.

Resulta que ahir, després de l’incendi catastròfic en una estació de Renfe abandonada, el programa d’en Jordi Basté, de RAC-1, va publicar aquest piulet: «L’incendi l’hauria provocat un grup d’indigents. Els bombers han trobat matalassos a l’estació abandonada»

Diuen que la diputada de la CUP Eulàlia Reguant es va indignar i va respondre amb uns quants piulets, entre els quals aquest:

.@elmonarac1 El llenguatge no és neutre. Per mi utilitzar “provocar” indueix a voluntat. Compartim indignació. @jordibaste

— Eulàlia Reguant Cura (@aramateix) 9 febrer, 2016

És més que probable que el piulet de RAC-1 volgués dir una cosa que no deia. Vaja, a mi no em sembla que els responsables volguessin dir que els sense-sostre haguessin calat foc expressament a casa seva per originar el caos que es va originar.

Però, en el fons, l’autor del piulet de RAC-1 va ser víctima d’un abús lingüístic (un entre tants). El verb provocar, originàriament, vol dir «excitar a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient». En un sentit ampli, també pot arribar a significar «suscitar (alguna cosa)», però sempre partint del significat inicial, és a dir, contenint la idea d’incitació («provocar les rialles», per exemple). Tanmateix, la banalització i la influència de l’espanyol han escampat aquest verb en comptes de originar, causar, motivar…

I d’aquí ve que sentim frases com ara aquestes:

—«El partit admet que la votació per investir Mas pot provocar fractures internes»

—«Els tornados provoquen més de quaranta morts» (provocar un mort: ens podem imaginar una cosa més desagradable, de més mal gust?)

—«El conductor que va provocar un accident a Girona conduïa sense carnet» (podem saber que el va causar, però com se sap que el va ‘provocar’, és a dir, que va fer alguna cosa deliberada perquè passés?)

Sempre ho dic: el llenguatge és com les drogues: cal saber-ne fer un ús responsable…

PS: El qui sembla que s’ha sentit provocat ha estat Jordi Basté, que aquest matí ha dit coses com ara aquestes:

«Encara visc indignat amb el piulet de l’amiga Reguant. […] No vull que ningú em freni la llibertat d’expressió, potser per un verb col·locat amb mala traça. No vull que ningú ens assenyali per alguna cosa que no pensem ni pensarem mai. No vull que ningú ens doni lliçons sobre…»

El parèntesi que hi ha entre «l’amiga Reguant» i «No vull que ningú» dura quasi un minut. És a dir, el senyor Basté triga un minut a reconèixer que va col·locar el verb provocar «potser amb mala traça». Abans i després, ja ho veieu: ‘a mi no em doneu lliçons’. En fi… I penso: no hauria estat més senzill de demanar disculpes primer i després, si voleu, parlar de demagògia? És a dir, costa tant de dir que ens hem equivocat si resulta que ens hem equivocat? És només una pregunta. Perquè, qui sóc jo, pobre de mi, per insinuar res? Déu me’n guard.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Al llibre Llengua standard i nivells del llenguatge, Lluís López del Castillo ja s’esfereïa per la manera de parlar d’una certa gent, sobretot de l’àrea de Barcelona. Descrivia una fonètica fortament acastellanada. Quan el vaig llegir, a divuit anys, feia pocs mesos que havia començat d’estudiar a Barcelona, i em va sorprendre de debò. Em va fer estrany, sobretot, que parlés de pronunciar malament les eles (les eles?, com es podien fer malament les eles?). I em va fer molt riure l’etiqueta que posava a aquell parlar: el català bleda.

Una descripció molt succinta: la ela bleda és la ela castellana o francesa, ço és, alveolar i no velar. És a dir, amb la punta de la llengua tocant els alvèols (damunt les dents de dalt) i la part posterior sense tocar el vel del paladar. La ela catalana (i neerlandesa i russa i de l’anglès americà…) és velar (amb la part del darrere tocant el vel del paladar). El professor Gabriel Bibiloni ho explica perfectament ací i encara ho detalla més ací.

Com que el Parlament de Catalunya és un reflex (lingüístic) de la societat, us convido a sentir una diputada de la legislatura anterior amb una gran habilitat a fer eles bledes. Us n’he seleccionat un fragment ben il·lustratiu:

Amb el temps, m’ha vagat prou de sentir les eles bledes i, quan els interessats (i interessades) s’hi han avingut, he provat d’esmenar-les. És evident que el fenomen s’ha escampat molt. També és evident que se n’ha fet mofa, però això no ha servit per a vèncer el problema, ni tan sols per a fer-lo recular.

A Callús, sortosament, fins ara aquest fenomen no hi ha arrelat. Tanmateix, molt sovint comprovem amb tristesa com els nostres fills (i filles) comencen a dir eles bledes quan fa uns quants mesos que han començat d’estudiar a Barcelona.

Per convèncer-vos que ací la canalla té fonètica genuïna, us convido a escoltar la veu tendra d’una callussenca de set anys que encara no ha après de fer eles bledes.

Deixeu-me, finalment, retre un petit homenatge a un programa que m’agrada especialment: Oh, happy day! En un parell d’articles anteriors (1 i 2) vaig dir què pensava d’un (o una) membre del jurat. Però avui he de parlar bé d’una concursant, una noia que em té el cor robat. Em refereixo a la Magalí Sare, l’ànima del Quartet Mèlt. S’ha de dir que tot el grup, a desgrat de l’edat, parla força bé. Afegeixo que a la Magalí no li surten totes les eles correctíssimes, però crec que n’és conscient i s’hi esforça. Escolteu-ne, només, aquesta brevíssima seqüència:

Us deixo amb una versió molt reeixida de la «Gallineta» cantada pels Mèlt. Ho diuen ben clar, cap al final: «Que quedi clar per sempre més que jo de bleda no en tinc res». Justa la fusta!

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.