El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Llengua

Mestres (1: «Escoles a la frontera», de M. Carme Junyent)

0
Publicat el 17 d'abril de 2016

CJunyent

Aquest país l’han de salvar els mestres. I la llengua també. Tots sabem que la situació de l’ensenyament no és com voldríem, que hi ha mestres sense vocació, que n’hi ha que parlen malament la nostra llengua… Sí. Però al costat hi ha gent amb un coratge extraordinari, amb una creativitat fora mida, amb una força irreductible per a plantar cara a les maltempsades, amb una dignitat professional admirable. N’hi ha. En conec, en coneixem. Aquests canviaran el món, convertiran els plançons en arbres robusts, tornaran a alçar el país i redreçaran la llengua.

M’agradaria presentar-vos dos llibres que parlen de mestres, de bons mestres. Avui, Escoles a la frontera, de M. Carme Junyent (Eumo Editorial, 2016). Un altre dia, Contra les aules, de Tomàs Llopis (Edicions Tres i Quatre, 2016).

Sobre el de la Carme Junyent, que presentarem dilluns a VilaWeb, en vaig escriure una mena de ressenya per al diari. Espero que us sembli interessant. El llibre ho és molt.

Fotografia-2

Immigració a l’escola: tòpics i realitats segons Carme Junyent

Fa poques setmanes que es va publicar el llibre ‘Escoles a la frontera’, de la professora de lingüística de la Universitat de Barcelona M. Carme Junyent (Masquefa, Anoia, 1955). L’obra, que fa de mal classificar, és alhora un viatge per tots els racons de l’Anoia i un estudi detallat dels centres d’ensenyament primari i secundari de la comarca i, per extensió, del país. L’autora ha començat a presentar el llibre pels pobles de l’Anoia. La presentació de Barcelona serà dilluns vinent, dia 18, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer de Ferlandina, 43); si voleu assistir-hi, envieu un correu a administracio@partal.cat.

Descobrir la comarca pròpia
En aquest recorregut, Junyent ens fa descobrir tot de racons que ni ella mateixa no coneixia; ens presenta les dificultats i envits que implica l’arribada de la immigració dels dos darrers decennis; retrata la vitalitat tant dels centres educatius com de les entitats socials; i, en darrera instància, ens revela tot de descobertes familiars que simbolitzen el dolor d’una societat encara marcada pel conflicte bèl·lic del 1936-1939.

‘En el transcurs d’aquest projecte he fet milers de quilòmetres, a cada poble hi he anat un mínim de tres vegades i a gairebé tots hi he anat algun cap de setmana’, ens diu al començament. El motiu que duu M. Carme Junyent a recórrer les escoles de l’Anoia és un projecte per a valorar la possibilitat d’aprofitar la diversitat lingüística dels alumnes com a font d’enriquiment social. L’estudi, titulat ‘Què hem de fer amb les llengües dels alumnes a l’escola?’, ja ha estat publicat (versió en pdf).

Però el projecte en si no centra pas l’interès del llibre. De fet, ni tan sols hi explica el contingut de les enquestes que reparteix a cada centre. L’interès està en l’aprenentatge que fa ella mateixa, en totes aquestes visites. L’estudi és l’excusa i l’estímul per a un recorregut molt més ampli, que l’emmena a reflexionar sobre la realitat de l’ensenyament i de l’ús de la llengua, a fer-nos veure els contrasts entre el món rural i el món urbà i a descobrir (i revelar) aspectes de la seva família i d’ella mateixa, per mitjà d’unes connexions que presenta magistralment i amb un estil planer d’una gran qualitat literària.

Immigració i ensenyament
Bona part de l’exposició, la dedica a descriure els municipis i les escoles: els llocs, els noms, els directors, els professionals en contacte amb els alumnes immigrats, els regidors de Cultura i d’Ensenyament… I, de retruc, el mapa escolar, el transport i els lligams –volguts o no– que la distribució de centres propicia. És, doncs, un retrat viu, pràctic, real de l’ensenyament a Catalunya en aquest segon decenni del segle XXI.

En aquest retrat, la nova immigració hi té un paper fonamental. Primerament, perquè és, d’alguna manera, allò que mou l’autora a visitar els centres. Però també perquè en sap copsar i explicar les dificultats que implica i, tanmateix, la voluntat i l’esforç de tractar el problema d’una manera eficaç. Quan parla d’Igualada, per exemple, explica un fet que es repeteix a moltes poblacions del país: que molts alumnes immigrants es concentren en uns centres determinats: ‘Entre els dos instituts d’Igualada, és evident que n’hi ha un que s’emporta el percentatge més alt d’alumnes immigrats. Si m’he de fiar dels alumnes que veig en l’un i l’altre a les hores d’esbarjo, jo diria que n’hi ha un que en té gairebé l’exclusiva. Pel que fa a les cinc escoles públiques, n’hi ha una que acumula un percentatge altíssim de famílies nouvingudes, i les altres diguem-ne que en tenen en proporció decreixent fins a arribar a percentatges residuals. La directora de la primera escola m’explica molt dolguda l’estigma que hi pesa i tot el que fan, no tan sols per a proporcionar un ensenyament de qualitat, sinó per a donar valor afegit a l’escola.’ I, en relació amb els pares, diu, poc més endavant: ‘En una de les escoles “marcades” em trobo que uns pares coratjosos no van fugir de l’escola, sinó que van lluitar per canviar-la, i amb la complicitat d’altres famílies van fer-ne una de les escoles més prestigioses d’Igualada.’

Exercici d’introspecció
Sempre a partir de circumstàncies fortuïtes, M. Carme Junyent ens va introduint també en la seva història familiar, marcada en bona part per la guerra del 1936-1939.

‘El meu besavi de Beseit va morir en un accident horrible. La veta de l’espardenya se li va entortolligar amb la roda del carro i el va fer caure. Quan va ser a terra, la roda li va passar per damunt i el va matar.’ A partir d’aquest fragment, i servint-se d’un estil literari atractiu, l’exposició de dades, llocs i reflexions es barreja amb una mena de confessió personal, amb tocs novel·lescs, que sedueix el lector pel caràcter íntim, sincer, despullat. Són fragments que ‘humanitzen’ el relat i l’autora. Que un científic ens parli de la seva família, de la seva vida o, fins i tot, dels seus trastorns no és gens habitual. I en aquest cas és, de totes passades, estimulant.

Recursos d’un llibre amè
Les explicacions, a més, són esquitxades de curiositats, de disquisicions lingüístiques –amb crítiques i elogis a Joan Coromines, per exemple– i, sobretot, de molts passatges irònics. De manera que, ultra les lliçons que ens transmet, M. Carme Junyent també ens fa riure. Perquè ella sap riure’s de quasi tot, començant per una professora universitària que es perd, indefectiblement, a tots els pobles que visita, encara que tinguin un sol carrer.

[VilaWeb, 13-4-2016]

                                              

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Vós primer, senyor Tasis

2
Publicat el 9 d'abril de 2016

Tasis

Ens hauria de caure la cara de vergonya. Enguany fa cinquanta anys de la mort de Rafael Tasis i no n’he llegit res, cap ressenya, cap trista notícia enlloc. Com si aquest home no hagués existit, com si en aquest país n’anéssim sobrats, d’escriptors i intel·lectuals de talla. Ho sabíeu, que va ser el primer escriptor de novel·la policíaca en català, abans que Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster?

Ara l’editorial Tres i Quatre ha decidit de reeditar les tres novel·les policíaques de Rafael Tasis. La primera (La Bíblia valenciana) duu el pròleg original de Jaume Fuster, que li reconeix la condició de pioner en el gènere.

No fa gaire a l’Institut d’Estudis Catalans es va fer un seminari sobre Tasis. N’era un dels coordinadors el professor Àlex Martín, potser el més grans tasiòleg actual. Li devem en gran part aquesta recuperació, perquè ha assessorat l’editorial en les reedicions i ha escrit una introducció granment il·lustradora d’una de les tres novel·les.

Qui era?
Rafael Tasis (Barcelona, 1906 – París, 1966) va ser periodista, polític, novel·lista, dramaturg, crític i historiador. Va col·laborar en publicacions com ara la Revista de CatalunyaSerra d’Or i La Publicitat. Tingué un càrrec polític en la Generalitat republicana: fou director general dels Serveis Correccionals el 1937 i el 1938. Es va exiliar el 1939 a París i en va tornar el 1948. És autor de nombroses obres, entre les quals Vint anys (1931), Tres (Mèxic, 1962), La vida del rei en Pere III (1954) i La novel·la catalana (1954). De tornada a Barcelona, treballà d’impressor i llibreter, mantingué la seva activitat política com a enllaç amb l’exili i continuà la tasca d’escriptor.

Les novel·les
En les seves tres novel·les policíaques, hi ha sempre dos protagonistes, el comissari Jaume Vilagut i el repòrter Francesc Caldes. L’avinença i la tensió entre ells dos estableix un joc magnífic, carregat d’ironia, que fa avançar la trama amb agilitat i enjòlit. Heus ací un petit resum de cadascuna:

La Bíblia valenciana (1955). Fou el seu primer llibre d’aquest gènere. Per tant, es pot considerar la primera novel·la policíaca catalana. Una trama construïda magistralment entorn de la troballa d’un llibre mític (la traducció de la Bíblia feta per Bonifaci Ferrer), ens submergeix en la Barcelona republicana, en una cursa vertiginosa d’assassinats en què llibreters de vell i bibliòmans lluiten per apoderar-se’n.

És hora de plegar (1956). Ambientada en la Barcelona de la postguerra. Tenim un robatori i un assassinat en una argenteria. Alhora, des de l’ombra, el misteriós assassí va relatant-nos els fets en una mena de novel·la que el durà a ell a la perdició i a nosaltres… a la sorpresa final. La trama i el recurs narratiu fan d’aquesta novel·la, a parer meu, la millor de totes tres.

Un crim al Paralelo (1960). Caldes i Vilagut resolen uns misteriosos crims que s’esdevenen en una Barcelona que viu, mig innocent, mig pecaminosa, entre el tercer i el quart decenni del segle passat: els baixos fons del Paral·lel, les actrius de varietats, els venedors de loteria, les tavernes polsoses…, tot amanit amb una visita ràpida i delirant a la València fallera de l’època.

Un tast
Tasis té la prosa dels grans escriptors: ferma, genuïna i enormement àgil. Tot això amanit amb una sornegueria fina —podem parlar de veritable humor català—, que te’l fa imaginar amb una rialleta per sota el nas. Entre l’una cosa i l’altra, no pots alçar els ulls del llibre.

Heus ací un fragment de Un crim al Paralelo, situat a València. Quan el llegiu direu: Camilleri? Montalbán? No, no: Tasis, Tasis, el nostre novel·lista oblidat!

Per bé que una mica tardà, el dinar havia estat reeixit. Sobretot la paella era suculenta, una verita­ble simfonia de gustos i colors, amb l’arròs daurat, ben deslligat cada gra, però fonent-se a la boca; els talls de pollastre, els musclos, els llagostins, les rodanxes de peix que formaven l’entrelligat del plat també estaven cuits al punt precís, i les llen­ques vermelles i verdes de pebrot que decoraven la gran paella no eren sols riques de paleta sinó de substància.

—M’estic reconciliant amb aquesta excursió policíaca! Qui era el malaurat que va dir un dia: «De València, ni l’arròs»? O bé allò altre de: «A Va­lència mataren tres —no per lladres ni per res— sinó perquè li furtaren la capa a Crist»? Devien ésser uns fumuts beneits. Quina paella, Senyor! —comentà Caldes, tot repetint abundosament del plat—. Aquesta mena de menges, cuinades amb oli, carregades d’espècies, barrejades, sense sal­ses ni artificis culinaris, són més aviat bàrbares, ja ho concedeixo. Un Brillat-Savarin trobaria que aquesta paella és una heretgia indigna de presen­tar-se a les taules de l’Europa gastronòmicament civilitzada. Però, què hi farem, si encara som tots una mica moros? I a València encara és més difícil d’oblidar-ho. Moros refinats, si vols, com aquells que van saber edificar l’Alhambra i la Mesquita de Còrdova i que van traçar el meravellós sistema de regadiu d’aquesta inefable horta de València. Però moros. De totes maneres, no hem d’oblidar que sant Vicenç Ferrer, tan cosmopolita que hom diu que gaudia del do de llengües, era valencià, i que els Borja, més coneguts a l’Europa del quinzè segle sota llur nom italianitzat de Borgia, eren va­lencians i que van seguir sentint-se’n en els honors com en els excessos.

—Jo no ho oblido pas, estigues tranquil —repli­cà Vilagut—. I no sé veure per què aquesta paella seria indigna de cap cuina europea ni àdhuc de dos papes del Renaixement.

—Què vols que t’hi digui, jo? Són coses de gust, de matís, de tacte, si m’ho permets. Aquest plat, en el qual troben tantes satisfaccions els nostres sentits de bàrbar, és massa violent, massa natural, massa poc químic. És com la pintura lluminosa i multicolor dels pintors valencians. O com aquest vi del Priorat, que d’altra banda no puc menys que recomanar-te. Quin grau fa? Setze, ben bé. No té gaire bouquet, d’acord; potser té un vague regust de brisa. És un most primitiu, fill de la terra i del sol, i que no ha anat a estudi ni té educació. Però, al darrere de la paella, quin licor meravellós! La gargamella se’t refresca i s’abran­da ensems. És com un raig de sol líquid, que re­conforta i dóna el punt d’eufòria necessària per a oblidar totes les misèries d’aquest món. Fins i tot els crims i els criminals!

—Sortosament per a la nostra seguretat perso­nal, no seràs tu qui durà aquest vespre el cotxe, per tornar a Barcelona! Perquè aquest Priorat, tras­colat a dosis massisses com estàs fent, no dóna gens de fermesa al pols. Però et concedeixo que estem dinant molt bé, tant si ho fem a tall de civi­litzats com de bàrbars, i no em ve d’aquí. El meló i les taronges que ara ens duen completaran d’una manera perfecta l’àpat.

Per què «Paralelo»?
En Tasis, a la introducció de la novel·la, fa una explicació lingüística. Per què fa servir Paralelo i no Paral·lel al títol?

Una cosa crec que he d’advertir, i fa referència al llenguatge: és volgudament acostat al que és propi en els llocs de l’acció. Ja es comprèn que les meves concessions no arriben al català absoluta­ment depauperat que s’hi sent a cada cantonada; però m’ha semblat que Paralelo lligaria més que Paral·lel, i moneder més que portamonedes. Així en tots altres casos. I ara, en revisar-la, m’he atès al mateix criteri.

Tasis s’equivocava de mig a mig: ara tothom en diu «el Paral·lel», però dubto que el català que s’hi parla tingui gran cosa a veure amb aquell dels personatges de la novel·la. Ni tan sols, segurament, amb el català depauperat a què es referia l’escriptor. I això, els pocs que parlen la nostra llengua… Pobre Tasis, si alcés el cap!

PS: Quan feia pocs dies que havia aparegut aquest article, vaig rebre una nota d’en Lluís Calderer, de Manresa, que he d’afegir ací perquè té molt d’interès:

«Benvolgut Jordi: He llegit amb molt de gust i interès el teu escrit sobre Rafael Tasis. Hi estic plenament d’acord. Només que m’hauria agradat que l’iniciessis en positiu perquè la recuperació d’aquest escriptor ja ha començat.

És important donar rellevància a la tasca de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet com a curadors i prologuistes i informadors bibliogràfics de quatre llibres de Tasis: “Diari íntim. Escrits autobiogràfics”, “El revulsiu del catalanisme” (recull d’articles publicats en revistes de l’exili) i dues novel·les inèdites: “A reculons” i “Muntaner, 4”. I tot això a càrrec d’editorials que malden amb moltes dificultats per mantenir la dignitat literària: A Contra Vent de Barcelona, Cossetània de Valls i Ensiola de les Illes Balears. En el temps, parlem de llibres apareguts entre finals de 2011 i principis de 2016.

Després d’això seguim reivindicant la necessitat de disposar sobretot de la reedició de les altres novel·les, el seu teatre, els seus escrits sobre novel·lística i qui sap si altres coses. Així mateix que moltes altres veus s’afegeixin a una commemoració que no se circumscrigui a la data i que serveixi perquè la figura i l’obra de Tasis sigui de presència i actualitat permanent entre nosaltres.»

_______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Cruyff: heroi nacional?

6
Publicat el 1 d'abril de 2016

cruyff

Aquests dies s’ha parlat molt d’en Johan Cruyff. Es veu que jugava tan bé a futbol i que fou un gran entrenador. Si ho diu tanta gent, m’ho creuré. Però a mi el futbol no em fa ni fred ni calor, més aviat trobo que és una poca-soltada a què es destinen molts milions que podrien servir per a moltes coses útils.

Bé, deixem-ho. El cas és que aquests dies ens han presentat en Cruyff com un heroi, gairebé com un heroi nacional, un home que ens va inocular l’autoestima que no havíem tingut mai. Hi ha un abans i un després, com se sol dir. Bufa…

Aquest home va arribar aquí, es va acabar de fer ric aquí i, en agraïment al país que el va encimbellar, durant quaranta anys llargs no va dir ni una sola paraula en català. I encara hi ha qui el justifica recordant-nos que, amb una gran tenacitat, va posar Jordi al seu fill (un fill a qui tampoc no he sentit dir ni un mot en català). Uns altres diuen que si no parlava la nostra llengua era perquè no la volia fer malbé. I aquí hi ha gent que s’ho creu i fa una rialleta cofoia. Sincerament, si hagués decidit de parlar en català –en mal català, en català matusser– creieu que hauria passat a la història com un lingüicida? No us sembla que hauria estat una gran notícia, un gran exemple, que hauria fet la volta al món i hauria prestigiat la llengua?

Bé, ho diré ben clar per si de cas: el meu heroi no és en Johan Cruyff.

Els meus herois són en Pepe i la Dolores, tots dos nascuts a Andalusia. De joves van aprendre a parlar català malgrat que la gent –molta gent, massa gent– se’ls adreçava i encara ara se’ls adreça en castellà. Potser gràcies a aquests dimissionaris se’ls nota, que no són d’aquí. Van tenir dues filles i no els van pas posar noms catalans: Patri i Rocío. Eren els noms que els agradaven. Alguna cosa van saber transmetre’ls, a les filles, perquè totes dues són essencialment catalanoparlants unilingües. La Patri, a més, fou una de les portaveus de Callús Decideix, organitzadora de les consultes del 13 de desembre de 2009. Viu amb en Ferran i tenen dues filles: la Laia i la Txell. Són els noms que els agraden.

La meva heroïna és la dona del taulell d’informació de l’Instituto Nacional de la Seguridad Social de Manresa. Tant si ets negre com si ets blanc, tant si ets jove com si ets vell, el primer «bon dia, què voldreu» te l’engega sempre en la llengua del país. I després pot semblar que canvia de llengua, però no te n’adones que ja ha tornat al català. I als cartells de l’oficina, gràcies a ella, guanya de llarg la llengua d’aquí. Hi ha uns quants cartells només en català. No hi ha cap cartell monolingüe en espanyol: cap.

Els meus herois també són els homes i dones de les oficines de la policia espanyola de la mateixa ciutat. Així que has travessat la barrera de l’home uniformat, inflexible, amb cara de pomes agres i llengua (espanyola) única, entres a la sala llarga del fons i sents quasi una única llengua vehicular: el català. I això, a la policia espanyola, no em digueu que no tingui mèrit.

Les meves heroïnes són mestres de l’escola bressol de Callús. Molts dels nens que hi entren, a casa només senten castellà. Però –vejats miracle!– quan arriben a l’escola dels grans ja entenen perfectament les frases de comunicació bàsica en català. La llengua amb què et canten, la llengua amb què t’amoixen i et renyen, la llengua amb què et canvien el bolquer és –mira-t’ho com vulguis– també la teva llengua. Forma part del teu món, és casa teva.

I si hem de cercar un heroi holandès també en tinc un: l’enginyer Joep van der Laan. Quan en Joep va arribar a Solsona ja feia temps que compartia la vida amb la Mercè, amb qui havien viscut un parell d’anys a prop d’Amsterdam. Una vegada establerts ací, van tenir un nen i una nena. A diferència d’en Cruyff, els van posar noms neerlandesos: el noi, Henk i la noia, Aniek. Eren els noms que els agradaven. En Joep, com en Cruyff, tampoc no té facilitat per a aprendre una llengua neollatina, per bé que sap anglès, alemany i, és clar, neerlandès. Però, a empentes i rodolons, amb esforç i amor, va anar agafant destresa en la llengua d’aquest país. I amb això, a Solsona, n’hi ha prou i de sobres. Allà ningú, mai, no li va fer veure la necessitat d’aprendre cap més llengua que no fos el català. Tanmateix, a còpia de baixar a Barcelona, de seguida es va adonar que la cosa no era igual a tot arreu. Malgrat això, en Joep, tretze són tretze, va parlar i parla català a tot arreu. L’espanyol el va aprendre –a la força els pengen!–, però no el fa servir. Els fills –tot i no dir-se ni Jordi ni Núria– parlen català de Solsona, és clar. Ah, i neerlandès.

Potser trobeu que he parlat només de llengua. Doncs sí. He parlat només de llengua. Perquè, una pregunta: tot aquest moviment o procés o com se’n digui no el fem (sobretot) per la llengua?

________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ballarinades

1

ballarín3

Del doll de mossèn Ballarín, n’he aplegat vint-i-quatre gotes al vol. Parlen del país i de la llengua. Clar i català.

La nació

«El poble. Els polítics parlen, garlen i xerren. El poble només espera el matí d’un dia que sigui seu.»

«El Pi és mort. Però aquesta ossada és i serà viva mentre algú cregui en aquesta pàtria. Mort, el Pi és senyal que els pobles ressusciten.»

«Confessar-se català, fill d’aquests rostolls i d’aquesta gent no és fer política, és ser fidel a la pròpia mare, fidel a la llengua amb els planys de la qual em va treure al món. Una pàtria, sobretot per a nosaltres, és una llengua.»

«Sóc un ciutadà del món, però sense fer-me trampa. No ho sóc buidant-me les tripes per oblidar on vaig veure la llum per primer cop, quina és la meva llengua. Única. Quina és la meva llenca de terra i la meva mar.»

«Així com cal acceptar els pares, siguin com siguin, també cal fer-nos nostra aquesta terra, sabut o no sabut, tan nostra com els pares, que ens afesomia tant com el mas.»

«La nostra llenca de terra és una xarxa de pescador penjada als Pirineus, que s’allargassa i s’esprimatxa fins a Guardamar. La xarxa es fica mar endins per fer eixir, a flor d’aigua, mitja dotzena d’illes. Sense la divina i mesurada grandesa, som grecs d’espardenya.»

«Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari.»

«Com cap altra de la Mediterrània, som una terra pobra. Les feixes del pagès s’engarristen quers amunt; cal treure pa de les pedres.»

«Segles i segles de migradesa no han pogut matar l’olor de les places. Encara som. L’alfals dels conreus, la vidalba dels boscos, la pólvora de les ciutats, el fum de les passions ocultes i «lo somni» amagat. Rebrotat misteriosament.»

«Nosaltres som una nació ja en els temps medievals. Érem tant a l’estil medieval que mai no fórem un regne, fórem un comtat, i així vam continuar fins a la carallotada de dir-nos «Principat», que encara tirava aigua al vi.»

«Cada país té el seu tipus representatiu: el coronel anglès, la francesa chic, el tenor italià. Nosaltres tenim el garneu assenyat.»

«Aquest país és com és gràcies als pagesos de rostoll, als pastors de flabiol i paraigua, als rectors amb prou fe per descuidar-se Déu.»

«Els afraus d’ací fan gent de pas de bou, senalla, escó, torrada amb all i caliu. Però, de tant en tant, surt algú esverat a pas de cabra, bossot, catau, trabuc i flamarada.»

 

La llengua

«He de confessar que, sentint el català d’alguns de la televisió o de la ràdio, fent gàrgares amb les vocals, em dic que si allò és català jo sóc suec. Però m’ho giro a les bones. Aquella bona gent parlen un dialecte del gosolà.»

«Tinc un gran respecte per mestre Pompeu, però, més que ell, els filòlegs de sabata ciutadana oblidaren l’ample terrer.»

«Vaig començar a parlar barceloní. Després vaig anar a parar a Matadepera. Fins que vaig arribar al Seminari de Solsona. Urgellencs, segarretes, piteus, solsonins, cardonins, berguedans […]. Cada contrada amb el seu color fonètic. Moltes de llurs paraules no són al Fabra. Moltes dites són rodones com la saviesa del poble. Algun cop estrafan els sons, mai no erren la sintaxi.»

«Visc en una contrada que parla un català àgil com els esquirols.»

«El menorquí és la més musical de les nostres llengües.»

«La jovenalla de per ací ha perdut el deix de muntanya i engeguen les horribles vocals de qualsevol xerraire amb català light

«Amb mossèn Cinto, la poesia trobà la llengua del poble, la parla directa i l’ample lèxic de les pairalies de Vic, amb ressons de la plaça de Balaguer, les hortes de Sueca i les pinedes de Formentor.»

«Amb mossèn Cinto, la llengua del poble trobà la poesia, aquella flama colgada des de Llull i Ausiàs March.»

«En la litúrgia de missa, el traductor del llatí sempre tria el mot més proper al castellà.»

«Aquest idioma de missa no és català rodó. A la curta, val més això que res. A la llarga, si seguim per ací, se’ns abarnegarà l’idioma.»

«La més bella obra de Déu fou una pageseta de poble. No parlava la llengua fina dels de Jerusalem, parlava galileu com Pere o Andreu. Si hagués nascut als nostres verals, no hauria pas parlat el català finet de Barcelona, sinó el pintoresc de Fondarella.» 

Extret de Mossèn Ballarín per ell mateix (Ed. Pòrtic),
amb permís exprés del curador, en Jaume Huch

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ni un ‘pas’ endarrere

13

EMoliner

La gran Empar Moliner es posava les mans al cap l’altre dia perquè en una sèrie de TV3 una actriu havia dit: «No has acabat de treure la taula.» «Treure la taula, no! Desparar!», exclamava l’escriptora, que se’n feia creus. Empar Moliner deia això en un programa de ràdio presentat per Sílvia Cóppulo. Tan excitada es va notar pel disbarat lingüístic que va demanar un calmant a la presentadora («Dóna’m la píndola!»). I tot seguit inquiria, atemorida: «Tots dieu treure, ja?» Quan les companyes de taula li van dir que no, encara hi insistí, compungida, com si la resposta li pogués fer mal: «I els fills adolescents, diuen treure?». Sílvia Cóppulo ho demana al públic, nois i noies d’una escola. I se senten veus que responen: «Parar i desparar.» «Ah!», respira, alleujada, la Moliner.

Paga la pena d’escoltar l’escena, ací [minut 3.37].

Aquesta seqüència, tan ben interpretada, tan valuosa, m’ha fet pensar en l’evolució de la nostra llengua, és a dir, en l’empobriment accelerat que tant ens espanta. Barrinant sobre desparar i més espècies en perill d’extinció, m’ha vingut al cap un mot molt popular al Principat i que els grans mitjans sembla que s’entestin a fer invisible i inaudible. Parlo de pas, aquest reforç de les oracions negatives: «No m’esperis, no vindré pas», per exemple. I dic que perilla perquè ho he comprovat. Agafo un diari fet a Barcelona i escrit –se suposa– directament en català. Marco tots els «no» de la pàgina 2, la primera pàgina de notícies. Quants n’hi ha? Tretze. Quants es reforcen amb el mot pas? Ni un. Us en poso exemples, perquè vosaltres mateixos pugueu veure si hi esqueia un pas o no:

—Però no és això, no cal [pas] dissimular.

—No es retirarà [pas] sol.

—[…] conscients que no sabíem [pas] ben bé què fèiem allà.

—[…] som quatre homes que no sabem [pas] què signem.

—Aquí Sánchez ja no és [pas] un fracassat, sinó la víctima.

Però i si ha estat casualitat? I si és una mania del diari? Escolto TV3: no pas una sèrie, sinó un informatiu. Aquest és el resultat de quinze minuts de Telenotícies: Oracions construïdes amb «no»: nou. Reforçades amb pas: zero. Exemples:

—El Banc Central Europeu intenta reactivar l’economia europea, però no se n’acaba [pas] de sortir.

—[…] es proposa un pressupost no [pas] inferior a deu milions.

—Els que treballen amb els més desafavorits no volen [pas] que es parli únicament de pal·liar emergències.

—Ha dit que anar a eleccions [sic] seria un fracàs, però que això no pot [pas] ser una excusa per continuar fent el mateix.

—No és [pas] una facultat qualsevol.

Quantes vegades hem sentit dir que la llengua dels mitjans de comunicació ha de ser un reflex de la llengua viva? I com és que als grans mitjans es bandeja un element com aquest, tan viu, encara, i tan genuí?

Una darrera reflexió: aquest mot, avui dia, només és viu al Principat. El Diccionari català-valencià-balear ens ho explica així: «L’ús de pas és desconegut en el llenguatge viu del País Valencià i de les Illes Balears.» Tot amb tot, a la mateixa entrada pas hi trobem una munió d’exemples antics, de tot el domini lingüístic: de les Homilies d’Organyà a Ramon Llull, de la Crònica de Jaume I a Bernat Metge. Això vol dir que abans es feia servir a tot arreu i en alguns indrets ja s’ha perdut.

També passarà al Principat? Si depèn de mi, no recularem pas ni un ‘pas’.

 __________________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Francesc de Borja Moll: l’home que va fer gran la llengua catalana

0

FBMoll

Fa vint-i-cinc anys que es va morir, a Palma, Francesc de Borja Moll i Casasnovas, un dels més grans lingüistes dels Països Catalans. A ell devem el gran ‘Diccionari català-valencià-balear‘, que va començar a elaborar mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda l’any 1900 i que Moll no va acabar de publicar fins el 1962.

Enlluernat per Alcover
Moll, nat a Ciutadella el 1903, va estudiar al seminari de la seva ciutat. Fou allà on, a l’edat de catorze anys, va conèixer mossèn Antoni M. Alcover, que hi havia anat per estudiar sobre el terreny el parlar de Menorca. Aquesta coneixença tan primerenca va portar un autèntic trasbals en el jove Francesc de Borja Moll –que fins llavors no havia tingut cap contacte acadèmic amb la seva llengua– i va inspirar la seva trajectòria. L’admiració pel mestre el va dur a escriure-li una carta en sortint del seminari (a disset anys) i, de seguida, a establir-se a Palma per treballar al seu costat en l’elaboració del diccionari que Alcover ja tenia ben embastat.

Tot i no cursar cap carrera universitària, l’estudi de Moll fou profund, rigorós i exhaustiu, no tan sols per l’exigència i els coneixements que requeria l’elaboració del diccionari, sinó també perquè Alcover el va enviar a formar-se a Alemanya i el va posar en contacte amb experts en lingüística romànica com ara Meyer-LübkeLeo Spitzer i Bernhard Schädel.

La responsabilitat de redreçar i culminar el diccionari
Quan es va morir Antoni M. Alcover (l’any 1932) s’havia publicat solament un volum del ‘Diccionari català-valencià-balear’, que havia començat a aparèixer en fascicles el 1926. Per què no s’avançava més en aquesta publicació? Un dels impediments era que no arribaven ajuts del Principat, especialment perquè el caràcter d’Alcover havia estat una barrera en la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans. A banda el caràcter, l’impediment més gran era que Alcover no acceptava les normes ortogràfiques del IEC. Aquest fou l’entrebanc que va tombar Francesc de Borja Moll poc abans de la mort d’Alcover. Ho explica ell mateix en la introducció del diccionari:

«El problema ortogràfic continuava perjudicant l’acceptació del Diccionari. Jo proposava a Mn. Alcover de renunciar al seu sistema ortogràfic personal; ell no s’hi decidia, però em digué que, de mort ell, jo fes el canvi d’ortografia així com volgués. Per tenir garantia pública d’aquesta bona disposició seva, li vaig demanar d’editar, com a publicació anexa al Diccionari, un tractadet d’ortografia, que jo redactaria, segons les normes de l’Institut. Ell hi vingué a bé.»

Havent mort Alcover, Moll va adquirir els drets del diccionari i s’encarregà de revisar-lo i anar-lo publicant, fins que fou completat, trenta anys més tard.

Què és el ‘diccionari Alcover-Moll’?
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. A banda Alcover i Moll,  en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

La tasca editorial
El 1933 va fundar l’Editorial Moll, continuadora de l’Editorial Alcover. S’hi van destacar la biblioteca ‘Les Illes d’Or’ i, més tard, la ‘Biblioteca Raixa’, on publicà més d’un centenar de volums. Amb l’ajut dels seus fills i la col·laboració de l’escriptor Josep M. Llompart, aconseguí d’arrencar i mantenir l’empresa, que fou l’única editorial de les illes Balears amb una llarga continuïtat i un catàleg considerable.

La crisi del sector va portar els responsables de l’editorial a anunciar-ne el tancament l’any 2014. Tanmateix, fa poc, es va impulsar la institució Francesc de Borja Moll per a salvar l’empresa.

Un home compromès, sense fer soroll
L’obra de Francesc de Borja-Moll no s’acaba pas en aquest impressionant diccionari, sinó que comprèn gairebé una trentena de llibres i estudis monogràfics de tota mena: des d’una imprescindible ‘Gramàtica històrica catalana‘ fins a dos llibres de memòries, passant per diccionaris escolars, exercicis de gramàtica, cursos d’espanyol, estudis dialectològics, etc.

Fou nomenat doctor ‘honoris causa’ per diverses universitats, entre les quals Barcelona, València, Palma i Basilea. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vice-rector de l’Estudi General Lul·lià.

Així mateix, va tenir una vida pública notable i va fer una tasca extraordinària en la difusió de la cultura catalana a Mallorca. Fou un dels fundadors de l’Obra Cultural Balear (1962) i pronuncià conferències a tots els Països Catalans. Entre els reconeixements més importants, hi ha el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1971), el premi Ossian de la RF Alemanya (1978) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1983).

Malgrat que el seu caràcter era reservat i mostrava poca tirada a fer-se veure, va concedir algunes entrevistes als mitjans de comunicació, entre les quals es destaca aquesta en el programa ‘Personatges’ de TVE-Catalunya, dirigit i presentat per l’escriptora Montserrat Roig.

Francesc de Borja Moll es va morir el 18 de febrer de 1991, ara fa vint-i-cinc anys.

[Publicat a VilaWeb el dia 19 de febrer de 2016.]

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

0

DAM

 

L’Institut d’Estudis Catalans ha incorporat noves eines a la versió en línia del ‘Diccionari de la llengua catalana‘ (DIEC2), de manera que es poden consultar fàcilment la resta de diccionaris del IEC. Ara ja no cal cercar una mateixa paraula en tots aquests diccionaris per a obtenir-ne els resultats. Des de la web del DIEC2, després de fer la cerca d’un mot, hom pot accedir directament als resultats del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana‘, del ‘Diccionari català-valencià-balear‘ (DCVB) –conegut per diccionari Alcover-Moll–, del ‘Diccionari de sinònims‘ d’Albert Jané i del portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT).

Quan un usuari cerca una paraula al DIEC, immediatament li apareix el resultat de la cerca, juntament amb quatre botons que fins ara no hi eren, corresponents als quatre diccionaris que s’hi han vinculat. Aquesta nova eina té una gran utilitat per a qualsevol usuari de la llengua, però especialment per a lingüistes, professors, periodistes i escriptors, que d’ara endavant s’estalviaran passos i temps a l’hora de fer consultes i cerques terminològiques.

Les quatre obres que ara es poden consultar des del ‘Diccionari de la llengua catalana’ (DIEC2) són aquestes:

Diccionari Alcover-Moll
El ‘Diccionari català-valencià-balear’ (DCVB), més conegut per ‘diccionari Alcover-Moll’, és un diccionari descriptiu i etimològic que recull tot el cabal lèxic del català des d’un punt de vista molt ampli: de totes les èpoques històriques i de tots els dialectes. El DCVB és una gran font per a qualsevol professional de la llengua i, en general, per a qualsevol usuari interessat en la varietat i l’etimologia dels mots catalans. La direcció i l’elaboració principal de l’obra anaren a càrrec de mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda i el seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que és qui va poder-la culminar el 1962. Però en aquesta obra magna hi van contribuir una munió de ‘corresponsals’ repartits per tot el país, que hi aportaren fitxes lexicogràfiques.

El diccionari és format per deu volums, un total de 9.850 pàgines que inclouen més de 160.000 articles i una gran quantitat d’il·lustracions. L’any 2003 l’Institut d’Estudis Catalans el va informatitzar i de llavors ençà s’ha pogut consultar per internet.

Diccionari de sinònims
El Diccionari de sinònims d’Albert Jané, obra de referència de la lexicografia catalana, es podia consultar en línia des del desembre passat. Conté 27.542 articles i ofereix diverses opcions de cerca.

Cada article consta d’una entrada (el lema, que és la forma que la identifica i encapçala) i d’una llista de sinònims o més d’una, disposades per accepcions, és a dir, per significats. A més a més, també s’hi dóna informació sobre la categoria lèxica i gramatical de cada mot.

Diccionari descriptiu de la llengua catalana
El ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’ (DDLC) presenta els mots des del punt de vista del contingut i de l’ús. El concepte de diccionari descriptiu s’oposa al de diccionari normatiu, perquè intenta reflectir els usos lèxics reals i no únicament els que són considerats admesos per la normativa lingüística establerta o convinguda.

El DDLC és una obra en elaboració permanent. Forma part del Diccionari del Català Contemporani (DCC), un projecte lexicogràfic de gran abast desenvolupat al IEC des del 1985, que té per objectiu general d’aplegar sistemàticament les dades sobre el lèxic català. Els articles del DDLC es difonen per internet durant el procés de redacció de l’obra a mesura que vagin assolint un nivell d’elaboració prou avançat.

Terminologia de Ciències i Tecnologia
El portal Terminologia de Ciències i Tecnologia (CiT) conté essencialment tres apartats: una biblioteca en línia d’obres terminològiques (BiblioCiT), un motor de cerca avançat i la interfície ContextCit, amb informació de revistes especialitzades.

La biblioteca BiblioCiT aplega un total de 170.000 unitats terminològiques catalanes. A més, les 58 obres que formen part de la biblioteca poden ser consultades individualment.

El motor de cerca CercaCiT, permet de consultar totes les obres de la biblioteca BiblioCiT simultàniament o per grups temàtics.

Finalment, la interfície ContextCiT ens presenta contextos d’ús de termes apareguts en les revistes especialitzades recollides en l’Hemeroteca Científica Catalana.

Un cas pràctic: cercar la petjada
Si entrem al DIEC i escrivim ‘petjada’ a la casella ‘Entrada a cercar’, obtindrem un resultat simple, la definició del mot, amb dos exemples:

«Senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal a la terra per on ha passat. Es veien les petjades d’un ós. Seguint aquestes petjades, arribarem segurament a alguna cabana de pastors.»

Des d’aquesta mateixa pàgina, damunt el resultat, podem consultar el diccionari Alcover-Moll pitjant el botó DCVB. La informació que en resultarà serà molt més completa: definició, traducció a l’espanyol, exemples literaris (de ‘Lo Somni’ de Bernat Metge, per exemple), locucions, refranys, transcripció fonètica i possibilitats etimològiques.

Tornant a la pestanya inicial, podem consultar sinònims de ‘petjada’. No tan sols obtindrem la llista que cerquem (‘petja’, ‘rastre’, ‘pas’, ‘senyal’, ‘empremta’), sinó els sinònims de tots els mots que contenen ‘petjada’ com a sinònim. I encara més: fent doble clic damunt qualsevol mot de qualsevol llista anirem a parar a una pàgina amb tots els sinònims del mot clicat. És molt fàcil de navegar-hi i molt difícil de no trobar-hi el sinònim exacte.

Si retornem a la pestanya del DIEC, premem damunt el botó DDLC i demanem ‘Mostrar l’article’, obtindrem la informació del ‘Diccionari descriptiu de la llengua catalana’. Ací hi ha definicions detallades, informació estatística, variants, etc., però sobretot una gran quantitat d’exemples d’ús, essencialment contemporanis. Per exemple, en el sentit de ‘Senyal que deixa el peu d’algú o d’algun animal en un terreny o en una superfície’, hi trobem exemples de Marià Manent, de Rubió i Tudurí, de Vicens Vives i de Pedrolo; són exemples que ens ajuden a entendre el significat del mot i el contextualitzen. És un diccionari molt complet i útil especialment per a comprovar si el sentit que volem donar a un mot ha estat usat pels autors seleccionats.

Finalment, clicant damunt CiT, podem comprovar que ‘petjada’ forma part del ‘Vocabulari forestal’ i que és un terme emprat en l’àmbit de la caça; així mateix, trobem informació del ‘Diccionari de geologia’, que ens diu que ‘petjada’ és un terme de paleontologia i de sedimentologia, concretament de petrologia sedimentària. Ens presenta la definició i traduccions a l’anglès, a l’espanyol i al francès.

[publicat a VilaWeb el dia 1 de febrer de 2016]

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

No hauríem de provocar tant…

5

incendi

De tant en tant, els fets de l’actualitat tenen contingut lingüístic. Ahir i avui n’hem vist un cas.

Resulta que ahir, després de l’incendi catastròfic en una estació de Renfe abandonada, el programa d’en Jordi Basté, de RAC-1, va publicar aquest piulet: «L’incendi l’hauria provocat un grup d’indigents. Els bombers han trobat matalassos a l’estació abandonada»

Diuen que la diputada de la CUP Eulàlia Reguant es va indignar i va respondre amb uns quants piulets, entre els quals aquest:

 

És més que probable que el piulet de RAC-1 volgués dir una cosa que no deia. Vaja, a mi no em sembla que els responsables volguessin dir que els sense-sostre haguessin calat foc expressament a casa seva per originar el caos que es va originar.

Però, en el fons, l’autor del piulet de RAC-1 va ser víctima d’un abús lingüístic (un entre tants). El verb provocar, originàriament, vol dir «excitar a lluitar o a fer alguna cosa indeguda o inconvenient». En un sentit ampli, també pot arribar a significar «suscitar (alguna cosa)», però sempre partint del significat inicial, és a dir, contenint la idea d’incitació («provocar les rialles», per exemple). Tanmateix, la banalització i la influència de l’espanyol han escampat aquest verb en comptes de originarcausarmotivar

I d’aquí ve que sentim frases com ara aquestes:

—«El partit admet que la votació per investir Mas pot provocar fractures internes»

—«Els tornados provoquen més de quaranta morts» (provocar un mort: ens podem imaginar una cosa més desagradable, de més mal gust?)

—«El conductor que va provocar un accident a Girona conduïa sense carnet» (podem saber que el va causar, però com se sap que el va ‘provocar’, és a dir, que va fer alguna cosa deliberada perquè passés?)

Sempre ho dic: el llenguatge és com les drogues: cal saber-ne fer un ús responsable…

PS: El qui sembla que s’ha sentit provocat ha estat Jordi Basté, que aquest matí ha dit coses com ara aquestes:

«Encara visc indignat amb el piulet de l’amiga Reguant. […] No vull que ningú em freni la llibertat d’expressió, potser per un verb col·locat amb mala traça. No vull que ningú ens assenyali per alguna cosa que no pensem ni pensarem mai. No vull que ningú ens doni lliçons sobre…»

El parèntesi que hi ha entre «l’amiga Reguant» i «No vull que ningú» dura quasi un minut. És a dir, el senyor Basté triga un minut a reconèixer que va col·locar el verb provocar «potser amb mala traça». Abans i després, ja ho veieu: ‘a mi no em doneu lliçons’. En fi… I penso: no hauria estat més senzill de demanar disculpes primer i després, si voleu, parlar de demagògia? És a dir, costa tant de dir que ens hem equivocat si resulta que ens hem equivocat? És només una pregunta. Perquè, qui sóc jo, pobre de mi, per insinuar res? Déu me’n guard.

                                              

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

Controles les eles, Magalí?

3

Magalí

Al llibre Llengua standard i nivells del llenguatge, Lluís López del Castillo ja s’esfereïa per la manera de parlar d’una certa gent, sobretot de l’àrea de Barcelona. Descrivia una fonètica fortament acastellanada. Quan el vaig llegir, a divuit anys, feia pocs mesos que havia començat d’estudiar a Barcelona, i em va sorprendre de debò. Em va fer estrany, sobretot, que parlés de pronunciar malament les eles (les eles?, com es podien fer malament les eles?). I em va fer molt riure l’etiqueta que posava a aquell parlar: el català bleda.

Una descripció molt succinta: la ela bleda és la ela castellana o francesa, ço és, alveolar i no velar. És a dir, amb la punta de la llengua tocant els alvèols (damunt les dents de dalt) i la part posterior sense tocar el vel del paladar. La ela catalana (i neerlandesa i russa i de l’anglès americà…) és velar (amb la part del darrere tocant el vel del paladar). El professor Gabriel Bibiloni ho explica perfectament ací i encara ho detalla més ací.

Com que el Parlament de Catalunya és un reflex (lingüístic) de la societat, us convido a sentir una diputada de la legislatura anterior amb una gran habilitat a fer eles bledes. Us n’he seleccionat un fragment ben il·lustratiu:

Amb el temps, m’ha vagat prou de sentir les eles bledes i, quan els interessats (i interessades) s’hi han avingut, he provat d’esmenar-les. És evident que el fenomen s’ha escampat molt. També és evident que se n’ha fet mofa, però això no ha servit per a vèncer el problema, ni tan sols per a fer-lo recular.

A Callús, sortosament, fins ara aquest fenomen no hi ha arrelat. Tanmateix, molt sovint comprovem amb tristesa com els nostres fills (i filles) comencen a dir eles bledes quan fa uns quants mesos que han començat d’estudiar a Barcelona.

Per convèncer-vos que ací la canalla té fonètica genuïna, us convido a escoltar la veu tendra d’una callussenca de set anys que encara no ha après de fer eles bledes.

Deixeu-me, finalment, retre un petit homenatge a un programa que m’agrada especialment: Oh, happy day! En un parell d’articles anteriors (1 i 2) vaig dir què pensava d’un (o una) membre del jurat. Però avui he de parlar bé d’una concursant, una noia que em té el cor robat. Em refereixo a la Magalí Sare, l’ànima del Quartet Mèlt. S’ha de dir que tot el grup, a desgrat de l’edat, parla força bé. Afegeixo que a la Magalí no li surten totes les eles correctíssimes, però crec que n’és conscient i s’hi esforça. Escolteu-ne, només, aquesta brevíssima seqüència:

Us deixo amb una versió molt reeixida de la «Gallineta» cantada pels Mèlt. Ho diuen ben clar, cap al final: «Que quedi clar per sempre més que jo de bleda no en tinc res». Justa la fusta!

                                                 

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Una llengua que dringa bé

4

 Puigdemont

Observacions sobre el capteniment lingüístic del president Puigdemont

Diumenge la majoria de catalans vam poder sentir un discurs i una intervenció molt especials del candidat a president de la Generalitat de Catalunya. Especials pel moment i, sobretot, per les circumstàncies en què es van esdevenir.

S’han comentat a bastament les qualitats oratòries amb què ens sorprengué Carles Puigdemont, la fermesa i l’agilitat amb què s’expressà i es defensà. I s’ha lloat també –per bé que no tant– el nivell lingüístic d’aquelles intervencions.

Sense afany d’aprofundir-hi, voldria fer alguna aportació a l’anàlisi sobre la qualitat de la llengua del nou president. M’hi estendré una mica més, això sí, que els piuladors que, aquell vespre mateix, en directe, van voler anar desgranant les meravelles amb què es van trobar sobtats per un polític que deia els pronoms febles. Aquests piulets foren aplegats en un article molt interessant de la Montserrat Serra a VilaWeb, amb un títol encertadíssim: ‘El president @KRLS diu els pronoms febles’. (S’ha de dir que algun d’aquests comentaris de menys de 140 caràcters van resultar traïts per la precipitació i van deixar constància d’il·lustres relliscades, fins i tot d’algun membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans…)

«En Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota»

En general, els presidents que hem tingut de l’any 1980 ençà han gastat un català correcte (hi ha alguna excepció, però ara deixem-ho estar). N’Artur Mas, per exemple, parla amb molta correcció i gosaria dir que amb un grau de formalitat remarcable. Res a dir. Ara, en Carles Puigdemont és un president lletraferit. No és estrictament un escriptor, però és un home que escriu i que té inquietuds lingüístiques. A més, és ‘de comarques’. I tot això es nota.

Es nota en la tria lèxica. No parlo tan solament del famós capteniment (paraula que també fa servir –més moderadament– en Mas, en compte de comportament), sinó de l’ús deliberat de mots com ara esdevenir (alternatiu a convertir-se en), concernit (per a reposar del suat interpel·lat), recança (en comptes de pena), altrament (i no pas si no fos així), dringar bé (en un bell sentit metafòric, per alternar amb sonar bé), brama (per rumor), colla (en compte de grup), no li escau (per no és propi de vostè)…

«Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a ‘encara que li sàpiga greu’), fluixos de cames (per ‘covards’, ‘pusil·lànimes’, ‘porucs’), no m’ha fet res de (en compte del suspecte ‘no m’ha importat’)…»

Es nota en la fraseologia. Em refereixo a aquell mal que li pesi (alternatiu a encara que li sàpiga greu), fluixos de cames (per covards, dubitatius, porucs), no m’ha fet res de (en compte del suspecte no m’ha importat), a mitjan segle XIV (i no l’aberració a mitjans del segle XIV, tan difosa per alguns –massa– diaris i televisions).

Es nota fins i tot en la sintaxi, amb una tria clarament genuïna. Per exemple, del relatiu qui distintiu (i no que) quan el pronom es refereix a persona (els qui em coneixen, entre els qui jo sé…), o de l’ús –tan fonedís– de la preposició de entre un verb conjugat i un infinitiu (no els impediran de donar-nos). El súmmum va ser una combinació pronominal que devia fer saltar de la cadira els defensors del català light: No tinc cap problema de reconèixer-li-ho.

De la fonètica, cal parlar-ne? El president Puigdemont parla un català central amb una dicció quasi impecable. En alguns trets vocàlics, delata l’adscripció nord-oriental, que no ha pas d’amagar, només faltaria. Em va sobtar gratament que digués claredat allà on quasi tots els polítics (no tan il·lustrats) dirien claretat. I també em vaig fixar en aquell a partir amb erra que el seu predecessor insistia a fer amb vibrant sensible i que ell va emmudir.

«El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem ‘intenti-ho’)»

El fet d’ésser de les comarques dites gironines li impedí d’amagar alguna estructura sintàctica corrent en aquella àrea: Endavant, ho intenti! (on la resta diríem intenti-ho), Si passa això, m’ho retregui; o bé l’ús de formes clàssiques del condicional del verb anar: No iria malament, Ja m’hi iré acostumant.

Que en Carles Puigdemont té una oratòria ben estructurada, ho va demostrar improvisant frases llargues, molt llargues, sense entrebancs. Un exemple paradigmàtic: «I si és així ho veurem, perquè, com que, al llarg de la legislatura, aquí s’hi presentaran moltes qüestions que demanaran molta claredat de posicionament polític –i és aquí on es veurà si es fan diferències entre catalans que voten sí o que voten no, perquè les mesures socials que es presentaran aquí seran per (a) tots els catalans–, jo estic convençut que els seus prejudicis a l’hora de posicionar-se amb relació al procés d’independència no els impediran de donar-nos suport.»

Oportunitats de millora
Les intervencions de Puigdemont diumenge, especialment la resposta als grups (totalment improvisada), no foren impecables lingüísticament. És clar. El nou president és un home que va per feina, també quan parla (tot i administrar els silencis magistralment). El fet de parlar tan de pressa, juntament amb els nervis propis de l’avinentesa, van menar-lo a algun embarbussament. Vam poder sentir, per exemple, arbolir (‘abolir’), nutural, li empediria… Però això rai no és pas preocupant. Només cal que parli més assossegadament.

Després hi ha les formes col·loquials, genuïnes però potser impròpies d’un registre formal: onta (‘on’), aixís, trascendim, donguin. I, al costat, alguna incorrecció que no sembla controlada, com ara la pronunciació amb una sola síl·laba tònica d’adverbis acabats en -ment (atentament i completament, amb la primera e neutra).

En l’àmbit sintàctic, no sempre va fer caure les preposicions davant la conjunció que (Abans de que es conegués), ni va tenir en compte tothora que els complements directes no porten a (Coneix a gent que em coneix)… Potser per la insistència, em va cridar l’atenció aquest reflexiu espuri a M’hi deixaré la pell (en compte de Hi deixaré la pell). Al costat d’aquesta interferència hi havia algun pleonasme simpàtic, però inadequat, com ara Hi podria estar-hi d’acord.

En el lèxic, en fi, es va escapar algun bueno i va apretar allà on havia d’haver pitjatpremut empès. Va ser més divertit, però massa informal, que digués que se’n van ensortir on tocava se’n van sortir (a mi, que no he dit mai ensortir-se’n, em va recordar en Clos quan deia amb gent o amb sense).

S’ha d’agrair que només digués una vegada tots i totes, per bé que va fer reaccionar la professora Carme Junyent. Ves que no formés part d’una clàusula secreta de l’acord amb la CUP…

«No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol»

President, us dono l’enhorabona pels vostres primers discursos. I espero de debò que ens en regaleu molts més. No oblidarem fàcilment la cara desencaixada de la nostra Inés entomant la galleda d’aigua freda, ni aquell serrar de dents indissimulat de n’Albiol. I no parlem de dimarts, quan vam veure l’elegància de la condecoradora de nazis i els seus amics, mandrosos fins i tot a l’hora d’alçar-se i picar de mans, tot i ser envoltats d’un poble que amb vós ha tornat a renéixer.

President, que vós sigueu un lletraferit pot ésser important per a la llengua, perquè sou una referència, un mirall social. D’una manera o altra, podeu contribuir a falcar el deteriorament de la llengua i, posats a somniar, podeu afavorir una millora general de la qualitat lingüística (que vol dir riquesa, genuïnitat, seguretat expressiva…).

«Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI»

Us demano que, en la defensa de la llengua, d’una llengua vigorosa i digna, no defalliu. Potser algú us voldrà convèncer que digueu tranquil·lament apretar i deixeu estar això de reconèixer-li-ho, perquè tot alhora és com una frontissa que grinyola. Però jo no en faria cabal. Sabeu què? Si la frontissa és bona, amb una mica d’oli ja deixa de grinyolar. Si la canvieu i n’hi poseu una d’aquestes d’ara (d’obsolescència programada, que en diuen), no aguantarà ni divuit mesos. Amb la llengua no s’hi juga. Perquè la llengua, com la nació, no l’hem pas inventada al segle XXI.

                                        

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

L’heu cagada, parlant clar i català

14

cagar-la-2

No us parlaré de política, no us penseu pas. Us parlaré d’una qüestió de Nadal. Aviat ens sorprendrà, llegir Nadal, sense article… Us hi heu fixat que cada vegada més gent diu el Nadal? Abans sentíem «Nadal ja ha arribat» i ara sents pertot «el Nadal ja ha arribat». Un castellanisme no tan bèstia com els Nadals, que també s’ha escampat prou i massa.

Abans de continuar, disculpeu-me per aquest títol tan indecorós i tan poc nadalenc… O potser no tan poc nadalenc, tenint en compte que la tradició principal d’aquesta diada és fer cagar el tió. Perquè ho dieu així, oi? Dieu fer cagar el tió? Ah, encara sort… Com que fa temps que sento, amb insistència, fer el cagatió

La primera vegada que vaig sentir cagatió vaig riure. Vaig riure de pensar que el qui ho deia no tenia ni idea de què era un tió, que no sabia de què parlava. Però de mica en mica vaig començar a sentir-ho més i més i em va començar a pujar la mosca al nas. I no vaig pas ser l’únic. Mireu què va dibuixar l’any 2013 un ninotaire emprenyat:

cagar-la

Em fa l’efecte que això de cagatió es diu perquè ara tot ha de tenir un nom, una etiqueta. Fer cagar el tió és massa descriptiu, poc funcional, poc homologable. Si diem «fer una revetlla», «fer una festa», «fer els Reis», «fer el Cap d’Any», «fer la Nochebuena» (!), hem de dir «fer el cagatió». Ens calen noms. I noms que serveixin per a tot. Si escriviu «cagatió» al Google us sortiran imatges de tions: tots amb uns ulls, un nas i una barretina, és clar; no pas aquelles soques grosses i foradades (els tions de debò) que rebien les bastonades de la mainada d’abans. És a dir, que ara, com que a ciutat no saben què és un tió en diuen un cagatió. I de la festa? També el cagatió, no cal pas atabalar-s’hi. És inevitable? Es veu que sí: fins i tot el diccionari de la Gran Enciclopèdia de Catalunya dedica una entrada a cagatió: «Acte de fer cagar el tió per Nadal.»

El qui no sap què és un tió encara sol cometre una altra equivocació: Diu «Cagarem el tió» en comptes de «Farem cagar el tió». Perdoneu-me la facècia, també molt indecorosa: dir això és una gran cagada, i de les que fan mal…

«Com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el “Tio Solidari”»

Deixeu-me explicar finalment una anècdota, en dos vessants: un de personal i un d’internacional.

L’any passat, abans de Nadal, vaig anar a comprar en un supermercat (molt català). A l’hora de pagar, la caixera em van dir si volia col·laborar amb el Tió Solidari, una iniciativa molt lloable en què el tal supermercat col·laborava amb el Banc d’Aliments a fi de recollir menjar per a nadons. Però, com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el «Tio Solidari». La paraula tio (que en català correcte hauria de ser paio, tipus, noi…) no li era desconeguda. I li devia semblar que era una campanya amb un toc de joventut i frescor: el Tio Solidari…

I ara ve quan l’anècdota personal esdevé internacional. La setmana passada, el bloc d’internet Mashable, un dels més importants del món, amb més de sis milions de seguidors a Twitter, va publicar una llista de les onze tradicions locals que considera més singulars i que s’haurien de propagar per tot el planeta. Doncs bé: el tió és una d’aquestes onze meravelles del món. He dit «el tió»? No, disculpeu: el «Caga Tió». Bé, no ens hi posem pedres al fetge… S’ha de valorar que algú expliqui a tot el món una tradició tan nostrada. I com l’expliquen? Així: «Caga Tió –roughly translated to “pooping guy”– is one of the most delightful traditions to ever come out of Spain’s Catalonia region.» Traduïm-ho: «Caga Tió –que podríem traduir si fa no fa per “paio que fa caca”– és una de les tradicions més encantadores que ha donat la regió espanyola de Catalunya»… És a dir, que aquests també han entès Caga, tio en comptes de Caga, tió. Suposo que a la gent de fora els costa de capir aquesta nostra obsessió per les defecacions, i per això acaben confonent el caganer amb el tió.

Un accent ho pot canviar tot. Ja ho veieu si n’és, de fàcil, cagar-la…

Cagar-la-2

(Agraeixo a en Jem Cabanes i a la Mireia Lladó les observacions precises sobre la traducció de la pífia.)

                                                                 

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Fem un cop de cap?

0

copdecap

En conec uns quants que diuen que anar a votar diumenge no treu cap a res. Heus ací una expressió curiosa, que significa ‘no ésser congruent’, però també ‘no venir a tomb’, i que té tot de locucions sinònimes (no treure cap a carrer, no treure nas a res, no anar enlloc…).

El mot cap és un dels més productius que té la llengua catalana, com podeu comprovar a qualsevol diccionari. Partint del significat que tots sabem (‘part superior del cos’), n’adquireix molts més. Per exemple, el de ‘lloc principal’ (cap de taula, cap de comarca) i el de ‘extrem’ (cap de setmana, cap d’any).

Però allò que dóna més valor a cap és que forma part d’una gran quantitat d’expressions. Dir-les totes no seria pas possible, ara, ni gaire interessant. N’esmentarem, d’entrada, quatre, escollides a l’atzar:

de cap a peus, que vol dir ‘totalment’: Va quedar empastifat de cap a peus;
tenir el cap a tres quarts de quinze, ‘estar distret’: Ara que s’ha enamorat, sempre té el cap a tres quarts de quinze;
fer cap, ‘acudir’: Tot el poble va fer cap a l’assemblea;
lligar caps, ‘establir relacions entre coses inconnexes’: Quan va lligar caps va veure que tot havia estat una ensarronada.

«A mi no m’agrada que m’inflin el cap, però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala, perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap

El meu amic Fidel, un apassionat de les locucions i les frases fetes, em va telefonar no fa pas gaire, per explicar-me la mala relació que tenia amb un company del diari on treballa. No recordo exactament quines paraules va fer servir, però em balla pel cap que va dir això: «Tan bon punt el van nomenar redactor en cap [responsable de la redacció] del diari li van pujar els fums al cap [es va tornar vanitós] i de seguida va començar a donar ordres sense cap ni peus [absurdes]. Jo no sabia si acotar el cap [obeir resignadament] o bé fer un cop de cap [prendre una decisió] i plantar-li cara. Tothom hi deia la seva. A mi no m’agrada que m’inflin el cap [m’incitin amb explicacions tendencioses], però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala [inhibir-me], perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall [malament] i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap [perjudicat].»

No sabia pas què dir-li, i només se’m va acudir aquesta resposta: «No em cap al cap que precisament tu et trobis en aquest mal pas, Fidel. Calma’t, sobretot, i no perdis el cap

«Em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt

Tornant a les eleccions, avui m’he llegit aquest magnífic article de la Bel Zaballa i em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt. I al Principat, a veure si per Cap d’Any podem desencallar la cosa; si hem de tornar a votar al març, serà com començar de cap i de nou.

Bé, no us entretinc més. La setmana entrant us parlaré de… Disculpeu-me: se me n’ha anat del cap.

 __________________

[Aquest article és una variació d’un altre que va sortir publicat a la revista Mes a mes el maig de l’any 2010.]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

 

 

La llengua, la degrades tu

6

Llengua degrades tu

Tothom s’exclama que la gent cada vegada parla més malament, que es perden paraules i expressions a marxes forçades, que com més va més barregem el català i el castellà… En definitiva, que a cada bugada es perd una pila de llençols.

Però què fem, cadascú de nosaltres, per evitar-ho?

Vós, que ja teniu uns quants anys, de segur que mireu de transmetre als fills i als néts el català de tota la vida, el que vau aprendre dels pares i avis? De debò de debò que els parleu com us parlaven? Els dieu aquelles frases fetes que tantes vegades havíeu sentit? Els rectifiqueu (amablement, dolçament, indirectament si cal) quan diuen alguna expressió que fa grinyolar les orelles? Feu per manera de recordar i transmetre’ls els refranys que teniu al magatzem de la memòria? Els dieu que no tinguin fred de peus, als néts, quan sembla que tinguin gelos? O que de vegades convé ensabonar o raspallar el mestre, en comptes de fer-li la pilota? Encara dieu I ca!, allà on ara el jovent exclama Què va!? Els doneu entenent que la llengua s’ha tractar bé?

Tu, que vas rebre aquell català sòlid i genuí del pare i de la mare, què fas? Els carrers, els creues o els travesses? Afluixes als revolts o a les corbes? Expliques que tens una feinada o un munt de feina? T’adones que hi ha més ignorants que no sembla o bé creus hi han més ignorants dels que sembla? Les coses, les has de menester o et fan falta? Et meravelles perquè hi havia una gentada o trobes que simplement hi havia molta gent? Bades la boca o l’obres? Penses que hi ha més o menys els de sempre o que n’hi ha si fa no fa com sempre. Et van encomanar la malaltia o te la van contagiar? Et costa de pair la llet amb lactosa o la digereixes malament? Sempre obtens les coses a poc a poc o també de mica en mica? Tanques els ulls o els acluques? Demanes ajuda cada dia o de tant en tant demanes ajut? Quan s’escau el sant o l’aniversari dels menuts, els dius felicitats als dos o per molts anys a tots dos? T’afanyes o et dónes pressa? Aconselles als amics que vinguin quant abans millor o tan aviat com puguin? Dius que s’acostaven tot de cotxes o que s’apropaven cantitat de cotxes? Les sabates, t’apreten o t’estrenyen? Implores a la mainada que no t’atabalin o que no t’agobiïn? En Rajoy et fa sortir de polleguera o et posa dels nervis? Trobes que la sopa és boníssima o que està riquíssima? Arribes a les vuit i mitja o a dos quarts de nou?

I tu, mare jove, monitor d’esplai, mestra novella… tu que encara has mamat un català d’una certa qualitat; tu que vas tenir la sort de veure Els Barrufets i Bola de Drac aquells anys que a TV3 eren conscients del paper d’una televisió en el redreçament de la llengua, què fas quan sents que a la Martina se li ha caigut el iapis al terra i tu saps que, de fet, li ha caigut el llapis a terra? Què dius quan la Bruna t’explica que els Reis li han passat una motxila i un relotxe?  O quan la Clàudia et vol fer creure que està sota la taula i resulta que ja no hi és? O quan en Guillem t’informa que havia molta cua i tu saps que no n’hi havia tanta? O quan l’Èric diu que vol jugar a pilla-pilla i la Vanessa a l’escondite i tu saps que és moooolt més divertit jugar a tocar i parar i a fet amagar? O quan en Pol t’explica que si un nen estornuda tota la classe es riu i tu no entens com és que tothom riu per un simple esternut?

Evidentment, el títol és una provocació. El català, no el deteriores tu i prou. Però si no hi fem res això se’ns en va a can Pistraus. I si cadascú espera que comenci el del costat, senyal que tant se’ns en dóna. Oi?

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Perdona’m, Chenoa, i gràcies

18

Chenoa, perdona

 

La setmana passada vaig escriure un article una mica provocador, un punt insolent i tot. VilaWeb va tenir la gentilesa de destacar-lo a la portada i arran d’això el va llegir gent que no sol entrar al Clot. El cas és que em van arribar molts comentaris. Alguns compartien el contingut de l’article i alguns altres no. Aquests darrers m’han fet reflexionar.

Em van arribar crítiques en dues línies: la que diu que el català del carrer s’ha deteriorat molt i que no puc pretendre que la televisió no reflecteixi la llengua real i la que diu que si aquesta noia (na Chenoa) és de família hispanòfona (o castellanoparlant, si us ho estimeu més), encara gràcies si fa l’esforç de parlar català; és a dir, que no cal anar a trobar-hi pèls i que si quan parla deixa anar alguna castellanada no ve d’aquí.

«Aquesta idea de plànyer na Chenoa i agrair-li que faci l’esforç de parlar en català, l’he trobada molt suggeridora.»

Sobre la primera crítica, no us en diré res. Això del català que ara és parla és més vell que anar a peu i avui no penso balafiar energia a combatre-ho. En canvi, aquesta idea de plànyer na Chenoa i agrair-li l’esforç de parlar en català, l’he trobada molt suggeridora. Però alhora desconcertant. Fins que el meu amic Paül, un home d’idees clares, em va explicar això:

—És evident, que se li ha d’agrair que parli en català. I és evident que vas fer un bon esguerro d’article. Només cal que pensis en la situació inversa. Imagina’t –em va dir en Paül– que tu has nascut a Vic i que quan tens vuit anys te’n vas a viure a Salamanca. Com que has nascut a Vic, parles català i com que vius a Salamanca aprens també el castellà. Però tu continues pensant en català i els teus referents són catalans. Ve un dia que t’assabentes que a la TV3 estrenen un concurs de cançó (titulat «Cantant, sant Pere paga», posem per cas). T’hi presentes, hi fas un bon paper i et tornes famós. Famós cantant en català, és clar. Famós cantant gairebé exclusivament en català. Immediatament, tindries una pàgina web en català, en anglès i en alemany.

—Un moment, un moment: i també en castellà, no? Si he viscut a Salamanca des que tenia vuit anys…

—No siguis tan perepunyetes, home —em va dir en Paül, carregat de raó—. I no m’interrompis. De seguida et coneixerien als Països Catalans, però també a les Espanyes i series un convidat cobejat a totes les televisions d’allà. I què passaria si et convidessin a fer de jurat d’un concurs de cançó espanyola? Home, passaria que ho acceptaries, malgrat les teves dificultats a parlar castellà. Perquè, naturalment, cada vegada que engeguessis una frase saltaries al català sense adonar-te’n. És lògic! És que tu has nascut a Vic, envoltat de vigatans i osonencs, imagina’t! I a casa teva parleu català! Seria inevitable que quan haguessis d’intervenir en públic, en una televisió espanyola, se t’escapés un «Déu n’hi do» o un «Quin goig que fa!» o un «Vatua l’olla!». I com et penses que reaccionaria el públic espanyol? Tu et penses que sortiria cap torracollons integrista i essencialista a dir: «Què coi fa, aquest, de posar-se a parlar en català en una televisió espanyola?»; «Però com pot ser que no sàpiga parlar espanyol si viu aquí des fa més de trenta anys?»; «Quina vergonya, haver de sentir com deixa anar catalanades cada dissabte al vespre?»

—Potser tens raó, Paül.

—I és clar, que en tinc. Ets un intransigent, home. Au, corre, rectifica i una altra vegada pensa una mica amb el cap, abans de criticar segons què.

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.