Me’n vaig de dret a la lleixa on hi ha els seus llibres i agafo Nova York a la catalana. L’edició és del juny del 1996 i a la falsa portada hi trobo manuscrita aquesta dedicatòria: […]
Aquest estiu em va sorprendre, com suposo que a tants d’altres, un article publicat a Núvol per Henry Ettinghausen, que en rellegir les memòries de Carles Fontserè es preguntava si no hi parlava un col·laboracionista amb els nazis. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins mentre veia com, per exemple, Agustí Colomines replicava amb duresa a l’hispanista, com també ho ha fet Assumpció Maresma. La memòria de seguida se’m va posar a treballar per dins, dic, i en vaig destil·lar aquí uns records de quan vaig fer d’editor de Fontserè. Els rellegeixo en copiar-los al bloc i tinc la impressió que algú pot dubtar de si els he escrit a favor o en contra d’Ettinghausen. No, els he escrit a favor del record que tinc, com crec que hauria fet Fontserè mateix. […]
El 22 de maig del 2000, un mes i mig després d’haver publicat “L’anorèxia catalanista“, hi vam tornar amb un altre article, “Sota la dutxa”, que si no ho recordo malament en algun esborrany duia un títol que jugava a passar de l’ara toca a tocar-se’ls… I és que la deriva que vivia el país, aleshores, ens tocava tant allò que no sona que necessitàvem fer-nos sentir! Ho vam fer proposant algunes analogies amb una pel·lícula que llavors va fer forat, American Beauty. Ens serviria, avui, per analitzar el punt on som?