Finalment, aquest matí s’han invertit els papers, i els ulls humits i els somriures gens forçats eren els del Màrius i la Mercè. […]
I així es tancava el cercle de l’efecte mirall que ens ha acompanyat els últims nou anys, visible en aquesta lectura pels quiets.
Segons les estadístiques que ofereix MésVilaweb, la meva “Cançó de bressol” va arribar fa uns pocs mesos, pocs mesos abans que se’n compleixin quatre anys, a la visita número mil. […]
Haver pogut compartir aquell moment tan interior amb tants lectors a través del bloc, com si es tractés d’un estrident crit silenciós, m’ha confortat i em conhorta. Amb el mateix consol agredolç que em dóna, ara, compartir els Moments feliços.
A la Facultat cada professor té assignada una bústia. La seva és al costat de la meva, al replà del primer pis, davant els despatxos dels coordinadors. […]
Ja fa dies i dies, moltes setmanes, mesos, que crida l’atenció que
els sobres i els papers en vessin, que en sobreïxin com si l’haguessin
abandonada. No fa gaire vaig veure’l i ho vaig entendre tot.
Tenia altra feina que recollir el correu. Lluitava contra un càncer que
s’acarnissava amb ell fins a fer-ne un altre. I malgrat tot hi
responia, com sempre, com en tot, amb bon humor.
Ahir la lluita es va acabar en sec. Ell no l’ha guanyada. Avui mateix,
potser demà, la bústia cridarà encara l’atenció. Ara, però, per l’estridència de la seva buidor. Buida,
fins i tot, del seu nom.
Ahir la Clara hauria fet disset anys. És el quart aniversari que celebrem sense ella. […]
Cada dia
Encara em sembla que et veig asseguda,
seguint el ritme d’aquella cançó,
atenta al pas de l’autobús del barri.
Encara em sembla que et veig cada dia
en les petites coses que integraven
el món tranquil que habitàvem plegats.
Al principi et buscava com si l’ombra
del teu record et pogués portar a casa,
com si amb el pas dels dies fos segur
que tornaries a estar-te amb nosaltres.
Al principi et buscava i et buscava
com si només hagués de córrer el temps.
Un dia ens vam arribar a l’olivera
on reposa el que quedava de tu,
una olivera abans esponerosa
ara guarnida de rams de flors músties,
espellifada, sense alè. No hi eres.
Sé del cert que res de tu no era allà.
Al principi et buscava, i ara encara.
Ara et retrobo en els signes més simples
i he comprès que és això el que tinc de tu.
La constant companyia del més tendre record.
Una mirada, una rialla, potser només el gest dels dits d’una mà que es pentinen els cabells… […]
De sobte, quan més estable et sents, et planten davant la imatge de la persona que enyores, que ja mai més veuràs. I constates com fa mal aquesta absència. I et demanes, una vegada més, per què ens enganyem dient-nos que el temps tot ho cura.
No, el temps no cura res. En el pitjor dels casos fa oblidar. En d’altres, potser la majoria, només ajuda a poder mirar la ferida oberta.
Llegeixo que Radioscope va començar a emetre’s l’any 1964. Jo aleshores tenia un any o un any i mig. […]
Em sembla que no tinc records concrets de Salvador Escamilla. No en tinc records concrets, segurament perquè la seva veu és en la meva memòria des d’abans de tenir memòria.
A casa s’escoltava Radioscope i el seu “Bon dia, Catalunya” i les veus i els acords dels qui anaven passant pel seu programa van anar sedimentant en el nen innocent que jo devia ser. Fent-me com sóc.
No tinc records concrets de l’Escamilla, perquè ell és una de les arrels del paisatge en què he crescut. I segur que, com jo, molts d’altres. Per això avui quedem una mica més orfes.
I encara més compromesos amb el futur d’aquest país. Si ell, i molts altres com ell, hi van creure en els moments més foscos, amb quin dret ens en podríem desentendre nosaltres?
Dissabte va ser 9 de febrer per tercera vegada: fins fa tres anys, per a mi aquest era un dia com qualsevol altre. Des d’aleshores, faci el temps que faci, té i tindrà sempre una llum pròpia, única. […]
Després de tot el que hi vam viure, al cap d’un temps i sense que en parléssim abans, la Dolors va escriure el conte "La bossa" i jo vaig fer aquest poema, on ressona a la meva manera –i també com a homenatge– l’Estellés. Sense haver-nos-en dit res –hi ha moments que parlar no ajuda gaire a dir-se res– en el seu conte i en aquests versos apareixen molts dels mateixos detalls.
Pausa
Què quedava de tu dins aquella carcassa
que s’enduien dos homes com qui no fa el que feien?
Què quedava de tu mentre s’entrebancava
la cruel cremallera que et tancava per sempre?
Com semblaven suspesos el temps, el so, la vida,
mentre t’introduïen en aquell furgó blanc…
Els volíem suspesos, sostinguts en el buit
com si res no sentíssim. I l’olor de les gambes
ens tornava de sobte el fred viu del febrer,
una olor inoportuna del veí que cuinava
com si no passés res, perquè res no passava,
que la mort se t’enduia i ens deixava ben orfes,
de la teva alegria ja per sempre ben orfes.
Fa dos anys, a aquesta hora. Dos anys, tants dies, tantes coses després, i encara et parlo, amb paraules com aquestes. […]
Fred
Prodigi de l’absurd
que ens has estat donada
per abatre certeses
presència tan tèbia
que dringa sense so
feliç com de cristall
eres una pregunta
que es mantenia oberta
com el més rar misteri.
Prodigi de l’absurd,
eres una pregunta
que el fred no es pot endur.
Hi ha tradicions que t’agafen. La de les nadales, per exemple: si res no s’hi oposa, cada any per aquestes dates envio un poema a amics, coneguts i fins i tot algun saludat. Ahir va ser el moment d’aquest: […]
Aquest moment
torna a cantar la veu antiga
els versos que tant confortaven
tot té un moment
tot té el seu temps
i el desconsol sembla allunyar-se
i l?escalfor torna a abrigar-nos
hi ha temps de perdre
i de buscar
hi ha temps de riure
i de plorar
torna a cantar la veu amiga
i el temps passa com una treva
de benaurances entre temps
però una esberla del fred d?ara
es clava enmig de les paraules
amb el dolor de la sospita
que potser el temps és només únic
plantar i collir
callar i parlar
l?amor i l?odi
viure i matar
néixer i morir
són cara i creu d?un sol moment
potser
cosir sense estripar
és un pobre desig
potser
Quan tens un recurs a l’abast, més tard o més d’hora et tempta fer-lo servir, i seria ruc no intentar-ho, si més no. […]
Així, ho assajo des de fa unes setmanes amb la possibilitat d’agrupar en categories les notes del bloc, i és un exercici que no és mecànic, ni sempre resulta fàcil. I ara em plantejava si practicar, com ja fan tants blocaires, aquesta altra mirada sobre el propi bloc que permet el registre de visites.
Revisar-lo de tant en tant ajuda, no només a valorar amb més objectivitat que fantasia l’impacte real de les notes, també a descobrir els curiosos camins que deu fer el lector. Em crida l’atenció, per exemple, que tot sovint apareguin, de manera insospitada, entre les entrades visitades algunes notes ja antigues, com si algú s’hagués passejat per l’arxiu, qui sap si només per distreure’s.
Això et permet, aleshores, retrobar algun comentari que ja no recordaves, i si tens sort és dels que no t’enrojolen, com aquell sobre els ditxosos Starbucks. O algun altre que l’actualitat ha tornat a fer escaient, com fa pocs dies un record de Jordi Sarsanedas. O comproves que alguna nota es manté, malgrat que passen els mesos i, ja, els anys, entre les deu més vistes, com aquella cançó de bressol, que tant estimo.
En fi, que les notes d’aquest bloc més visitades durant el mes de novembre, segons el registre del dia 30, han estat:
Aquest migdia hem dit adéu a en Jaume Rafart, que va morir dissabte, de sobte, quan cap mal presagi ho avançava. […]
Ha estat una cerimònia senzilla i pensada, amb peces i intervencions ?literàries i musicals, de familiars i amics? mesurades i sentides. I, en el sentit més ple i millor del terme, patriòtica. Ben bé, si això fos imaginable, com ell ?metòdic, flegmàtic i irònic com era? l’hauria volguda.
En Rafart ha mort després de fer molta feina i quan encara n’hi ha tanta per fer. Espero que des de l’Opinió sabrem continuar-ne fent, entre tots, recordant el seu exemple de generositat i tossuderia. Com quan insistia, amb tan bones maneres i sense que ningú s’hi pogués enfadar, cada vegada que s’havia d’emparaular el servei d’un hotel o d’un restaurant, a demanar que l’aigua o el vi fossin del país. És a dir, que això es notés a l’etiqueta. I gairebé sempre se’n sortia.
Piques més fort quan et sents l’home o la seva ombra?
Avui la Clara hauria fet quinze anys, lluminosos com un clar de núvols. […]
Llum
Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.
Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.
Porto molts anys remenant llibres. He participat en moltes presentacions, en molts llançaments, i des dels rols més diversos. […]
Hi he pres part molt sovint com a editor, massa vegades com a mestre de cerimònies, de tant en tant com a presentador. Fins i tot podria recordar-ne mitja o tres quarts en què jo mateix he fet d’autor.
Però avui, per primera vegada, me’n sentiré protagonista i alhora m’ho miraré des de la barrera. Faré el paper, com dir-ne, d’autor cònjuge, d’escriptor consort, com dir-ne que no sembli políticament correcte o tot el contrari.
La Dolors ha escrit un llibre de contes, Taula reservada. Angle, amb el seu bon fer, l’ha publicat. I en Joma aquest vespre, a dos quarts de vuit, a l’Alibri de Balmes 26, en serà l’ambaixador.
Dijous va fer un any, un any que moria la Clara, que cada dia, gairebé cada hora, hi penso i l’enyoro, amb ràbia i amb pau. Vaig intentar explicar-m’ho, només dos mesos després, en aquest poema.
[…]
Conversa
Ahir va fer dos mesos i buscava un senyal,
jo que no dubto gaire d’on ets, des d’on m’esperes.
I avui de bon matí, avui que el sol esclata
i el vent refreda l’aire que ja primavereja,
ha baixat una tórtora fins al nostre jardí
i he pensat que era el signe potser que desitjava,
i he pensat que eres tu. N’havíem vist al barri
posar-se a terra atentes alçant el caparró,
alçant-lo com l’alçaves buscant de veure-ho tot,
però em sembla que mai cap tórtora discreta
no havia davallat fins al jardí de casa
com la que ara s’estava al clap de sol esquiva,
mirant com la mirava, mirant com em delia.
Eres tu, he vist clar que eres tu, i hem parlat.
Hem parlat dels matins que ens llevem sense angúnia,
de com passa l’estona ara que no ens esperes,
de l’espai que hi ha a taula, del buit que mai no s’omple,
de l’enyor que ens corseca, de l’enyor que ens anima.
Hem parlat del que fem com ho fèiem amb tu,
del que encara faríem, del que ja no farem,
de tot el que voldrem deixar de fer per sempre.
M’ha semblat que somreies amb els ulls que tenies
quan encara eres tu i els teus ulls em somreien.
M’ha semblat que em parlaves amb aquella mirada
d’abans que tot ho deia i he buscat el somriure,
els teus llavis, les mans, l’escalfor, l’alegria.
Jo que no dubto gens d’on ets, des d’on m’esperes,
he cregut que trobava un indici de tu
en la tórtora tímida que de matí em mirava.
Ja veus ara què queda de mi, de tots nosaltres.
Ja veus fins on escanyen les ganes de parlar-te.
Ja veus on sóc, jo que mai no dubtava.