Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Posar-se la tradició literària al cap

9671251387_62154d202e

Dilluns va morir Joaquim Molas i l’endemà Ernest Alós em va demanar si volia dir-ne res. Ho vaig fer, mirant de trobar el punt d’equilibri entre el record personal, la semblança del personatge i la interpretació de la seva importància. La necrològica duia el títol que encapçala aquest apunt, però finalment va aparèixer a El Periódico amb aquest altre: […]

Marmessor del llegat literari

Devien faltar deu o vint mesos per al 1991. A Proa treballàvem amb Rosa Cabré en el projecte d’obra completa de Baltasar Porcel. Calia un prologuista de pes, i Porcel no en va dubtar gens: el seu home era Joaquim Molas. Vam quedar tots quatre al Sandor, a Francesc Macià, per explicar-li el projecte i fer-li l’encàrrec. Porcel el tutejava i és tutejant-nos que me’l va presentar. Després vaig descobrir que a en Molas, el Dr. Molas, tothom el tractava de vostè.

N’havia sentit a parlar, abans, és clar. Sobretot malament: ja deu anys enrere, quan vaig arribar a l’Autònoma, ell —que ja no hi era— era centre de controvèrsia. A mi, que no feia filologia, em sorprenia la virulència amb què en parlaven adversaris i deixebles, que aquells anomenaven “moletes”. Els mesos que va estar escrivint el pròleg d’en Porcel vaig poder-lo veure treballar i —ben lluny de la imatge que en donava aquella mena de pugna fratricida— em va sorprendre l’exigència que s’imposava, el rigor amb què tractava la informació i, també, una inseguretat de ferro. Li va costar, com li costava sempre escriure, però prop d’un quart de segle després l’estudi continua essent de referència.

Molts anys més tard, el 2007, vam tornar a coincidir. Ell actuava aleshores com a marmessor del llegat de Mercè Rodoreda i jo, des de la Institució de les Lletres Catalanes, mirava de posar eines per commemorar el centenari del naixement de l’escriptora. Vam compartir hores de reunions i quilòmetres d’activitats. I en va sortir un Any raonable. Això deia amb modèstia ell mateix, que en va resultar ser, a la pràctica i defugint tot reconeixement formal, el comissari més complet.

Recordo que s’irritava amb l’ús periodístic i l’abús del concepte de cànon. Preferia parlar de jerarquització, i quan ho feia semblava esperar que algú el rellevés de la tasca que havia dut a terme en aquest sentit, dirigint la tercera part de la Història de la literatura catalana signada amb Riquer i Comas, dissenyant les MOLC per a Edicions 62 o dirigint tantes tesis doctorals des de la càtedra a la universitat. Però ho va esperar en va.

Perquè, encara avui, quan parlem de la tradició literària catalana ho fem, ens agradi més o menys, des de la matriu que ha creat la MOLC. Que, paradoxalment, continua essent-ne el referent principal, tot i portar anys fora del mercat. Només per això hauria de ser fora de discussió que Molas va traçar el projecte més eficaç que ha existit entre nosaltres per construir uns mecanismes de transmissió de la tradició i de jerarquització del valor literari operatius i capaços de perdurar des dels anys difícils de la dictadura fins a l’estabilització d’una normalitat si més no relativa.

I probablement aquest seu mèrit revela una de les nostres mancances estructurals. Dubto que, en el fons, l’hagi fet feliç arribar a terme sense veure la seva obra superada, refeta, reconstruïda. Amb la impressió que, en bona mesura, continuem allà mateix on ell va arribar fa trenta, quaranta o cinquanta anys. Si això fos així, seria per demèrit de tots plegats o per causes més fondes?

Recordo que de tant en tant demanava als interlocutors pels joves escriptors que ja no llegiria, amb l’esperança remota d’identificar-hi nous clàssics. Recordo també alguna conversa en què constatava amb lucidesa que el temps de la literatura sembla haver passat. Ho acceptava i se’n dolia. Descobrir avui els clàssics de demà, retrobar un espai públic digne per a la literatura: i bé, què farem, nosaltres? Ens en doldrem gaire més o descuidarem ja del tot aquestes preocupacions del Dr. Molas?

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Interiors, Opinió publicada | s'ha etiquetat en , , , , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent