Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Carles Miralles i l’arquer

Miralles Palol Pagès Bezsonoff

Durant molts anys, Carles Miralles va ser per a mi un nom en una coberta d’un llibre de poesia de títol enigmàtic: Camí dels arbres i de tu – Per fi la tortuga. L’any 1990, la publicació de La mà de l’arquer em va ser un bon pretext per començar-lo a llegir, i m’hi vaig comprometre amb una ressenya al diari El Observador, i encara més, poc després, com a membre del jurat que va concedir a aquest llibre el premi nacional de literatura. No vaig conèixer personalment Miralles fins un temps més tard, quan, en publicar La ciutat dels plàtans, em va honorar demanant-me’n la presentació a la llibreria Laie.

D’això ha fet, ja, vint-i-cinc i vint anys. En van haver de transcórrer una bona desena més fins que, essent jo director de la Institució i ell membre eminent de l’IEC, vam coincidir amb freqüència i ens vam tractar una mica més. La seva severitat disfressada de murrieria, el seu sentit crític i un escepticisme d’aparença genèrica, irreductible, no amagaven, però, una certa disposició a l’afecte. Així em vaig sentir al seu costat: observat i respectat, i jutjat sense condescendència. Estic segur que això em va empènyer, en el cas que en fos capaç, com hi devia empènyer a la majoria dels que hi vam coincidir, a exigir-me més. Fer-nos ser més exigents amb nosaltres mateixos: aquesta deu haver estat una de les contribucions de Miralles a la nostra vida col·lectiva, i n’hi hem d’estar agraïts.

Copio, sense traduir-la, la ressenya d’un quart de segle enrere sobre La mà de l’arquer, per si fa profit a algun lector. L’obra és inclosa a D’aspra dolcesa, volum que el 2002 va aplegar la poesia escrita fins aleshores; després, el 2008, encara apareixeria No me n’he anat, un bon títol per acabar.

Del grito a la palabra

Carles Miralles: La mà de l’arquer, Barcelona, Columna («Àuria», 21), 1990, 65 pàgs.

Carles Miralles (Barcelona, 1944), reconocido helenista de la Universidad de Barcelona y crítico literario autor de ensayos sobre literatura clásica y catalana, es uno de esos poetas singulares cuya voz, tal vez inclasificable al amparo de ninguna de las capillitas al uso, ha ido trazando con el paso de los años un recorrido personal y coherente, que está allí, que permanece, que se autoabastece si cabe, indiferente al penoso discurrir de débiles modas y corrientes en leve litigio. Traductor de Xenofonte y de Seferis, estudioso de Carles Riba, embebido en tan vastas tradiciones, lo más parecido a Miralles es Miralles mismo.

Tras unos primeros ensayos poéticos (La terra humida, finalista del premio Amadeu Oller 1965; On m’he fet home, premio Salvat Papasseit 1967), Miralles publicó en 1981 un volumen doble, Camí dels arbres i de tu (con fecha 1970-1978) y Per fi la tortuga (1977), y ha debido transcurrir aun otra década para que diese a conocer La mà de l’arquer. Veinticinco años, pues, separan los tres momentos públicos de su poesía, que, a pesar de lo dilatado del intervalo, presenta una notable unidad: unidad en el estilo, caracterizado por una lengua áspera, de sintaxis abrupta, una lengua sometida por el poeta, por el afán ordenador con que se enfrenta a la realidad, al caos; y unidad en la simbología, en la persistencia de referentes de la naturaleza (los árboles, la lluvia, la tierra, el mar). Ahora, sin embargo, se ha modificado la posición del poeta ante su objeto: «ja no provo de dir allò que no és perquè sigui —lo afirma el autor en 25 poetes del premi Amadeu Oller (1989)—, provo de dir allò que no sé per veure si ho comprenc». La poesía no transforma a la realidad, pero puede penetrarla como ningún otro instrumento.

Si en Camí dels arbres i de tu y Per fi la tortuga había cierta oposición entre el mundo urbano y degradado de nuestras vidas cotidianas y el mundo mítico del deseo, del recuerdo y el amor, de la naturaleza, en La mà de l’arquer todas las facetas, las negativas y las positivas se unen en un único poliedro del que es imposible separar las caras, e incluso ver una sin percibir las demás. Hay, desde el primer poema, un triple paralelismo constante: el ciclo de la naturaleza, la procreación humana y el acto poético son tres concreciones de un mismo proceso creador; y al aunarlas se produce una saturación simbólica que parece llegar hasta el corazón de la mayor paradoja. Muerte y nacimiento se dan al unísono: «Fulmina el llamp el roure i fa brollar | de la roca un doll d’aigua. I hi ha un crit | abans de la paraula. I hi ha un crit.»

Todo en La mà de l’arquer remite a este momento del grito, anterior a la palabra, momento de una inquietante tensión: la del desgarro que precede al parto, la de la intuición que lleva al verso. El momento clave para el arquero —dios creador, ordenador del caos telúrico; también poeta, que organiza el caos interior— es el de poner la mano sobre el arco y pinzar la cuerda hasta obtener la justa tirantez. Dar en la diana no es tan sólo cuestión de puntería.

 

A la imatge, amb Carles Miralles, Joan Daniel Bezsonoff, Vicenç Pagès i Miquel de Palol en una acció de la Institució al Nou Camp que el va divertir prou.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Crítica i ressenyes, Interiors | s'ha etiquetat en , , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent