“La poesia és alquímia; és a dir: experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper, en oposició a la química, que és la filosofia, i que és l’exposició sistemàtica i ordenada de l’univers. Són dos mètodes de coneixença complementaris. Unint-los, la tragèdia.”
Una nota autobiogràfica de Palau i Fabre (Cartes i poemes, per Julià Guillamon)
“El teu missatge incontaminat ens aguanta a tots, has de saber-ho, i ens demostra que les coses més altes han d’ésser aconseguides amb un total renunciament del que no sigui un mateix.”
Perucho a Palau i Fabre (Cartes i poemes, per Julià Guillamon)
Hi ha una manera de ser “mediterrània”? Sí, segons Palau i Fabre:
“Quan diem de Picasso que és, abans que res, un mediterrani, entenem que les coses —els problemes, els objectes, les relacions humanes— tendeixen per a ell a resoldre’s en llum, que la llum triomfa de la tenebra i acaba per absorbir-la.”
Aquesta setmana ens ha colpit la notícia que Montserrat Carulla, la mare de totes les actrius, ha mort als noranta anys. I de seguida m’han vingut al cap les cinc o sis vegades que vaig coincidir amb ella, el temps que vaig ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, i sobretot una, a Sant Cugat. […]
Com una mena d’obsequi de final de curs, un d’aquests darrers dies del mes de juliol m’han arribat un parell d’exemplars de les Actes del Simposi Internacional Josep Palau i Fabre.
Aquest 21 d’abril ha fet cent anys dia per dia que naixia a Barcelona Josep Palau i Fabre. Per això hem entrat en l’Any Palau i he tingut ja un parell d’ocasions d’explicar com el vaig descobrir, llegint-lo, i el tracte que hi vaig tenir com a editor. Per exemple a l’espai Vilaweb en una sessió del grup poètic Reversos, que n’ha publicat aquesta crònica.