Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: IEC

Bagatges literaris i identitat cultural

0

El número d’aquest any de la revista Llengua & Literatura (Revista Anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura), que n’és el 29, em publica una ressenya del volum  Literatura catalana contemporània: memòria, traducció i noves tecnologies, en què Joaquim Espinós i Lliris Picó apleguen les ponències de la tercera Jornada LitCat de grups d’investigació de literatura catalana contemporània, celebrada el 2017 a Alacant. I hi dic això: […]

(més…)

Aprendre a dir els arbres pel seu nom

0

S’acaba de publicar un nou número de la revista anual Treballs de la Societat Catalana de Biologia, i a la secció “Lectura” m’entretinc a parlar d’un llibre útil i fascinant per als qui ens agrada no veure un arbre rere un arbre, sinó descobrir-hi un freixe, una acàcia o un pi negre, per dir-ne tres a l’atzar. És la Guia il·lustrada per a conèixer els arbres que han fet Jaume Llistosella i Antoni Sànchez-Cuxart i en dic això: […]

(més…)

Serem prou destres per saber usar la nova gramàtica?

0

L’aparició de la nova gramàtica de l’IEC m’ha despertat un cuquet que tenia adormit: el de reprendre l’estudi de la llengua, que últimament era més aviat diguem-ne passiu. Però, abans de posar-m’hi, he aprofitat el darrer mail obert, escrit entre Nadal i Sant Esteve, per compartir alguns dubtes i algunes pors que m’agradaria molt no tenir, però que hi són. Ho feia així: […]

(més…)

La transformació digital

0
Publicat el 25 d'agost de 2016

629842-340x340

La Societat Catalana de Biologia publica cada any un volum de la revista Treballs. El darrer va aparèixer fa uns pocs mesos i, entre les ressenyes d’un parell de llibres, n’hi ha una de meva sobre La digitalització de l’Altre, de Carles Ruiz, que fa: […]

(més…)

Sota la dutxa

0

03 Sota la dutxa

El 22 de maig del 2000, un mes i mig després d’haver publicat “L’anorèxia catalanista“, hi vam tornar amb un altre article, “Sota la dutxa”, que si no ho recordo malament en algun esborrany duia un títol que jugava a passar de l’ara toca a tocar-se’ls… I és que la deriva que vivia el país, aleshores, ens tocava tant allò que no sona que necessitàvem fer-nos sentir! Ho vam fer proposant algunes analogies amb una pel·lícula que llavors va fer forat, American Beauty. Ens serviria, avui, per analitzar el punt on som?

(més…)

Carles Miralles i l’arquer

0

Miralles Palol Pagès Bezsonoff

Durant molts anys, Carles Miralles va ser per a mi un nom en una coberta d’un llibre de poesia de títol enigmàtic: Camí dels arbres i de tu – Per fi la tortuga. L’any 1990, la publicació de La mà de l’arquer em va ser un bon pretext per començar-lo a llegir, i m’hi vaig comprometre amb una ressenya al diari El Observador, i encara més, poc després, com a membre del jurat que va concedir a aquest llibre el premi nacional de literatura. No vaig conèixer personalment Miralles fins un temps més tard, quan, en publicar La ciutat dels plàtans, em va honorar demanant-me’n la presentació a la llibreria Laie.

D’això ha fet, ja, vint-i-cinc i vint anys. En van haver de transcórrer una bona desena més fins que, essent jo director de la Institució i ell membre eminent de l’IEC, vam coincidir amb freqüència i ens vam tractar una mica més. La seva severitat disfressada de murrieria, el seu sentit crític i un escepticisme d’aparença genèrica, irreductible, no amagaven, però, una certa disposició a l’afecte. Així em vaig sentir al seu costat: observat i respectat, i jutjat sense condescendència. Estic segur que això em va empènyer, en el cas que en fos capaç, com hi devia empènyer a la majoria dels que hi vam coincidir, a exigir-me més. Fer-nos ser més exigents amb nosaltres mateixos: aquesta deu haver estat una de les contribucions de Miralles a la nostra vida col·lectiva, i n’hi hem d’estar agraïts.

Copio, sense traduir-la, la ressenya d’un quart de segle enrere sobre La mà de l’arquer, per si fa profit a algun lector. L’obra és inclosa a D’aspra dolcesa, volum que el 2002 va aplegar la poesia escrita fins aleshores; després, el 2008, encara apareixeria No me n’he anat, un bon títol per acabar.

(més…)