Teresa d’Arenys
Silenciosament, callada, en companyia de les seves ombres, ahir se’n va anar Teresa Bertran, dita d’Arenys, poeta i llengua viva.
El 1999 vaig tenir el privilegi d’editar-li Tuareg. Cants d’amor i de mort i l’any següent El quadern d’Agnès Solà, amb el segell d’Angle. Abans, i després, hi va haver uns quants arrossos a la casa de l’hort, oficiats pel bon saber d’Enric Maass, que no era només destre amb els pinzells, i encara uns quants glops de vi a la casa d’Arenys. I, sempre, moltes cartes i altres papers creuats.
Però el que més en recordo i en recordaré sempre és el sentiment amb què va dedicar la traducció del “Rèquiem per la mort d’un nen” de Rainer Maria Rilke a la nostra Clara, que tant es va estimar (com anotava un altre 13 de febrer, avui fa set anys…).
Va ser justament abans-d’ahir, dinou anys i dos dies després de la mort de la Clara i la vigília de la mort de la Teresa, que anostrats va recuperar el poema, immens, delicat i clar, que ara hem de rellegir una vegada i una altra, repetint sobretot aquests versos, tan essencials:
¿Això és la pau,
saber que has existit i que no vas
obrir-te camí encara entre uns objectes,
flonjos o durs, fins a la comprensió?