Variacions sobre un tema de Pau Vidal (3)
Cada setmana sento expressions noves. I sabeu quantes n’hi ha que siguin catalanes? Cap. En algun cas, les sento en castellà directament. En algun altre cas, disfressades amb un vel transparent: la traducció literal. N’hi ha tantes, que escollir-ne tres exemples m’ha costat molt. M’he decantat per col·loquialismes, d’aquests que no trobem als diccionaris (encara) i que la televisió no corregeix, perquè no els fan servir els presentadors de telenotícies, sinó els convidats de les tertúlies o els qui improvisen, sense que ningú els esmeni. Som-hi?
«Si us plau, quan tingueu la temptació de dir “Estamos en ello”, mossegueu-vos la llengua»
—Estamos en ello. Si us plau, quan tingueu la temptació de dir-ho, mossegueu-vos la llengua. Ep!, això sí, m’estimo més que ho engegueu així, en castellà, que no pas, com vaig sentir no fa gaire, «estem en ell».
Aquesta és una de les expressions que ja han ultrapassat els diguioiga i que s’han escampat entre tota la població catalanoparlant. Però… com ho dèiem abans? Doncs suposo que depenia del context. Per exemple, suposem que es troben dos amics i l’un li diu a l’altre: «Ja teniu el viatge a punt?» Podem sentir fàcilment com l’altre li respon: «Estamos en ello». Fa uns quants anys potser li hauria respost: «Hi anem treballant» (o, més concretament, «L’anem preparant»).
Segons el context exacte o el grau de formalitat, també podem dir: «anem fent», «ho tenim encarrilat», «anem fent camí», «anem fent via»… Si posem èmfasi en el ritme: «de mica en mica», «a poc a poc», «pas a pas». Si ens hi dediquem amb molt d’esforç i volem que es noti, «fem mans i mànigues», «hi posem el coll», «ens hi escarrassem», «ens hi matem», «suem la cansalada», «suem la gota negra», «suem tinta»…
—Más de lo mismo. Quan la vaig sentir per primera vegada, fa set anys o vuit, vaig pensar: «Això no paga la pena ni traduir-ho perquè durarà quatre dies.» Que n’anava, d’equivocat… La tenim tan instal·lada en la nostra parla que, si convé, la calquem i tot: diem més del mateix tan tranquils que aviat semblarà que hem dit tota la vida.
Però no, no ho hem dit tota la vida. Imaginem-nos aquesta frase: «Em pensava que seria un llibre diferent dels anteriors, però em vaig trobar que era més del mateix.» En un cas com aquest abans hauríem dit «…em vaig trobar la mateixa història de sempre» (o bé «la mateixa cançó»).
«Recuperar ‘la cançó de l’enfadós’ ens pot servir per a evitar ‘más de lo mismo’»
I encara tenim expressions més genuïnes. Vegem-les en aquests dos exemples:
«Vaig sentir el primer discurs i em va agradar, però els altres van ser més del mateix i es van fer molt pesats.» Ací segurament hi escauria: «…però la resta va ser la cançó de l’enfadós» (o «la cançó enfadosa», més pròpia de les nostres comarques).
«Han tornat a guanyar els de sempre? «Doncs sí: més del mateix.» La resposta hauria pogut ser «Doncs sí, sant tornem-hi.» Amb aquestes variants: «ja hi tornem a ser», «tornem-hi» o «tornem-hi, que no ha estat res»…
—Es lo que hay. Una altra expressió que semblava que seria efímera i ja fa més de quinze anys que ens fa companyia. Aquesta sí que la tenim traduïda i ben escarxofada entre nosaltres: És el que hi ha. Només cal fer una mica de memòria per recordar com ho havíem dit sempre. De solucions, en tenim un cabàs. Un exemple:
«Hem vingut a prendre el sol, però avui fa un dia núvol. És el que hi ha.» En un cas com aquest, la solució és fàcil: «què hi farem?» (o «què hi vols fer?»).
«’És el que hi ha’ s’ha escampat tant i ha envaït tants matisos, que hem de menester un sac de solucions per a tapar el forat»
Però ja s’ha escampat tant, i ha agafat tants significats, tants matisos, que haurem de tenir més solucions a l’abast. Esmentem-ne unes quantes: «les coses són com són», «les coses van com van», «ja se sap», «agafem-ho com vingui», «va com va», «prenguem paciència»… (Ja hem enterrat «lloat sia Déu» o «beneït sia Déu», oi?)
Recordo que cap a principi d’aquest segle a TV3 feien un programa que es deia 7 de notícies, amb en Toni Soler i tota la colla. Al final algú deia, si fa no fa, una cosa com aquesta: «Això és ho qué hi ha i així s’ho hem contat.». Era una mofa del català que parlava algú que no en sabia, amb barreja d’expressions castellanes evidents. Si us he de dir la veritat, no sé si ara riuríem tant…
«La degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall: o deixem que ens aixafi com una coca o mirem de falcar-la»
Com he dit més d’una vegada, la degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall. Tenim dues solucions: o deixem que ens passi pel damunt i ens aixafi com una coca o mirem d’aturar-la i falcar-la.
Hi ha un fil discursiu que pretén analitzar el problema i que diu que no ens hem de centrar en aquestes foteses perquè és tot el sistema, que perilla. En Pau Vidal, a El bilingüisme mata, sembla que se’n faci ressò. És al capítol «No era el barco»:
«Desgraciadament, al filòleg vocacional els arbres dels mots no li deixen veure el bosc del sistema lingüístic. Un idioma no són quatre mots i expressions […]. Una llengua no és pas una suma de mots sinó, sobretot, les relacions que s’estableixen entre ells. És com si diguéssim que la cuina són les pastanagues i els ous. No, això són els ingredients. Però una cosa és un ou i una altra, una truita, una cosa és una truita a la francesa i una altra, una de patates, una cosa és una truita a la francesa per esmorzar i una altra per sopar, de segon plat; una cosa és un entrepà de truita i una altra un timbal de truites. Una llengua és un sistema complex fet d’elements tangibles (les paraules, els morfemes) i d’intangibles (l’ordre de la frase, la tonalitat, la freqüència…), i no és possible modificar-ne un sense afectar els altres. Si no deixes evaporar el vi bo mentre prepares el farciment, el resultat del plat no serà només que tindrà més gust de vi; el tomàquet també en quedarà afectat, perquè s’haurà cuit menys, i la ceba serà menys melosa, i la carn eixarreïda. El problema de la interferència entre llengües no són uns quants barbarismes, és la modificació sintàctica i l’alteració fonètica. És la diferència que hi ha entre el quefa del besavi i el qué cabrón del nét» (p. 24).
Sí, deus tenir raó, Pau, és clar… O potser no ben bé. Perquè si deixem evaporar el vi bo fins al punt que toca, però resulta que el farciment era dolent, vols dir que ens l’aprovaran, el plat? Això dels arbres i el bosc està bé, però cada arbre també té importància. Que no podem perdre de vista que som en un bosc? D’acord (o entesos). Però si la processionària ataca un arbre (o dos, o tres), bé haurem d’actuar sobre cada arbre malalt, oi? I si fem una truita amb ous de can Garriga, no serà infinitament més bona que la que puguem fer amb ous del supermercat?
«Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei?»
Tu mateix ens ho demostraves a Catanyol.es. El catanyol es cura. Passaves el ganivet i la destral a interferències de tota mena: pins i pinedes, ous i truites, ingredients i sistemes de cocció… I, a més, com deia el títol, t’ho miraves amb optimisme: El catanyol es cura. Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei? Doncs l’articlet d’avui, Pau, pretén contribuir a aquesta teràpia.
I ara, si em disculpeu, me’n vaig a dinar. Tant parlar de pastanagues, truites i farciments m’ha fet venir salivera.
__________________________________________
Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.
Jordi, tinc 82 anys. Tot llegint-te, m’adono que rica que és la nostra parla i que meravellós que és parlar correctament. Llegeixo tots els escrits del Clot de les Ànimes. Visca la Terra! I Endavant!
Albert L.
Tinc un dubte sobre si aquestes expressions són tan recents, jo crec queles he sentit sempre, i ja en tinc 52, tot i que potser fa una anys no es feien servir en tants contextos i es deien en castellà deirectament. Però en concret sobre el “es lo que hay” o la versió “traduïda”, “es el que hi ha”, recordo cal a l’any 2014 un article a La Vanguardia, no recordi de qui era ni de què es parlava, però al final feia una certa mofa d’un tipus de gent, sobretot de Barcelona, i comentava com la persona en qüestió contestava “es ucaià”. L’expressió no era per dir com la llengua s’estava degradant si no reflectir un tipus concret de persona que feia servir l’expressió. O sigui que en fa molts d’anys que dura, tot i que potser ara es va estenent a més grups. Això sí, prefereixo que, si s’han de dir, es faci en castellà que no pas que es “tradueixi” a “és el que hi ha”, perquè llavors sembla que sigui una expressió catalana, sobretot si no es fa servir de manera col·loquial com “és ucaia”.
Una variant de “més del mateix”: “tres quarts del mateix”.
I una altra expressió per afegir a la llista: “no estar per la labor” (o “per la feina”, o ja fotent-se’n “per la llavor”). Per descomptat, “estar per la feina” és ben genuí en sentit recte, però no pas en el sentit aquest calcat de “no tenir cap intenció d’actuar en favor de, de dedicar-se a…”.
Aquest excel·lent article és perfecte per desmentir el gran tòpic optimista segons el qual la llengua creix en diversitat i s’hi van afegint elements (fins i tot quan no són espuris).
A la llengua teòrica i inventariada potser sí, però a la real és mentida. a la llengua utilitzada realment pel gros dels parlants un nou element que és moda en sol desplaçar un de preexistent, fins al punt que n’esborra el record. Ja només el recorden els qui es mantenen en contacte amb parlants antics que no han arribat a adquirir l’element nou, a la moda. Un pic aquests desapareixen…
Als efectes pràctics i reals és ben bé com si per a la majoria de parlants hi hagués un nombre limitat d’elements i que la llei que imperés en llur parla fos més la de la substitució que no pas la de l’addició.
I la meva percepció és d’empobriment, a més: un nou element (o nova accepció) genèric n’arracona uns quants d’específics.
I quan almenys són nous elements però genuïns, encara rai… És evident que el més freqüent és que siguin elements de nul·la catalanitat.
Un dels diversos usos que es fa del “és el que hi ha” potser correspon al tradicional “tal dia farà un any”.
Aquests “lloat / beneït sia Déu”, en el meu vernacle barceloní és -perquè no l’he colgat pas!- “‘labat-siga-Déu”, pronunciat gairebé com un sol mot (per això els guionets) amb l’accent principal a “bat”.
De fet va ser ja grandet que em vaig adonar del significat literal de l’expressió, quan hi vaig reconèixer “alabat” amb afèresi i la variant “siga” del meu “sigui”. De petit, mentalment, la segmentava amb article!: “la bàtsiga Déu”. 🙂