Aprendre a delectar-se en l’escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l’acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se’n mai. I ser-hi
per sempre.
[…]
Despertar
Saps quants anys d’aquesta vida
no donaria
per tornar-te l’abraçada
que no em vas fer
l’albada de l’últim dia
quan t’abraçava
amb la inútil esperança
de retornar-te
amb els besos la mirada
amb les mans aquell somriure
amb les llàgrimes les llàgrimes
amb el meu alè l’alè?
Saps quants anys d’aquesta vida
no donaria
per tenir-te viva encara?
Ara dorms molt lluny d’aquí
i dorms amb mi.
Som ben poca cosa. Demà torna a ser dia 9. Demà farà cinc mesos, només, i ens sembla tant de temps. […]
De mica en mica torna a semblar que cada dia es fa de dia i que després d’una setmana n’arriba una altra. Sé que això, o gairebé això mateix, ja ho vaig escriure, quan va fer dos mesos, quan en va fer tres. Però és on sóc, en aquesta tensió somorta entre la rutina de la normalitat, portes enfora, i l’esberlament per dins, per sempre.
Som tan fràgils. De mica en mica tot comença a semblar normal, tornes a semblar el qui semblaves abans. Però de cop, sense avisar, una altra coltellada t’obre la ferida encara a mig tancar. Com aquest matí.
Demà passat o l’altre n’hi haurà més, segur. Som fràgils, poca cosa. Viure és això, és així. Encara rai si, com les canyes, després d’aquesta ventada, d’aquella riuada, som capaços de tornar-nos a dreçar.
Han passat quatre mesos, ja, i l’enyor tot ho matisa, com un filtre de color que canvia la mirada. […]
No hi he deixat de pensar gairebé ni un moment, dia rere dia, setmana rere setmana. També, però d’una altra manera, quan en Màrius Serra va fer referència a Sant Cugat a aquella primera nota quan parlava dels weblogs i la intimitat.
Com indica el subtítol d’aquest blog, no hi apareixen totes les notes del meu probable diari privat, sinó que miro de dibuixar-hi un espai de contorns poc precisos entre el que dic públicament (com ho puc fer regularment quan escric a l’Avui o a La Vanguardia, quan parlo per Catalunya Cultura) i el que només anoto per a mi mateix.
Tal com el vaig imaginar, tal com ha anat prenent cos després, és un espai que es nodreix en una part no negligible de la vida diària, de les observacions i les vivències que hi poden posar sal i pebre. Difícilment, doncs, en podia quedar al marge res que et sacsegi de debò. Difícilment podia silenciar-hi la mort de la Clara.
Reflectir-la va ser el gest més semblant que em sé imaginar a sortir al balcó i cridar fort, com qui anuncia el seu dol als quatre vents, com tenia necessitat de fer cada vegada que em saludava algú prou amic, prou proper, com en tinc encara la necessitat. I reflectir-ho com ho vaig fer, intentant no oblidar, malgrat tots els riscos, que fer-ho públicament no ha de ser incompatible amb fer-ho púdicament.
No sé si me’n vaig sortir, si me’n surto. Però aquella nota em va ajudar, això sí, a començar a conviure amb el meu dol.
Ahir va fer tres mesos. Tres mesos, ja. Només tres mesos. I tot sembla que torna a girar com si res. Ho ha de semblar, sí. Però…
[…]
Enyor
Ha tornat el pardal
a picossar les molles
que cauen al jardí,
la gràcil cuereta
que tant et divertia
quan saltironejava
i aquella merla altiva
que recollia branques
per acabar el seu niu.
I tu no eres aquí
obrint els ulls, girant
el cap cap al jardí
per fer-los un somriure,
ocell engabiat
en un cos massa fràgil
a punt d’aixecar el vol
com ells quan s’espantaven
en veure que els miràvem,
amb ells quan els miràvem.
Ha tornat el pardal,
la gràcil cuereta
i aquella merla altiva,
i tu no eres aquí
per fer-los companyia.
L’únic consol,
que els dies passen
i l’enyorança
no s’apaivaga
no s’apaivaga
no s’apaivaga
Ha passat un mes. Avui fa un mes, dia per dia, que el temps a casa es va aturar. Rellegeixo alguns poemes. Com aquest de Joan Margarit, que ara tant entenc. […]
L’alba a Cádiz
Un oceà emboirat davant l’hotel.
Les llargues línies d’escuma grisa
dibuixen una barra d’arrecife
davant la balustrada de la platja.
He sentit el teu nom pronunciat
pel llenguatge del mar. Diu que te’n vas.
Planejant damunt l’aigua ho repeteixen
les solitàries cigonyes negres.
No sabré mai què és el que saps de mi,
ni en quina veritat hem estat junts,
ni si hi serem per sempre. No pot ser
un mal dolor el dolor que ve de tu
per aquest tèrbol mar. Desembre. L’últim
desembre amb tu. Després buscar
dintre de mi la teva veu perduda.
En canvi, gratifica, i molt, alguna paraula senzilla, amable, sentida.
Aquests dies ens n’han calgut, i per sort n’hem trobat
moltes, més que de vegades no semblaria. […]
Com les d’un amic, que ha dit només: "Una abraçada (per si us fa una mica de
companyia)." I sí, no ens ha pogut estalviar res, però ens ha fet companyia,
molta, com tants altres amics i coneguts que s’han refugiat en el silenci i un gest d’afecte, o lluminosament en una paraula justa.
O aquella estudiant que m’escriu una nota de suport, tota atribolada per haver-me exigit justificadament una qualificació que jo encara no tenia a punt: "Espero que segueixis endavant ja que molts més
alumnes com jo necessitem els teus coneixements i aquell humor irònic i
directe que et caracteritza."
Gràcies, de debò. Si hi era, aquest humor, espero no perdre’l, espero recuperar-lo, aviat.
I ara deixar passar els dies, anar reconstruint rutines, una nova vida diària, esperant arribar a poder dir, amb el cor ja estripat per sempre però amb l’ànima serena, aquests quatre versos de Joan Teixidor: […]
Història
Era un àngel que feia el seu camí
i sojornava uns anys a casa nostra.
Ens partírem el pa; tot era alegre.
Ara torna a ser fora.
[…]
Fràgil
Perdre el color la força l’equilibri
i tanmateix somriure
parlar amb els ulls
i dir-ho tot sense dir res
Venir després anar-se’n
com si res no costés tan poc
Deixar aquest solc
que res no taparà
demà
Sempre m’ha acompanyat, d’ençà que vaig llegir-la encapçalant el primer volum de l’obra de l’Estellés, d’ençà que vaig sentir-la cantada per Celdoni Fonoll, encara més d’ençà que sabia que un dia la cantaríem també nosaltres. Aquest dia és avui; des d’avui, sempre. La "Cançó de bressol" de Vicent Andrés Estellés. Fa així: […]
Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.